DIMENSIÓ

Un relat de: Janes XVII

Estic assegut en un banc de ferro forjat, lleugerament afectat per les anades i vingudes de les gavines del port. El cel, trinxat de núvols grisencs, allarga la mà al retrat allunyat de la simetria que s’estén al meu davant. Només la solidesa dels marbres segella la ben entesa posada en escena. De moltes diverses tonalitats i mides, això sí. Escultures immenses que criden a la por gairebé, del color de la intempèrie, del poder del diner. N’hi ha també de minúscules i humils, nascudes del sacrifici esperonat per la fe. D’altres semblen fora de lloc, caigudes a l’atzar, com aprofitades per a la ocasió. Làpides que caminen per l’escala orfe de l’arc de Sant Martí i que limiten la dansa entre els negres i els blancs. Hi ha un estol de lletres arreu que endreçades certifiquen el darrer adeu a un nom i que agosarades descriuen un sentir. Creus de tota mena i religió, que arrelades pugnen per l’espai com en un diumenge estiuenc de platja. Els matisos que es respiren a l’entorn són apagats, sense vida, només esquitxats per algunes flors fresques que aixequen el cap amb orgull i acompanyen el repòs. I com a les viles i ciutats, els blocs d’edificis per a uns i les parcel·les pels privilegiats.
Hi vinc de tant en tant per endormiscar les meves cabòries i per crear llaços d’amistat amb la que serà la meva darrera parella de ball. També, és clar i com sempre, a la recerca d’alguna observació aguda que esdevingui a l’abast dels meus ulls, digne de ser anotada a la llibreta que viu entre els meus dits. L’escriptura és un plaer. Tot plegat és una recerca d’uns instants de pau i tranquil·litat allunyat del brogit que ens aclapara les hores que no passen.
La tarda refrescant, a les acaballes d’una tardor desmarxada de les previsions, no s’adiu amb la nombrosa assistència que passeja al meu davant. Sovint em trobo i saludo lleugerament de passada, a algunes cares coincidents. Jo em pensava que era un dels pocs que m’esbravava en un indret com aquest i sembla que a d’altres persones també els reconforta. He coincidit amb massa homes i dones ja per decidir que no puc passar inadvertit, talment com en un viatge en transport públic a l’hora punta. Abrigat en la mesura que pertoca, repasso els apunts de dies enrere, a la lleugera, per complimentar detalls o afegir noves. No passa de ser un exercici d’observació que em transporta a la imaginació lliure.
Recordo que ja en els dies de jovent, amb un bon amic, era un passatemps l’asseure’s en una taula a la rambla de la ciutat i garlar sense embuts sobre el primer que se’ns passava pel cap quan ens fixàvem en algú. Només amb fantasia construíem vides, segurament paral·leles, a la gernació de passejants que desgastaven l’asfalt. Era un desfici elegant que aleshores no comportava lletres. Això va venir més tard.
Esbossos de paraules lligades, com em deia un avi al poble, que recreaven el meu sentir voladís, i que ben arrenglerades s’enlairaven per bastir un relat arrelat amb arrels. I llegeixo portes endins.

Un home barbut de deixadesa i amb un barret de llana encasquetat camina a sotragades pels carrers estrets, no massa vell però en té l’aspecte. Les sotragades, ara ho veig nítidament per un clar entre les làpides, son dues crosses atrotinades que rondinen amb el moviment. No aparenta cap destí, no és tampoc un pidolaire encara que en fa el gest. De maneres educades, saluda amb un lleu missatge de cordialitat amb qui es creua, mentre es posa la mà dreta al barret com si tingués una ala imaginaria. A mi també m’ha regalat els bons desitjos avui. El vestit que duu, castigat per l’antiguitat, denota un passat d’un altre color, temps de posició i diners. Potser practica el mateix que jo i fa cap per distreure’s d’alguna cosa més. No el tinc pas vist d’altres dies. S’allunya al seu ritme com el qui ha oblidat la pressa.
Faig una cigarreta clandestina. A part de la cridòria de les aus que retruny a les oïdes, sense cap mena d’interval, alguna sirena greu sona a la llunyania de tard en tard. Turistes que van i venen en desfilades, com les formigues però de coloraines.
Una parella del braç com les d’abans, s’acosta de passeig. Ratllen la seixantena i es parlen, escolto, amb aquella dolçor dels nous enamorats. Ell amb l’esquena prou dreta i els cabells engominats, és força més alt que la seva dona, suposo que ho és, i duu un diari plegat a la mà lliure que balanceja al ritme de la passa llarga. La dona ha de menester el doble de gambades per compassar les del seu home. És petitona i molt bufona encara. Cabell grisós en un embolic elegant i ondulant al capdamunt. Arriben a la meva alçada i prenen seient, tot demanant permís, al mateix banc de ferro forjat on soc jo. Ell treu un mocador que estén gentilment, em recorda al meu avi a l’estadi, per que s’hi assegui la dona i eviti la possibilitat d’alguna taca al vestit. Vestit estampat del to de la magrana madura. La bufanda recargolada al coll amb elegància l’abriga de la marinada i li assigna un toc de rellevància. Les sabates de tots dos, negres, impecablement polides, llueixen orgulloses el pas del temps. Son d’aquella mena de gent que denoten confiança en quan els veus. I també la regalen.

