Dos gats enemistats

Un relat de: Mena Guiga
Un gat i un altre gat girats d'esquena per no veure's, per no voler veure's. Bé, allò creien. S'ho creien. S'hi havien aferrissat amb les set vides respectives, consensuant-ho entossudits.

Els dos felins peluts fent cara de pomes ben agres dalt el respatller del sofà, un a cada extrem. Es trobaven a la saleta blava. Un era de color mel, en Càs; l'altre, de color sucre moreno, en Cús. Tan dolços amb la seva mestressa! Bé, menys quan els venia el rampell, el neguit de l'exterior, la llibertat de fer la seva a fora i què havia de fer la mestressa que tant se'ls estimava sinó obrir-los i esperar-ne la tornada i si durava dies patia. La dona d'una edat que no es podia endevinar, amb els cabells enrinxoladíssims, tenia el cervell, de resultes, finament recargolat.

Aquell matí de gener en Càs i en Cús, normalment cordials entre ells, es mostraven distants. Si no tenien el dia i requerien més solitud que habitualment no els costava massa de situar-se cadascú al seu més-menys territori, els seus jaços preferits no profanats per l'altre: una llar de dues plantes permetia l'evasió i els no encontres. Però ells s'encaparraven en no moure's d'aquella estança que els venia de gust. La dona marxà deixant-los d'aquella manera, pensant que tal volta tots dos havien de menester el blau, el veiessin com ella o no. Ella volia comprar bledes i remolatxa, pel gust i l'aroma de terra. La terra on arrelar i que subjecta per tal de no volar massa i cometre errors reiterats.

I seguien, seguien enlairats al sofà vestit amb teles orientals. Recordaven els miols semiagressius intimidadors limitadors que s'havien llençat, sumats a uns esguards fixos i a un estufar el pèl del llom arquejat.

Davant el sofà, la cortina recollida deixava passar per l'ampla finestra la imatge d'un terrat seguida d'un paisatge de teulades ben interessant. Una xemeneia s'alçava , un pèl torçada per les inclemències durant la seva existència, amb aires de sana tafaneria. Feia l'efecte que mirava directament els dos felins...que ho van captar. Una atracció magnètica que els meravellosament obligà a escoltar-la.

-I així doncs? Emprenyats? Sol passar. Sense anar més lluny, jo, joooo -va emetre el pronom personal amb la 'o' allargassada i oberta al màxim com si cantés òpera-...a mi acostumava a passar-me, amb un parell de xemeneies bessones que tenia força encarades. Fumades, tan mones! A vegades conversàvem hores i hores, entretingut i estimulant, com dic, a vegades. Havíem, és clar, de respectar el torn de paraula. Uf, tan xerrameques elles! Em contaven coses irrellevants i les repetien i jo, jooooo....educada i silent, aguantant la pluja de mots. Fins que treien fum, l'explicació, comentari, excessiva argumentació, el seu 'rotllo patater' finava, hahaha! Jo també treia fum, per dins. Pesades. I, fixa't tu, quan van ser extirpades vaig sentir una buidor...

Els gats somreien. La veu de la xemeneia, entre còmica i màgica, els seduïa. Sense adonar-se anaven retrocedint. Fins que van xocar. Van observar-se encara amb cert toc de molestos per la presència de l'altre allà on es pretenia ser reietó absolut.

-Hahaha! Per què esteu així? Un ha rebut més teca excelsa que l'altre? O una carícia extra?

En Càs i en Cús van fer que no amb el cap.

-Aquest comportament per...protagonisme, per poder?

S'ho van pensar. I honestament van deduir que existia una rivalitat i que era absurda.

-La vida en comú és dura i dura massa i fins i tot el benestar cansa i apareix l'avorriment que reclama canvis. Per això esteu enemistats?

Que no anés tan enllà! Amb la seva perspicàcia, la xemeneia havia encertat. Que estúpids es van sentir! Per contrarestar-ho van començar a ronxar alegrement.

Quan la mestressa va tornar, els dos gats dormien fets una bola plegats. La mel i el sucre. Ella, bruna com un raig de cafè sense llet, es va estirar al seu costat sobre la catifa, feliç.

La xemenia contemplava l'escena il·luminada per un sol dèbil i d'agrair. Li van venir unes llagrimetes, va trobar a faltar les xemeneies bessones -una vegada més- i continuà amb la seva solitud en aquells cims de barri antic, ignorant que un dipòsit d'aigua -plena d'emocions- es delia per parlar amb ella.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

440091 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com