Déu es va equivocar

- "Doña Virtudes, Doña Virtudes! Se encuentra bien?"

La senyora Virtudes estava colgada sota la runa. Només se li veia la part esquerra de la cara, que en aquells moments estava essent llepada per un Cocker Spaniel entrenat pel rescat de persones, mentre remenava nerviosament la cua, orgullós del seu descobriment. El contacte de la llengua del gos la va fer reaccionar. En Paco Cifuentes, veí de la víctima l'havia reconegut i amb un bomber començaren a treure del seu damunt la pila de trossos de paret, marcs de porta i altres restes del que havia estat el pis de Doña Virtudes. Quan varen aconseguir alliberar-la de tot aquell pes , la senyora va aparèixer amb les ulleres descol·locades i amb un vidre trencat, el rostre pàl·lid per la calç que li havia caigut, algunes ferides superficials i un dolor molt fort al pit i a la cama esquerra.

Els bombers d'Alcalá de Henares la varen portar fins l'hospital Gregorio Marañón a on varen immobilitzar-li la cama i li varen curar les ferides que clivellaven el seu cos. La dona, de noranta-vuit anys i que les havia vist de tots colors es va prendre amb filosofia la seva situació, A causa de la seva avançada edat havia hagut de suportar els tràngols de la mort del seu marit i de dos dels seus cinc fills. Cada dia es despertava amb la desagradable sorpresa de veure que encara era viva, cansada d'arrossegar aquell cos del que poques coses funcionaven. Pensava en la mort, en el descans etern i alliberador que no tardaria gaire a arribar. I ara, es trobava en aquell estat, depenent de les mans curoses de les infermeres que li preguntaven a cada moment si necessitava alguna cosa. Després de sopar li posaven en marxa el televisor. Doña Virtudes no s'hi veia gaire però sorprenentment, per a la seva edat hi sentia bastant bé. Escoltava les notícies de la nit. El locutor parlava d'una altra explosió de gas que s'havia produït a Catalunya. Cada dia moria una persona: Un nen de deu anys, un jove de vint, un adult de quaranta; persones amb tota la vida per davant, amb un futur incert però sempre il·luminat per la tènue llum de l'esperança, absurdes morts que truncaven la natural evolució de les coses. I ella, atrapada en aquell cos malmès, atesa per les infermeres nit i dia, amb noranta-vuit anys, desitjant tirar la tovallola, cansada de lluitar i donar cops a l'aire en el dur quadrilàter de la vida.

Una nit, una de les infermeres del torn, que anava a atendre un pacient, va sentir veus a l'habitació de l'anciana. La dona dormia. Semblava que somniava en veu alta o això li va semblar. De la seva boca sorgia una frase que repetia una i altra vegada. Acostant-se per escoltar-la millor, la infermera va poder sentir clarament el que deia entre sospirs i panteixos: "Déu es va equivocar, Déu es va equivocar ...."