La noia morena que deu ratllar la cinquantena no és la primera vegada que la trobo passejant, un xic sense sentit, amunt i avall. Arrossega l’excés del seu propi pes amb certa desimboltura mentre em sembla sentir que parla sola en un to de veu sec, o enfadat. Vesteix un pantaló blanc que no dissimula res, fins a mig bessó i l’amplada dels turmells es confon amb l’inici dels peus encastats en unes bambes vermelles que juguen amb les franges travesseres del jersei. El negre del cabell llarg passa les espatlles i belluga pesadament amb el deix del greixar d’una cuina. Fuma sense parar mentre esbufega i un xiulet sospitós, s’escapa amb el seu respirar.

Un home que passeja amb un gos fosc i canós, sembla que pretén de parlar amb qualsevol. Gairebé i amistosament, cerca conversa amb la gent que el creua i sovint se’l treuen del damunt amb un somriure fals de cortesia. La indumentària el cataloga sense cap mena de dubte aparentment. La roba, les botes, la gorra i els colors de camuflatge parlen per ell. El gos potser també. Només li manca una canana i l’arma penjada a l’espatlla. Té poc cabell ja, envellit i desmillorat, camina més enllà de can seixanta. Educat, a la seva manera, s’escola a les converses alienes que troba davant els nínxols ben arrenglerats, fins que pot dir la seva i aleshores, com un director sense orquestra, dirigeix les seves paraules cap als temaris que ell domina, o s’ho pensa. Curiosa habilitat per ser o intentar ser el centre de l’atenció. L’he escoltat més d’una vegada i segueix la mateixa rutina de sempre, això si, sense importar-li gens ni mica, si ja ha caçat abans aquelles persones. Al rostre de la gent s’hi escriu un reguitzells de reaccions prou clarividents.

Un pare amb dues canalles, nois tots dos, s’escarrassa per mantenir-los a ratlla. Estan massa esverats corrent amunt i avall per entre l’arbreda i les tombes, saltant les tanques que delimiten els espais i de tant en tant ensopegant.. Ho han fet amb una parella jove que s’estava a la gespa tot menjant un entrepà. Un lloc curiós per venir de pícnic. De ben segur són forans. No només per l’aspecte, també per la manta, la petita nevera, el termos i el fet que han simpatitzat amb l’entremaliadura. Els vailets, es persegueixen en un joc sense solta ni volta pels espectadors crítics, és clar, com quan els de la meva generació érem infants. El primer que em ve al cap és l’absència d’aparells electrònics a les seves mans, cosa que frenaria la disbauxa. Després què els dos marrecs són els únics amb un somriure trencadís. Apart de la parella jove. En un moment donat, jo, fins i tot li trobo la lògica a que els nanos juguin esbojarrats en un espai de dol. De plor i dolor. De recull i de paraules al buit immens a l’horitzó. Però ells són infants encara i els seus mals uns altres.

Apujo la mirada al cel i no pas per llençar una pregaria a un déu desconegut. Jo ja tinc el meu. El so estrident i proper d’un avió m’ha provocat i ara gaudeixo bocabadat de les esteles perfectes i rectes que dibuixen. No sempre és clar. No sempre les dibuixen. Suposo que depèn de les condicions meteorològiques allà dalt. Al poble tenien clar que quan les veiem condicionaven un canvi de temps. Però jo sempre em quedo bocabadat. Ara que he pensat en el meu déu, rellegeixo, en un paratge adient, un escrit que vaig parir fa no massa dies.

