(Des)il·lusions del Nadal

Un relat de: Mena Guiga
Assegut a l'únic graó d'una entradeta, en Meu fa cara de pomes més agres que mai. Si passa algú i deixa caure una punta de cigarreta al terra, s'hi abraona amb un toc ferotge, l'arreplega i exclama amb veu rogallosa cavernosa amb adhesius de mucositat de calipàndria:

-Meu! Meeeu!

Tots saben que no fa el gat, en Tomeu. I si el fes, tampoc en farien massa cas. Cadascú en té prou amb cada neura i cada viure-la i que no es gasta.

S'estarà tot el dia esperant la Cavalcada de Reis, que enguany aniran amb camell i que molta gent que cull pa sec del terra de la plaça que la del forn ha llençat pels ocells va comentant el preu desorbitat que han costat a l'ajuntament.


En Meu ni entrarà al centre a dinar, per més que el cridin i l'animin, que avui hi ha 'paninis'. No. Ell tossut, esperant, el temps transcorre, només canvia l'aire, la llum i el pas de vehicles i vianants, que ni l'altera ni l'interessa.

Quan desfilin Ses Majestats i llurs patges acompanyants en carrosses que són tractors folrats de cartons amb purpurina de lluentor astral barruera i segons com grollera, ell s'obrirà pas arreconant criatures amb i sense fanalet -encès o mig cremat per mala sort- pares, mares, familiars, curiosos, meuques florides i deixats de la mà de Déu -col·lecció de la que diria que en forma part-, i arreplegarà tants caramels com pugui, que la dentadura postissa no es corca i el sucre a la sang ha de ser més dolç.

-Meu!
-Meu!
-Meuuu!

A voltes sembla que udoli.

Qui encara no sap qui és i pregunta, si no és un infant, se li contarà que en Meu és una màquina avariada. Que es va trastocar aquell dia que els pares, al cel siguin, 'pobra Joana, la meva mare estimada, pobreta', 'pobre Anton, el meu pare, estimat pare' li van fer saber qui eren el Tió i els Reis.

Encara, però, conserva certeses de la màgia de la vida. Quan veu passar algú amb un cotxet amb un nadó comenta:

-La cigonya ha tornat a venir de París!

Comentaris

  • Bon dibuix[Ofensiu]
    Vicent Terol | 03-01-2015

    Hi ha un punt d'emotivitat surant durant tota la narració. Bon dibuix del personatge protagonista en aquest conte agredolç.

  • Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?[Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 30-12-2014 | Valoració: 10

    El publicarem al Nadal de conte

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

434489 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com