Dilema

Com cada vespre, s'atansa al despatx on hi té l'ordinador. A la dreta de la màquina, el tauler de fusta amb les peces segueix reproduint el problema d'escacs d'ahir. Quan és a punt de prémer el botó que despertarà l'aparell electrònic del seu son inorgànic, el dit es desvia inesperadament de la trajectòria que li ha manat el cervell i es planta a la part superior de la pantalla. Des d'allà es deixa caure, suaument, lliscant de dalt a baix ben a poc a poc. El tacte li diu que es troba damunt d'una superfície molt llisa, molt homogènia, sense protuberàncies ni defectes, massa perfecte… massa freda. Què o qui s'amaga a l'altra banda de la pantalla? Un altre enginy informàtic? Algú enganxat a les xarxes socials? O bé una colpidora mentida? Sense temps de resposta, el dit assenyalador el torna a sorprendre i se li'n va de dret cap a l'escaquer, resseguint la fusta que delimita les caselles com si fos cec, amb la cura de qui té por de topar amb quelcom invisible que el pugui agredir. Més aviat al contrari: el dit independent s'enfila confiat per la base del peó, corona la petita esfera del capdamunt i davalla pel pendent de l'altra banda saltironejant el diminut cercle que li barra el pas. I el mateix passa amb el cavall, al qual el palpís sembla que li acaroni la crinera, amansint-lo de les seves ànsies de lluita. Quan ja es veu resignat a què el seu dit prossegueixi la inesperada excursió per la resta de figures (torre, alfil, dama i rei), aquest s'enlaira decidit de la quadrícula negra i blanca i s'atura sota l'ull dret, just en el precís moment en què una llàgrima s'escola per la parpella inferior, mullant-li l'ungla. Ara comprèn aquesta reacció fisiològica, és el seu cervell que rememora el que ha viscut temps enrere, massa temps enrere: l'avi ensenyant-li les beceroles dels escacs, el pare guiant-lo pel difícil camí de les obertures i tota la corrua de gent que ha conegut en les competicions presencials. La llàgrima s'engrosseix i el dit es torna a humitejar, qui sap si el llagrimall es buida de nou en recordar l'estranya postura pensativa del campió rus que va visitar-los al club, assegut amb un peu sobre el genoll de l'altre cama, desafiant els més experimentats ioguis en ser capaç d'estar-se immòbil en aquesta incòmode posició durant hores; o les converses després de cada partida, tan didàctiques repassant l'arbre de variants una i altra vegada; o les improvisades costellades en finalitzar la ronda amb l'excusa d'un desplaçament massa llunyà que no justifica un retorn precipitat; o l'orgull de formar part d'un equip que representa al club, treballant alhora individualment i conjunta, amb les seves sessions glorioses i tardes per a l'oblit. I el dit que no es mou, tossut en quedar ben xop d'uns records entranyables provocats per un joc que, paradoxalment, fa molts amics derrotant-los sense pietat, fent fora del camp de batalla els peons i cavalls i alfils i dames que facin falta per fer captiu el rei de l'oponent. De sobte, el dit es separa de la galta i, afilerat amb la resta de companys de la mà, s'estén cap endavant amb el palmell obert, el braç ben estès, en actitud receptiva de qui vol donar la pau. Ho fa sense que li quedi clar que voluntàriament el seu cap hagi donat l'ordre pertinent, astorat per la força del subconscient. Però a l'altra banda de la taula no hi ha ningú, la mà no s'encaixa amb la del rival de carn i ossos, ja quasi bé no palpa aquell batec creixent del cor a mesura que la lluita s'anava aferrissant, amb les celades parades i els sacrificis traïdors. Ja no sent el cop sec, clac, clac, de la peça de fusta en impactar contra la nova casella quan el feltre de la base s'ha desgastat pel fregament, posició des d'on pivotarà l'estratègia devastadora que comença a prendre forma. Ara, el simple pitjar d'un clic de ratolí ofimàtic fa la feina de manera quasi quirúrgica de tan precisa, perfecte en l'execució però insensible del tot a la cara que posa el contrari; s'enyora de quan el fitava ben dissimuladament per descobrir-li les intencions, tan ben reflectides en aquest mirall de l'ànima que tantes pistes dóna sobre l'estat alterat per l'acarnissament de la batussa mental. No hi ha jugador a l'altra banda de la taula, tan sols un brevíssim diàleg amb una interfície que et diu que al final del fil de coure algú o alguna cosa està responent a la teva jugada, i ho fa d'una manera tan asèptica i glaçada que fa aixecar totes les sospites. I no pot parar de donar-hi voltes: els que guaitaven les partides massa a la vora dels jugadors, amb llur alè al clatell; aquelles atmosferes carregades de fum quan el tabac encara no s'havia proscrit de les sales de joc; el rellotge amenaçador amb la bandera a punt de caure, tic-tac, tic-tac; les ungles arranades de tantes decisions preses sense convicció i apurat de temps; la planella plena d'uns gargots que haurien de poder reproduir un raonament lògic, però que més aviat semblen els graffitis d'un individu trasbalsat; el cafè carregat que inocula l'energia necessària per aguantar el turment intel·lectual; i, no menys important, la por reprimida de l'enfrontament setmanal contra nous rivals, una incertesa que, inexplicablement, esperona enlloc d'acovardir. Però l'implacable destí no mira mai enrere i el comandament integrat al braç de la sofisticada cadira robotitzada fa possible que aquesta volti un xic, orientant-la sense esforç cap a l'ordinador. Amb la mirada esmaperduda acaba de prémer la tecla "on", ara sí, reiniciant una rutina que li permet de practicar el que l'apassiona però que el va matant a pessics per tants de records que li vénen al cap cada vegada que opta pel joc en línia. Una memòria que desgraciadament no podrà revifar mai més, presoner d'un cos que es marceix lentament. Dia rere dia repetirà el ritus suposadament consolador amb la certesa de què així que s'activa aquest prodigi d'internet li cou en el més profund del seu cor la impossibilitat de reviure totes i cadascunes de les extraordinàries vivències passades gràcies als escacs.

llpages