Bon dia Pare,
Sempre arriba. Un altre. Un més al sac feixuc que ja no carregues i que només omple el calaix de la memòria dels que quedem, amb empentes i rodolons, això si. Si no vaig errat avui celebres la majoria d’edat i aquesta és tota una fita que no sé si funciona igual allà on ets.
Molt de temps des de la teva marxa a terres llunyanes, poèticament. Temps que s’escapa del teu rellotge però que ens marca les hores a tots plegats. Des de fa uns quants anys, segurament xerro més amb tu que quan tocaves de peus a terra, una altra vegada llibertat lingüística. I estic content de tenir-te sempre al costat. Sempre hi ets. Sempre m’escoltes. No puc dir pas que gastis gaire saliva però em reconforta, ho saps, la teva presència.
No cal, suposo, que t’expliqui res del que tenim per aquí, tu tens millor vista malgrat el glaucoma o el que fos. Potser amb el que contemples n’hi ha per pensar que d’una bona t’has lliurat però no ho tinc gens clar. Ja veus per on campen els teus i com els tracta el dia a dia. Passen els anys i la loteria ens esquiva. Passen els anys i ni la climatologia ens respecta, Què hi farem.
En fi, el teu llegat, que hi és, és el que hi ha. Jo penso que immens i amb el convenciment de la honestedat.
Sempre arriba un nou aniversari en plena caiguda de l’estiu, de la economia i envoltat de festes majors que ja no son el que eren. L’aniversari és una fita que no desmereix la resta dels dies orfes de tu. Però és una diada ineludible per rememorar el Pare que ens va gestar.
Que per molts anys em pugui aferrar a la memòria i a les converses. Un petó.
A la Mare li va agradar, com sempre.

Aquests quatre joves ja els he trobat en dies passats. Cada vegada hi ha gent més jove. Són tres nois i una noia i sembla que ja han cobert la majoria d’edat. Em costa pensar que hi fan aquí. Tallats de cabell que se m’escapen al gust, potser hauria d’escriure rapats de cabell. Dibuixos a la closca que no deuen perdurar gaire. Ella no. Llarga melena rosa amb un serrell delineat a la perfecció. Tots van farcits de tatuatges a la vista per que les indumentàries són trencadores. Ja no hi ha estius ni hiverns. A més els texans ja no són ratats, fa temps que s’han de dur estripats del tot. Ja no valen pedaços d’escai o emblemes de motos per tapar forats. És un impossible. El dringar de les llaunes de cervesa que porten i beuen és tota la fressa que els sento. La sonoritat del seu parlar és respectuós amb l’entorn i és clar que elucubro sobre l’empenta que els porta aquí. Les aparences poden ser abstractes.


Ara no escric ni complemento res de res. Estic absort veient una parella de noies, sobre la trentena, agafades de la mà i que més que passejar, suren pel camí de la delicadesa. Aquestes no les havia trobat mai. La seva sensualitat queda palesa en els seus moviments i en algun petó que es fan, gens subversiu. Sembla dolç i llaminer com una sara a la pastisseria. El petó; o petons. No en fan cap espectacle. No ofenen ningú, suposo. L’art d’estimar. Ara sí escric que aquests petons són els més bonics que he vist. Ni a la mentida del cinema. El seu llenguatge corporal, els seus rostres lliurats a la sinceritat, els seus ulls brillants de desig, les seves mans entrellaçades.....fan l’aspecte que jo interpreto com la veritat. Ambdues vesteixen de categoria, pensaria que treballen en un despatx d’advocats com a mínim. No semblen funcionaries. Aquesta roba val diners. No és que jo sigui un gran expert d’això, que no ho soc, però per la primera impressió crec que no vaig errat. Elles sí caminen decidides cap a algun lloc. Estic temptat d’aixecar-me i anar-hi al darrera però no tinc esma de tafaner. Les perdo poc a poc mentre una flaire de colònia seductora m’envaeix els narius.

M’ha frenat del tot el que la parella del braç, com les d’abans, els que ratllen la seixantena, han reposat ja i llevat àncores, s’escau per la proximitat del nostre mar, sense oblidar el mocador protector, que ell ha plegat amb tota cura. Han acomiadat la trobada silenciosa amb un a reveure de caliu i les passes feixugues adreçades en el sentit contrari a les dues mosses. Torno a estar sol al llarg banc de ferro forjat. No em destorbaven pas però m’agrada l’espai i la solitud.

L’home barbut de deixadesa passa ara pel meu davant, me’l miro i em fa basarda, no de l’alarmisme sinó del tipus preocupant, per les dificultats que tragina per traslladar-se arrossegant gairebé el pes de les cames. Ha de ser el cansament. Com si d’una penyora es tractés segueix el seu camí sense rumb i no fa per seure una estona, que és el que jo esperava.

