Dos gats enemistats

Un gat i un altre gat girats d'esquena per no veure's, per no voler veure's. Bé, allò creien. S'ho creien. S'hi havien aferrissat amb les set vides respectives, consensuant-ho entossudits.

Els dos felins peluts fent cara de pomes ben agres dalt el respatller del sofà, un a cada extrem. Es trobaven a la saleta blava. Un era de color mel, en Càs; l'altre, de color sucre moreno, en Cús. Tan dolços amb la seva mestressa! Bé, menys quan els venia el rampell, el neguit de l'exterior, la llibertat de fer la seva a fora i què havia de fer la mestressa que tant se'ls estimava sinó obrir-los i esperar-ne la tornada i si durava dies patia. La dona d'una edat que no es podia endevinar, amb els cabells enrinxoladíssims, tenia el cervell, de resultes, finament recargolat.

Aquell matí de gener en Càs i en Cús, normalment cordials entre ells, es mostraven distants. Si no tenien el dia i requerien més solitud que habitualment no els costava massa de situar-se cadascú al seu més-menys territori, els seus jaços preferits no profanats per l'altre: una llar de dues plantes permetia l'evasió i els no encontres. Però ells s'encaparraven en no moure's d'aquella estança que els venia de gust. La dona marxà deixant-los d'aquella manera, pensant que tal volta tots dos havien de menester el blau, el veiessin com ella o no. Ella volia comprar bledes i remolatxa, pel gust i l'aroma de terra. La terra on arrelar i que subjecta per tal de no volar massa i cometre errors reiterats.

I seguien, seguien enlairats al sofà vestit amb teles orientals. Recordaven els miols semiagressius intimidadors limitadors que s'havien llençat, sumats a uns esguards fixos i a un estufar el pèl del llom arquejat.

Davant el sofà, la cortina recollida deixava passar per l'ampla finestra la imatge d'un terrat seguida d'un paisatge de teulades ben interessant. Una xemeneia s'alçava , un pèl torçada per les inclemències durant la seva existència, amb aires de sana tafaneria. Feia l'efecte que mirava directament els dos felins...que ho van captar. Una atracció magnètica que els meravellosament obligà a escoltar-la.

-I així doncs? Emprenyats? Sol passar. Sense anar més lluny, jo, joooo -va emetre el pronom personal amb la 'o' allargassada i oberta al màxim com si cantés òpera-...a mi acostumava a passar-me, amb un parell de xemeneies bessones que tenia força encarades. Fumades, tan mones! A vegades conversàvem hores i hores, entretingut i estimulant, com dic, a vegades. Havíem, és clar, de respectar el torn de paraula. Uf, tan xerrameques elles! Em contaven coses irrellevants i les repetien i jo, jooooo....educada i silent, aguantant la pluja de mots. Fins que treien fum, l'explicació, comentari, excessiva argumentació, el seu 'rotllo patater' finava, hahaha! Jo també treia fum, per dins. Pesades. I, fixa't tu, quan van ser extirpades vaig sentir una buidor...

Els gats somreien. La veu de la xemeneia, entre còmica i màgica, els seduïa. Sense adonar-se anaven retrocedint. Fins que van xocar. Van observar-se encara amb cert toc de molestos per la presència de l'altre allà on es pretenia ser reietó absolut.

-Hahaha! Per què esteu així? Un ha rebut més teca excelsa que l'altre? O una carícia extra?

En Càs i en Cús van fer que no amb el cap.

-Aquest comportament per...protagonisme, per poder?

S'ho van pensar. I honestament van deduir que existia una rivalitat i que era absurda.

-La vida en comú és dura i dura massa i fins i tot el benestar cansa i apareix l'avorriment que reclama canvis. Per això esteu enemistats?

Que no anés tan enllà! Amb la seva perspicàcia, la xemeneia havia encertat. Que estúpids es van sentir! Per contrarestar-ho van començar a ronxar alegrement.

Quan la mestressa va tornar, els dos gats dormien fets una bola plegats. La mel i el sucre. Ella, bruna com un raig de cafè sense llet, es va estirar al seu costat sobre la catifa, feliç.

La xemenia contemplava l'escena il·luminada per un sol dèbil i d'agrair. Li van venir unes llagrimetes, va trobar a faltar les xemeneies bessones -una vegada més- i continuà amb la seva solitud en aquells cims de barri antic, ignorant que un dipòsit d'aigua -plena d'emocions- es delia per parlar amb ella.