Desconsol

Un relat de: Naiade

Al fons del cementiri, s’intueix una silueta, una massa de contorns indescriptibles sembla emergir d’una tomba. Més de prop, es perfila la imatge d’un home jove, viva expressió de la desesperació, agenollat davant d’una llosa. El colze repenjat a la pedra, una ma al front intenta subjectar el cap. Una massa de cabell ros, llarg i embullat li tapa parcialment el rostre que s’intueix agradable. L’altre mà cau desmanegada a lo llarg del cos encorbat i, subjecta sense semblar adonar-se’n un ramet de flors marcides, agòniques i vinclades per la pluja que cau inclement sobre aquell ésser abstret en el seu dolor. Les llàgrimes i la suor acaben de formar una barreja llefiscosa que xopa tot el seu cos.

Amb un so d’ultratomba es poden escoltar els seus mots desesperats:

- Jo sé...que aquí on ets entendràs els meus motius. – Jo t’estimava saps... i sé que tu no volies que marxes, però la necessitat em va empenya. Ho vaig fer per tu i la nena, perquè no us manques de res... Com podia saber que en el mateix instant de l’atracament tu et posaries de part, sola, a la nostre cabana... Em vaig endur el teu mòbil perquè el meu s’havia descarregat ...i no vas poder avisar a ningú....Mai no podré perdonar-me, sóc jo qui hauria de ser aquí en el teu lloc... hagués preferit morir d’un tret, que no portar la teva imatge morta a terra, gravada a la retina.

.- I em diuen:

- encara sort que van poder salvar la nena, va venir de minuts que no les perdessis a les dues.

Ara tinc els maleïts diners i la nena que m’estimo amb bogeria, però com a càstig, el destí ha jugat dur. Quan la miro et veig a tu, cada cop més igual... els teus gestos, el teu físic, les teves maneres...i sé, que encara que ara em comprenguis i puc imaginar el perdo en el teu rostre, la culpa em rossegarà la resta de la meva vida...

Comentaris

  • Un començament d’aquells...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 23-02-2013 | Valoració: 10

    Un començament d’aquells que enganxen, almenys a mi.
    Una continuació que no desmereix... almenys per a mi.
    Un final que, no sé com dir-ho, de bell antuvi m’ha semblat un xic forçat... m’equivoco?
    Un final que, rellegint-lo m’ha convençut un xic més. M’ha agradat la frase: Quan la miro et veig a tu, cada cop més igual... els teus gestos, el teu físic, les teves maneres... Aquesta frase m’ha fet suposar que ja havia passat bastant de temps... m’equivoco també?
    En el que sí no m’equivoco és en llegir els teus escrits.
    —Joan—

  • Tot té un preu[Ofensiu]
    Materile | 13-06-2012 | Valoració: 10

    Un relat amb una bona descripció sobre l'abatiment d'una persona.

    Tots els actes tenen repercussions: causa-efecte. És per això que li toca pagar la seva acció: l'atracament que ha comès. Ben tramat.

    Una abraçada,

    Materile

  • Davant dels fets consumats[Ofensiu]
    Unaquimera | 27-04-2012 | Valoració: 10

    El títol és una bona presentació del relat en el seu conjunt.

    El text comença amb un plantejament molt descriptiu, que aviat deixa pas a la narració per part del protagonista principal dels antecedents que l’han portat fins a la situació present. I del seu sentir, de les seves motivacions i de les circumstancies que el van envoltar, del seu dolor i el rosec que el consumeix.
    Malgrat aquest, el fet és consumat i ara només queda... el desconsol.

    M’ha agradat tornar a coincidir amb tu en aquesta nova convocatòria!