Escric un tou de notes i fins i tot em recreo en la subtilesa dels paràgrafs ja destil·lats, tasca inconscient que no em permet de seguir observant. Tot al mateix temps, no gràcies. Enllesteixo i m’alço per estirar les cames una estona, recullo les pertinences i respiro l’onada d’aire salí que m’eixampla els pulmons. Un tomb per la vida enmig de la mort. Quin sarcasme. M’apropo a la guingueta acabada d’estrenar que trobo impertinent, fora de lloc. Alguna concessió interessada. No m’aturo però contemplo com fa el seu joc i estar a vessar. A la barra hi ha un dels quatre joves que han cobert la majoria d’edat, reposant el rebost per a tots. Està pendent de pagar la dotzena de cerveses que ha demanat. Són esponges. No m’imagino ni amb ganes, que els porta a trobar-se en un lloc com aquest. Potser és que aquí no hi ha policia que emprenyi als que beuen al carrer.

M’assec en un altre banc de ferro forjat solitari. Aquest no està tant castigat per les anades i vingudes de les gavines impertinents que deuen estar ocupades arreplegant les restes de les taules a la guingueta. La pau se’m menja a bocins i torno al plaer de l’escriptura. De fet no puc demanar res més.

El pare amb els dos vailets, ara prou tranquils, s’adreça cap al quiosc de begudes per les prometences que escolto. Els nanos demanen insistentment un gelat com si com no. La fresca i la opinió paternal no els desdiu.

El sol que s’ha fet fonedís, jugant a cuit i amagar amb els núvols grisencs, comença a davallar. Els canvis horaris no l’obliguen. Sí que ho copso en el rierol de gent que lentament segueix un circuit cap a la sortida. No és que els tregui ningú. Són costums suposo. Encara resten unes hores abans no sentim el xiulet de cloenda.

Em surt un gos fosc i canós d’una revolada per dessota el banc i em fot un ensurt de desconcert. I ja sento els crits desmesurats, que tant poc m’agraden, del propietari cridant-lo. És l’home envellit i disfressat de camuflatge que ha perdut l’animal de vista. Encara és lluny i no el veig però el sento massa. Em temo el pitjor. L’experiència reclama solucions i em trec de la butxaca de la trenca, el mòbil i els auriculars per si els he de menester. Ara sí que s’acosta cap a mi, l’home caçador d’atencions i educadament, això si, em demana si he vist els gos. Sense paraules, o no me les sento, assenyalo cap a la meva esquerra. No l’enganyo. Perquè ho hauria de fer?. Ara el veig allà baix de tot i que torna tranquil·lament ensumant-ho tot però l’home, que te poc cabell ja, també l’ha vist i es relaxa en la cridòria. El que em temia. S’adreça altra volta cap a mi a la recerca d’una tertúlia que no vull. Per no fer un lleig i aixecar-me a correcuita, tampoc vull deixar el meu banc de ferro forjat, em col·loco àgilment els auriculars i amb un gest silenciós de la meva mà esquerra, aturo l’aproximació dissimulant una trucada. Ell aguanta dempeus i jo mantinc una conversa de fantasia on la imaginació esdevé molt intensa. Ell no es mou i manté la distància i jo segueixo sense remordiments. A la fi desisteix també en silenci i em fa el senyal de que ja ens veurem després. No he perdut els minuts que m’han il·luminat per seguir escrivint. Ja no el torno a veure després que lliga el gos i marxa no sé on.

La llibreta, a la meva falda, és una part de mi mateix. És la meva companya de viatge i m’és fidel, només faltaria! Jo mateix somric amb el comentari que acabo d’escriure. Després ja ho valoraré. Aquest banc de ferro forjat no és meu i no te la flor d’altres estones. La noia del cabell greixós i pantaló blanc s’asseu a l’extrem oposat. Parla sola com sempre, no veig cap auricular, però ara no fuma. El seu to de veu és de secà, no sembla enfadada però. Em descentra del que feia i que ara no puc fer. Així doncs escolto concentrat per veure de que va. Talment queda clar no li ha anat bé la separació. Està ofesa per la ruptura i aboca sense escarafalls la seva animadversió cap a la nova companya del pare de les criatures que comparteixen. No hi ha odi cap a ell. Tres nenes, no tant nenes, que reben les conseqüències i juguen amb la situació. La gran s’està amb ella i les bessones, sí les bessones, amb el pare. Però el pare les vol encolomar a la mare. Tot un embolic. Capto el que puc però nítidament i el pensament de raonament s’enfonsa quan escolto que parla de set anys enrere. No ho entenc. Potser m’he perdut alguna cosa però ni se’m passa pel cap de preguntar-li. Es gira cap a mi i em demana permís per fumar. El gest és d’endavant i ella s’aixeca i marxa tot encenent la cigarreta.

