Doneu-me un punt de suport i…

Estava tan cofoia de la seva darrera victòria que va decidir de tornar a casa sense tocar les peces de la posició final sobre el tauler, a fi de poder ensenyar al seu pare el remat inapelable que havia trobat. Des que li havien regalat el joc d'escacs, així que sortia de l'escola plantava la paradeta sobre el mur de pedra baix que encerclava el llac del parc i oferia una partida a tot aquell que en tingués ganes. Els pares patien en retardar l'arribada a casa i la renyaven per endarrerir els deures de l'escola, a banda de que el parc esdevenia un lloc solitari i mal il·luminat quan començava a fer-se fosc. Fins ara, però, el pare la perdonava perquè podia més el seu orgull en veure l'entusiasme de la filla explicant-li les seves lluites sobre l'escaquer que l'obligació paterna de fer acomplir unes mínimes normes de convivència familiar.
Les peces quasi li ballaven sobre la quadrícula de tan de pressa com caminava, contenta d'haver guanyat però a la vegada un xic preocupada pel retard que acumulava. Més que fer una passa darrera una altra, es pot dir que saltironejava, disposada a recuperar un temps preciós abans que la nit estengués el seu mantell negre sobre la zona verda del barri. Segurament fou aquest estat entre exhaltat i neguitós, i el fet que el tauler li impedís de veure per on trepitjava en subjectar-lo com si dugués una safata, el que va fer que no veiés l'arrel que sobressortia del roure de la vora del camí. L'ensopegada va ser de pronòstic, amb l'escaquer saltant pels aires, les peces iniciant un moviment vertical uniformement desaccelerat i ella aterrant sobre la gespa. Sort que la cartera escolar li va fer de coixí i només va notar una esgarrinxada a la cama que havia impactat primer contra el terra. Avergonyida per una situació que considerava ridícula, va aixecar-se d'una revolada disposada a recollir ràpidament tot el que s'havia escampat i seguir el seu camí sense perdre ni un segon; ja s'empescaria com justificar als pares una carrera a la mitja i un blau al genoll.
Va anar collint les figures de terra fins que va adonar-se que li mancava el rei negre. Incapaç de descobrir on havia anat a parar, va aixecar el cap enlaire, cruixida pel cop i per l'estona vinclada pescant les peces disseminades. I allà era el seu rei: havia volat tan alt, que en iniciar el descens havia picat contra l'angle que formava el tronc de l'arbre i una branca, i així que havia començat a lliscar cap avall, havia quedat travat per la seva base ample. Un prodigi de la casualitat i de les lleis de la física plegades.
Malauradament, la branca no es trobava al seu abast i, després d'un parell de salts enlaire, va desistir de l'intent; a més, el tronc de l'arbre era massa gruixut com per intentar sacsejar-lo. Recolzada contra l'escorça, es sentia abatuda, desanimada, no tan sols perquè aquest esdeveniment alentia encara més l'arribada a casa, sinó també pel fet que, sense la peça que faltava, el seu joc d'escacs quedava inutilitzat.
Va redreçar-se per a contemplar de nou el seu rei negre enfilat allà dalt quan, de darrera de l'arbre, aparegué de sobte un home amb un barret d'ala enfundat en una gabardina, amagant les mans en les amples butxaques davanteres. Era el desconegut a qui havia vençut aquella tarda! L'ensurt inicial va donar pas a l'esperança: ell l'ajudaria a agafar la peça. En el moment just en què anava a demanar-li si li feia el favor d'atançar el seu rei negre de dalt de l'arbre, l'home va obrir la seva gabardina de bat a bat, amb un moviment de braços que recordava el posat amenaçador del vampir quan esten la capa abans d'abraonar-se sobre la víctima espaordida. En aquest cas, enlloc d'uns ullals assedegats de sang, l'home va deixar a la vista un ventrellut cos nu presidit per un sexe reivindicador. La nena no acabava de creure's el que els seus ulls estaven veient però, enlloc de xisclar, reaccionà de seguida en presentar-se-li una oportunitat única, amb aquella barreja de sentit comú i innocència que caracteritza els infants: va fer un parell de passes enrera, agafà embranzida cap endavant i, donant-se empenta amb la seva mà esquerra subjectant-se a un monyó de branca escapçada, recolzà el seu peu dret sobre el membre erecte de la seva ajuda providencial, s'enlairà encara més i aixecà el seu braç dret cap amunt, ben amunt, aprofitant la inèrcia del moviment per entomar la peça de dalt de la branca. Aquesta acció de rescat rapidíssima va acompletar-se amb la recollida qüasi instantània de la resta de pertinències, per a sortir cames ajudeu-me cap a la porta del parc. No podia torbar-se més si no volia rebre un càstig exemplar i, encara que no portés la posició final reproduïda sobre el tauler, no hi havia perill de què oblidés la partida d'aquella tarda: mat al rei per on podia fer-li més mal.

llpages