    T’envio una abraçada primaveral,
    Unaquimera

  • gràcies de nou montse...[Ofensiu]
    joandemataro | 25-04-2012 | Valoració: 10

    la veritat és que la diada va ser diferent vista des d'una paradeta, gratificant i enriquidora

    una abraçadeta
    joan

  • No és un relat qualsevol[Ofensiu]
    joanalvol | 22-04-2012 | Valoració: 10

    Del relat em quedo amb els sentiments del protagonista que ens presentes en la primera escena, abatiment... desesperació...
    Reconeix que la persona enterrada és en algun lloc o altre i, per tant, sent allò que el seu clam expressa.
    Reafirma el seu amor, i reconeix que va sentir-se empès a fer un atracament, no pel seu gaudi, ni pels plaers, sinó per donar una vida millor a la seva parella i a la seva filla a punt de néixer.
    Un atracament és un delicte, i ell ha de saber-ho, ha de saber que per beneficiar els seus, farà mal a un tercer.
    Ho fa per un sentiment quasi altruista, car l’amor s’implica, encara que d’una forma molt peculiar.
    Abans tenia una vida sens diners, ara té diners i no té vida. I els maleeix “La culpa el rosegarà tota la seva vida”.
    Pateix els efectes d’una acció, millor dit, d’una intenció. El primer impuls ha d’haver estat un sentiment en contra de viure amb restricció de diners. Després es consolida en el pensament i la intenció pren cos. Fins aquí, no hi havia causa, aquesta arriba en l’acte, en l’atracament. La resta són els efectes, les conseqüències d’un fort desig, de voler viure millor. De ben segur que creia que els diners ho compren tot.
    Es queixa que el destí ha jugat dur, i que rep un fort càstig, quan vegi la filla, recordarà tot el mal que ha fet. S’imagina el perdó
    Però al final hi ha un sentiment de penediment.
    Se suposa que creu en un més enllà de la mort física, així ho dóna a entendre des del moment que parla amb ella.
    El pes que el rosegarà la consciència tota la vida, serà un càstig?
    Seguirà aquest pes després la seva mort?
    Si hi ha un penediment absolut, haurà de ser condemnat eternament?
    Si hi ha un penediment sincer, no serà possible que la consciència prengui un altre gir, que li llevi la ignorància?
    I si allò que creu un mal, esdevé un bé al final...?
    Perdona l'extensió del comentari, no me'n he pogut estar.
    Una forta abraçada
    Joanalvol












  • Colpidor[Ofensiu]
    Núria Niubó | 21-04-2012 | Valoració: 10


    Un relat breu i colpidor i amb una descripció inicial poètica i emotiva que ens presenta un protagonista amb una gran càrrega de culpa .

    El sentiment desdibuixa l'acte i el desenllaç ens humanitza el personatge. Molt ben portat el tema.

    Un relat molt bonic. Que tinguis sort en el concurs.

    Una abraçada,
    Núria


  • Escultura de marbre[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 14-04-2012 | Valoració: 10

    La descripció que fas del noi és d'una bellesa tan colpidora com l'escultura que ens acompanya al Parc de la Ciutadella amb el mateix nom. És per admirar, admirar una altra vegada, llegir, rellegir de nou i callar. No es pot dir res més. aquestes línies m'han atrapat i he descobert la literatura escolpida. La resta del relat ens deixa enganxats a la cadira, amb un bassal de suor freda a terra. Preciós! Una forta abraçada.

    Aleix

  • original relat montse...[Ofensiu]
    joandemataro | 14-04-2012 | Valoració: 10

    sovint l'atzar ens porta a ser o sentir-nos culpables de fets que mai no sabem si igualment haurien passat igualment... més val no pensar-hi o ens tornaríem encara més bojos

    el primer paràgraf el trobo preciós especialment

    una abraçada i gràcies per tot
    jo.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Naiade

Naiade

246 Relats

1711 Comentaris

274317 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Fa temps que escric, necessito plasmar el que porto dins. També m'agrada pintar, pel mateix motiu.
Però escriure per un mateix no té cap gràcia, necessito estar en contacte amb gent que també li agradi i poder compartir i intercanviar opinions, consells.
Varen parlar-me de relatsencatala i aquí estic, satisfeta de formar-ne part.

R en Cadena



(fes clic a la imatge i descobreix què és "R en Cadena")


Lèvingir en va encadenar i jo he passat la cadena a orchid i entortilligat. També a gaia1, Follet, Blaumar i Atlàntida

Per qualsevol cosa aquest és el meu e-mail:

mlloretp@gmail.com