Retorno al bolígraf entre els meus dits, exercint cal·ligrafia que donarà fruits un cop polida a l’ordinador. Alguna vegada utilitzo la gravadora del mòbil però no em ve gens de gust sentir-me la veu. No m’agrada bàsicament. Quan llegeixo o rellegeixo o corregeixo el que sigui sempre ho faig interiorment. Els cops que ho he provat en veu alta, estant sol per descomptat, desisteixo immediatament. Fins i tot per les correccions del darrer moment, em recolzo amb els modernismes de l’ordinador que llegeixen per a mi. Em torno a alçar després de fer-me una cigarreta, amb la màquina pertinent doncs no n’he sabut mai d’embolicar cigarretes.
Passejo pausadament mentre penso en els esdeveniments de la tarda refrescant i exhalo una mica de fum, no massa, dues o tres pipades i l’apago per més endavant. Com sempre. Torno a seure però ara en un pedrís que ja conec. És la darrera parada. La pedra és més fresca i dura i no hi seré massa estona. Però m’agrada i em transporta a les trobades amb els amics i una copa de vi a les mans. Vells temps.

La parella forana, ara sé que ho són, han arribat al pedrís, a la meva dreta, que fa les vegades de talaia. Avui hi ha una vista crepuscular espectacular. El roig encès del sol ha guanyat en la caiguda i al darrer instant a la nuvolada i s’ha colat entre ella i l’horitzó. En una llengua que no és la nostra el noi ha instat a la noia per treure la càmera de la motxilla, una càmera de veritat, i captar la bellesa del moment. Estan embadalits com jo. No m’avorreix mai aquesta meravella. Em fan un somriure de complicitat. Sense paraules. No hi ha conversa. Els entenc. Marxen amb un cop de cap tot rosegant unes barres energètiques. Deu ser el berenar. Jo també començo a pensar que potser toca retirada. Un dia bonic si més no.

A la llunyania un cos femení amb un vestit vaporós, no de transparències, sembla surar per les llambordes desgastades del caminoi que condueix a la capella. Em segresta l’atenció. La observo mentre el bolígraf deixa el joc entre els meus dits. Un impuls conscient difumina les imatges de la resta i només tinc ulls per a ella. M’aixeco amb els estris a la mà abduït per una sensació oblidada. La melena rinxolada i fosca és un signe d’identitat inoblidable. Encara no he reaccionat. Estic rumiant a la vegada que verificant el que els meus sentits constaten. Camino cap a ella, a trobar-la.

Hi ha una dona que te l’aparença de la tieta de tots, la gent jove la titllaria d’àvia, però potser ho és. La veig ara mentre camino a la caça de la noia dels rinxols negres. L’he vist d’altres vegades però no hem lligat mai una paraula, si més no sonora. Sí que he vist en els seus ulls, molt de tot. Jo diria que m’ha parlat amb la mirada transparent que més enllà de gelar-me els ossos, m’ha regalat un coixí de confort. Sempre hi és amb una corretja de gos a les mans, però ara que hi penso, mai he vist l’animal. Vesteix amb elegància una gavardina del color de la sorra del desert i tan sols deixa entreveure un collar de perles i les sabates negres de taló alt. Res més. No hi ha rellotge, ni arracades, ni mocador, ni bossa. Només la corretja. Em te intrigat d’allò més.

