Diuen que al cel arriba d'hora el correu

I vas marxar, encara recordo aquell moment en que vaig llençar-me als braços del pare a plorar de rabia i tristesa, ja que mai mes podria gaudir del teu somriure ple de tendressa i dolçor. Jo la nineta dels teus ulls, recordo com em miraves, amb la mateixa cara d'estimació amb la que miraves al pare, aquella cara de tendresa que t'oferia l'amor d'una mare, l'amor d'una avia. Era petita, no ho era tant per entendre que mai mes series junt amb mi, se que si ara mateix estiguesis amb nosaltres et sentiries orgullosa de mi, t'ensenyaria tots els meus relats, viuriem juntes totes les nostres ilusions.
Et trobo a faltar, els videos em representen un gran esforç si els haig de veure, hi ha vegades que els voldria posar, però tinc que pensar en el pare, ell et troba tan a faltar, encara hi ha dies que passejant per el carrer li sembla sentir la teva veu, de sobte s'enadona que es la veu d'una mare cridant al seu fill que vagi amb compte, a l'hora de creuar el passeig. Les fotos son tendres, el teu record es dolç igual que ho erets i ho segueixes sent, no saps com m'agradria poder-te abraçar, i que veiesis que segueixo sent aquella nineta algo més crescuda amb aficions amb ilusions amb ideals, amb una vida plena d'objectius. Però ja no, el temps i l'enfermetat ens van jugar una mala pasada.
Si veiesis al pare, s'emociona moltissim al sentir parlar de tu, tan sols recordar-te l'estomac es converteix en un menut botonet, te un treball nou, te i tinc jo també una vida nova al saber que ja mai més tornaras a ser aquí.
T'enrecordes de les tardes en les que junt amb el pare recorries amb unes crosses el passadis tot intentant millorar-te, jo si que les recordo avia. El teu esforç era indescriptible, tan ple de força tan ple de la vida que et va arrebatar la mateixa cosa que et feia esforzar-te a seguir caminant.
Cada any nem a Montserrat i parem un segons en una part preciosa on ser que hi ets, perdona iaia ara deixare de plorar, m'emociones tant .
Segueixo contan-te, cada any i anem i ens quedem en silenci uns minuts recordan-te com fem cada matí al llevar-nos, el pare i jo et trobem moltissim a faltar.
Per que ens vas deixar, perque? Tots em deien que em veies creixer desde el cel, jo et vull tenir amb mi iaia, perdonem per ser egoista però t'estimo i et vull tenir! Perdona les meves llàgrimes perdonem a mi si algun dia t'he molestat en alguna cosa, però siusplau torna.
Aquell dia va ser dur, jo que estava passant uns dies a la platja amb els tiets cosa extranya ja que els pares no van venir, jo no s'ospitava res, però la cara de felicitat en veure al pare sem va esborrar de seguida, ell m'ho va explicar, i tot seguit vaig abraçar-me a ell plorant, mentre plorava veia el reflexe de la cara de mon pare intentant no plorar, quina imatge mes dura iaia, pobre pare. Ara ho entenc tot, tu et mories a poc a poc i la mare es quedava amb tu a l'hospital, i jo mentres que tu marxaves disfrutava de la platja, mentre t'enterraven jo era rient prenen el sol ! perquè ! no vaig poder acomiadar-me de tu, no em van deixar acomiadar-me, però ara amb llágrimes i plors i orgullosa de tenir l'avia que vais tindre i que tinc m'acomiado de tu, mai t'oblidare iaia
pots estar segura de que mai succeira, espero que aquesta carta arribi, diuen que al cel arriba d'hora el correu.

T'estima Clara