Cercador
Desig de mare
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Vam coincidir a l'hospital, al passadís, davant la porta on posava 'ecografies'.
Jo encara no feia gota de panxa, prima i seca com un bacallà, com sempre, com deia l'avi: 'aquesta noia no té ni tripa ni moca!'.
L'Helena -li vaig preguntar com es deia- estava al tercer trimestre. Ja li quedava poc: caminava feixuga, retenia líquids, se li havien fet més taques a la pell, se li inflaven els llavis i fins i tot tenia problemes de pressió. Seria la seva onzena filla. 'Filla', va puntualitzar. Si jo tinc vint-i-dos anys a ella no n'hi feia més de quaranta -acostumo a tenir bon ull per encertar edats-, però em va dir que a vegades paria múltiple.
-Però no em calen ecografies per saber que serà nena.
-Pel costum, suposo.
-No, per les cireres. Cireretes, cireretes. Madures i lluentes com el vi negre! Ummm! Hi ha alguna fruiteria per aquí a la voraaaaa?
El ventre se li bellugava bestialment i vaig identificar els peuets que feien puntades. Serien doloroses?
No vaig ni poder-li preguntar. L'Helena no parava de repetir el nom de la fruita mengívola que desitjava. Fins que va entrar el seu home amb dues caixes i ella va poder engolir les cireres amb fruïció.
-No sigui que el bebè surti amb una taca amb la forma que tenen- va dir ell, somrient i amb cara d'acostumadíssim al fet.
L'Helena, àvida i voraç, menjava. I així, frenèticament, va parir allà mateix. Una nena.
Ara estic a la setmana que fa vint...i patint, patint...només em vénen de gust plàtans madurs...i engreixen i restrenyen...plàtans, plàtans, ummm.
Jo encara no feia gota de panxa, prima i seca com un bacallà, com sempre, com deia l'avi: 'aquesta noia no té ni tripa ni moca!'.
L'Helena -li vaig preguntar com es deia- estava al tercer trimestre. Ja li quedava poc: caminava feixuga, retenia líquids, se li havien fet més taques a la pell, se li inflaven els llavis i fins i tot tenia problemes de pressió. Seria la seva onzena filla. 'Filla', va puntualitzar. Si jo tinc vint-i-dos anys a ella no n'hi feia més de quaranta -acostumo a tenir bon ull per encertar edats-, però em va dir que a vegades paria múltiple.
-Però no em calen ecografies per saber que serà nena.
-Pel costum, suposo.
-No, per les cireres. Cireretes, cireretes. Madures i lluentes com el vi negre! Ummm! Hi ha alguna fruiteria per aquí a la voraaaaa?
El ventre se li bellugava bestialment i vaig identificar els peuets que feien puntades. Serien doloroses?
No vaig ni poder-li preguntar. L'Helena no parava de repetir el nom de la fruita mengívola que desitjava. Fins que va entrar el seu home amb dues caixes i ella va poder engolir les cireres amb fruïció.
-No sigui que el bebè surti amb una taca amb la forma que tenen- va dir ell, somrient i amb cara d'acostumadíssim al fet.
L'Helena, àvida i voraç, menjava. I així, frenèticament, va parir allà mateix. Una nena.
Ara estic a la setmana que fa vint...i patint, patint...només em vénen de gust plàtans madurs...i engreixen i restrenyen...plàtans, plàtans, ummm.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
435842 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com