He intentat d’aturar la noia del rinxols negres, perquè n’estic segur és un rostre del meu passat. Més que un rostre. Era una bona amiga, o ho és, encara que fa un grapat d’anys que no la veia. La llibreta i el bolígraf s’han volatilitzat dels meus instints. No m’ho puc creure. Puc semblar un espieta ara mateix. És ella. No representa el pas de les llunes que hem trepitjat, el seu rellotge no ha evolucionat. Està impressionant. Atractiva al meu entendre, ferma i voluptuosa fins al punt de fer girar la vista a més d’un. Estic un xic desconcertat per la seva actitud. No sembla prestar cap atenció al seu entorn. Les passes decidides cap a un indret concret i absorta en ella mateixa. Amb el semblant prou seriós per pensar que està preocupada o potser millor, per les circumstancies, la tristesa seria més escaient.
M’apropo poc a poc, la segueixo, la crido pel seu nom i res. Potser encara soc massa lluny d’ella. Accelero el pas amb els papers a la mà i em cau el bolígraf a terra. El recullo i no l’he perdut. El cor se m’accelera, no sé si pel meu caminar esverat o pels records que em venen a la memòria. L’estranyesa de sentir nítidament dins el meu cap les cinc lletres del seu nom sense resposta, em sacseja el calaix de les vivències. Em quedo palplantat. Ella s’ha aturat també. Em penso que m’ha sentit o que ha escoltat el seu nom i ara es girarà. Desencís. No, No es gira enlloc. Aturada al davant d’una tomba amb les mans entaforades a les butxaques de l’abric que s’acaba de posar, acota el cap com qui resa. Només la veig d’esquena i m’agafen pel coll tots els dubtes. Però ara no em surt la veu.
Una ombra difosa em fa costat. Ha arribat sigil·losament i es a tocar. Frec a frec es dirigeix a mi pel meu nom i no puc moure un múscul. Estic garratibat i no tinc clar sí és per la seva presència i el que he escoltat, o per la noia del rinxols negres. Em parla a cau d’orella amb una veu dolça i enamoradissa.
Giro el cap per entreveure la gavardina del color de la sorra del desert i adonar-me d’una aroma de puresa desconeguda. És la dona que te l’aparença de tieta però potser és àvia també. Els seus ulls ratllant el blau de prússia desarmen els neguits i les pors. La seva llaminera mirada m’agombola en un cau de pau inexplorada. Ja no goso mirar la noia dels rinxols negres. Ella me l’anomena, me’n fa cinc cèntims, me la descriu en uns instants en que jo hi era. La coneix. Em descriu. Em coneix. No em plantejo de no entendre res.
La veu suau i melòdica segueix una partitura poètica amb paraules que m’hipnotitzen, que jo no he escrit mai, que mai podré escriure. I tanmateix ella sembla que ha llegit la meva llibreta, els meus apunts. No d’avui, de dies. Em parla d’un passat que no és futur, em parla d’un present que no és. Em xiuxiueja dels meus personatges com si fossin els seus fills. Fil per randa me’n parla com si fóssim família, parents, amb ella mateixa i amb tots plegats. De l’home barbut de deixadesa i el seu daltabaix amb les crosses. De la parella agafada del braç i el seu pacte per no patir la solitud malaltissa. Del caçador i el seu mal lleig amagat per aparences. De la noia del cabell greixós i la seva desesperació de cor.
S’atura per oferir-me un espai de respir i escolto absort sense estar sorprès. Ella coneix tothom. Em consola assenyalant que la noia dels rinxols negres encara és allà plorant.
I segueix amb els seus mots captivadors. Retorna als meus personatges. Que no són meus. La parella de forans simpàtics no van tornar del creuer de noces. El grup de joves, els tres nois i la noia tatuats, no van arribar a casa després de la festa desmarxada. Les dues noies que s’estimen van trobar un marit gelós i rabiós. El pare amb les dues criatures, mentre la mare feia guàrdia a l’hospital, se’ls va cruspir un camió embriac. Jo no li trec els ulls de sobre. Són, els seus ulls que ratllen el blau de prússia, un lloc on reposar les incerteses.
I m’anomena al pare amb un concepte que me’l puc emprovar a mida i em lloa les converses que tenim. Tot arriba em diu. Ella mateixa soc jo i jo soc ella. Som en un sol espai. Ens girem alhora agafats de la mà cap a on hi ha la noia dels rinxols negres plorant un nom.
Ella encara no ha vingut. Tampoc l’esperen, em diu mentre em fa un petó a la galta.

Comentaris

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Atlantis | 10-06-2023

    És un relat magnífic que he llegit més d’una vegada. Poc a poc ens presentes els personatges i l’indret on aquest escriptor pren les seves notes. Amb tots els detalls i ben caracteritzats. Totes les descripcions son molt treballades i et fan veure-les com caminen per lloc que descobreixes que és un cementiri i que quins deambulen són les persones mortes per diferents motius. El paper de l’àvia-tieta ( personatge entranyable) acaba arrodonint el relat. La noia dels rínxols negres està plorant la teva mort?
    Ja he dit que l’he trobat fantàstic el relat i amb un nivell d’escriptura excel·lent.
    Em sembla que no t’havia llegit mai. Ho faré a partir d’ara.