"DIA SENSE COTXE"

Anava a un casament i he sortit de casa amb el temps just, massa just, tenint en compte la diada d’avui i la meva voluntat de col·laborar en la proposta, si era possible. De moment, he esperat el bus, el primer del dia abans de l’inici de l’esdeveniment. El segon ha estat, també, transport públic de la xarxa i, més que col·lectiu, ha resultat familiar.
Els nuvis ens havien citat a la parada de l’origen de la línia XX, no cal especificar-ne el nom. Allà ens reunírem amb ells i els parents i amics que hi hem estat convidats. Pel que semblava n’hi havíem de ser uns quants i millor si ens trobàvem a l’inici de l’itinerari, que faríem plegats, fins arribar a la parada que tan sols ells en sabien el nom i el lloc; o sigui, la ruta i la destinació, per a la resta era una incògnita.
No se’ns exigí etiqueta, tan sols bona predisposició i sentit de l’humor davant de qualsevol imprevist. Hem començat amb gresca i asseguts tots els que ho hem volgut. Val a dir que quan hem rebut el senyal de baixar ha estat un alliberament perquè, tal com deien alguns dels usuaris enquestats, anàvem com sardines.
De bon matí ha sentit per la ràdio, que connecto només en obrir l’ull, cantar les excel·lències d’aquest dia sense cotxe i ens convidaven, tanmateix, a participar de la idea per tal de contribuir a reduir la pol·lució, i, a més, facilitaria les relacions i hauria temps per a mirar i mirar-se. I això, és el que van fer els meus amics en una ocasió com la d’avui, mirar-se i enamorar-se.
Avui, de fet, n’hem celebrat l’aniversari. Volien, d’alguna manera, retre homenatge als benpensants que havien concebut la idea del “dia sense cotxe”, ja que fou gràcies a ells, i a les circumstàncies que se’n derivaren, que es van conèixer.
Cal dir que ens ho hem passat la mar de be, una jornada agradable per a recordar. Si ara en parlo no és pas per fer-ne crítica, a favor o en contra, per això han estat les tertúlies, debats, enquestes al carrer, articles que es publicaran a desdir i mil i un comentaris d’opinió, millors que no pas el meu.
Ho faig, senzillament, a títol anecdòtic per si de cas us arranca un somriure, i, sobretot, per afegir-me a les intencions, malèvoles o no, dels meus amics que han volgut celebrar, innocentment, que en tal dia com el d’avui, el destí va afavorir, per una rara coincidència, la seva trobada.
Una i l’altre havien anat a la feina amb transport públic i línies diferents. Un i l’altra van viatjar com sardines. Ambdós van coincidir a la cua inacabable d’una comissaria per tal de denunciar que els havien pispat la bossa, a ella i la cartera a ell. Es van caure bé i, a la sortida, volgueren prendre’s un cafè plegats, però, es clar, no duien diners i van quedar per veure’s un altre dia.
N’hi hagueren més de dies i de cafès junts, endolcits amb l’amor, per suposat. La trobada casual acabà amb casament; casament que avui hem recordat, entretinguts i complaguts, malgrat l’enrenou que hem viscut al carrer. Hem passejat, hem mirat i ens hem mirat, també.