Demència

Una abraçada ben forta i sincera del teu deixeble

trobar un motiu per a no deixar d'escriure. I el trobo el la gran sensibilitat dels teus textos. M'agrada i no tinc paraules per expressar-ho. Ni, com diries tu, prou traça per apropar-me a com dius tu les coses. Gràcies pels teus poemes, amic!

tant el poema en si mateix com aquesta punteria feta amb mots, que encerten ben bé a la diana. Crec que tots hem tingut, tenim o tindrem aquesta por soterrada per un futur que ens anirà mostrant la nostra decrepitud, física i psíquica. Hi destacaria l'ultim vers, per la seva bellesa i la reflexió que, per força, ens provoca l'evocació d'una imatge com la que descrius.
Una abraçada

Un poema amb una estructura i un ritme excel.lent. M'agrada la música que desprén, trista i alhora encoratjadora.
El títol pot ésser interpretat de moltes maneres. Jo m'agafo aquesta : al fer-nos grans i perdre facultats, entrem en una particular bogeria, en la qual un sol record pot ésser suficient per canviar l'estat d'ànim (els teus darrers versos, genials) i convertir-nos en dements momentanis. (ostres m'ha sortit rimat, jeje)

Un plaer llegir-te Antoni!

angie

i en dónes bones mostres a través d'aquest poema. Tot ell escrupulosament elaborat pel que fa a la forma (deu síl·labes per vers, aprofitant la sonoritat de les paraules per, precisament, reforçar-ne el sentit o el cop de veu en llegir-les), és essència pel que fa al contingut.

És una reflexió adreçada a un "algú" que envelleix, Una degradació del cos i també psicològica (o sobretot psicològica) que, d'una banda, tot i que acceptem (perquè és inevitable) ens fa por. De l'altra, ens endureix i per aquest motiu conclous, d'una forma que gairebé fa suporar l'esgarrifança per la profunditat dels mots:

"Sé que has plorat per tantes futileses
que el dolor d'un record pot ser una festa."

No vull acabar sense donar-te gràcies pel teu comentari, sempre ben rebut, per descomptat!

Salut i gràcies de nou per totes les reflexions que ens convides a formular-nos!

V.

hi ha una tristor molt digna en el poema,
encara hi roman la dignitat, darrer baluard per perdre.
Davallar el cos i també l'esperit. El pànic que això suposa és un llarg camí d'aprenentatge vers el desconcert íntim que ens produeix observar com baixem als inferns propis o adquirits al llarg del temps i el record-tresor, allà on mirar quan tot es gira en contra.

La profunditat dels teus poemes són un goig, un luxe veritable.

petons

gyps

emana tendresa per tots els porus aquest poema.

Com coneixes i comprens el dolor de l'amic, la seva por, callada moltes vegades, com un fantasma que aqssetja perseguint-te.

Com il.lumines la seva foscor en compartir-la!, quin recurs tan gran, quin goig el ser capaç de fer poesia del pensament i amb ella encendre un gran foc on apaivagar la nostra por.

" els murs de l'aire"......, quina imatge més bonica: felicitats, Antoni, i com diuen els valencians: salut i rebolica!!

I una gran abraçada!!

Sí senyor, una rentrée digna de l'autor. Per tornar començar, un poema d'aquells que dignifiquen la pàgina i ens estimulen a tots a llegir i escriure. I a aprendre. Magnífic, Antoni. I colpidor.
Et trobàvem a faltar.

M'ha agradat moltíssim, tant pel tema com per la forma. Pel que dius i per com ho dius. Aquest poema ho té tot: ben estructurat, bon ritme i rima, un vocabulari molt clar i precís... i demostra una gran sensibilitat humana.
Els sis darrers versos m'han encantat.

Amic Antoni!
Molt bona la reflexió sobre el pas del temps, que tant ens atabala. Volem ser sempre joves, com si haguéssem fet un pacte amb el diable...
D'altra banda (almenys en el meu treball) estem esperant tots les prejubilacions, de farts que estem d'una feina tan alienant i monótona. De manera que aquesta és la gran contradicció, que vaig comentar en aquest poema, que ara t'envie amb els meus millors desigs per al "nou curs"...

CONTRA NATURA

El treball alienant
ens fa perdre la raó.
Un desig malaltís
d'anar fent-se majors.
Unes ganes immenses
de que passen els anys.
D'anar fent-se malbé
i perdent facultats.

Tot per perdre de vista
un treball tan frustrant.
Desitgem semblar joves...
i volem fer-se grans!

***
25/VII/2.006
-----------------------------------------------

Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

el dit a la llaga. Llargues hores de silenci i reflexió m'envaeixen últimament i també toco, però no tant encertadament el tema. Perquè em reconec poruga d'envellir per tot el que comporta.
Felicitats company
Vold donar una volta al meu sobre l'Alzheimer?
Titolat: Quan fuig el pensament. No tinc la teva disciplina, però...

Amb l'edat el cos va perdent facultats, mica en mica, però per contra anem acumulant experiències, records, amors, saviesa. Si també anem perdent això, què ens queda?
Cada vegada allarguem més la vida, i per tant augmentem més aquest risc, lligat inevitablement a aquest fet.
Com sempre, dins d'una perfecció formal a la que ens tens acostumat, has construït un poema per llegir i rellegir, per trobar-hi detalls en cada vers, veritats inevitables, dures, reals. Tant "les preguntes de l'altre" com aquest "demència" demanen una reflexió, una pausa en el temps per adonar-nos del que som, tot i res alhora.

Salut company Antoni,