Des de la foscor

Tot fosc. Molt. Fosquíssim. No veia res malgrat fer estona que forçava la vista. Tampoc podia moure’s gens ni mica. Ni braços ni cames. Estava lligat a una cadira i a una columna que era rere seu. La notava al clatell. Freda. Desagradable. Només podia xisclar. Però ja feia hores que xisclava i ningú el sentia. Per les olors que li venien a les narius era un subsòl. Humit. Hi havia rates perquè notà, en algun moment, una bèstia per sobre dels peus.

No recordava què havia passat. Ni com s’havia produït aquell segrest. Ell era un conductor dels ferrocarrils de la Generalitat i mai havia tingut ni una multa de transit. Portava una vida endreçada i per més que pensava, que hi donava voltes, no entenia com és que estava patint aquella situació.

A dalt, molts metres més amunt, en vertical, hi havia un taller de trens. I el responsable del seu segrest hi treballava normalment. Com sempre. Com si res. Sense cap signe d'anormalitat. I amb el soroll del taller, per més que cridés des del subsòl, ningú el sentiria. El mecànic en qüestió se sentí pletòric perquè d’ençà que ell estava segrestat s’havia anat fent, hora a hora, minut a minut, més proper de la seva dona. Una dona molt atractiva. Li explicà que era el millor amic del seu marit i que podia comptar amb ell pel que fos. I que li faria costat fins que el trobessin.

I és que des que la veié per primer cop amb el seu marit, el conductor, trobà que faria més per algú com ell. Era esplèndida. Un home fort, musculós i no pel clenquis del seu marit, que semblava un nen. Per això esperava que acabés morint. Ja no trigaria gaire. I amb temps, ajudant-la a fer el dol, estant sempre prop d’ella, s’acabaria enamorant d’ell. Segur. Un mecànic de primera.

Aquell subsòl mai s’havia utilitzat. En tots els anys que portava treballant-hi mai hi baixà ningú. I durant els propers anys no s’hi acostarien per fer-hi res. Ell havia tapiat la porta per assegurar-se de que la foscor mai desapareixeria.