De casa bona

L’Eugènia, a qui tothom anomenava Geni, havia nascut a Can Valero. Sa mare la va parir a la barraca que el pare, el Pruden, havia fet amb les seves mans i l’ajut d’altres paisans extremenys. Un inesperat cop de sort, que la mare atribuïa a les pregàries desesperades a Santa Rita, els va permetre comprar un piset als blocs nous de Bellvitge a més d’un petit local on el pare podia guardar els estris de pintura i començar el negoci, que seria bastant pròsper amb els anys.

L’atzar va fer que un matí de desembre, quan la Geni i el seu germà de tres anys jugaven a fer navegar una fusteta a la segla d’aigua bruta que passava entre les barraques, es va adonar d’uns papers, curosament doblegats, que estaven enganxats entre unes mates. Va pensar que podria fer-ne una barqueta i va portar la troballa dins, on el pare estava enfeinat pintant ninotets de plàstic que li havien de recollir aquella mateixa tarda. Quan el Pruden va veure que els paperets eren dos dècims de loteria de Nadal que es jugava uns dies més tard, va dir de guardar-los perquè potser devien ser d’alguna d’aquelles senyores que, ben abrigades, creuaven per Can Valero per anar al cementiri de Montjuïc estalviant-se així una caminada més llarga. Si ningú no els reclamava serien seus. Tampoc podien dir a ningú que els havien trobat perquè tothom afirmaria que els dècims els pertanyien.

El dia de la loteria, el Pruden, amb el transistor a la taula, sense deixar de pintar figuretes d’indis i vaquers, escoltava el sorteig. De cop, en sentir el “dieciocho mil setecientos veinticuatro” ofegà un crit, es tragué els dècims de la butxaca, els va mirar i remirar i, amb l’índex dret als llavis en senyal de silenci, cridà la dona i digué, baixet:

- El gordo, Carmen, el gordo!
I a la Geni:
- Tu, a callar i punto en boca, que nos quedamos sin nada.

La Geni, de tan sols dotze anys i amb molt bon cor, no entenia el que passaria si els veïns s’assabentaven de la gran sort que havien tingut. Per això preguntà al pare:

- I per què no ho podem dir a ningú?
- Perquè tothom ens demanaria calés. Aquí li fan falta a tothom. Començaríem a donar-ne i no ens quedaria res.
- Però podríem repartir els diners entre tota la gent del barri…

El pare va concloure, mig tremolós de l’emoció:

- No ho veus que tothom es barallaria i encara s'enfadarien amb nosaltres? La gent és així. Quan anava a escola, abans de la guerra, el mestre ens deia, en llatí: “Homo homini lupus", que vol dir “l’home és un llop per l’home”. Però vinga, que hem de marxar!

Ens van mudar tots quatre com per anar a missa i baixaren la costa de l’estadi cap a plaça d’Espanya fins a arribar a una oficina de la Caixa de Pensions.

El vigilant, que seia en una cadira a l’entrada, els va aturar. El petitó, al coll de la mare, embolicat en una manteta rònega, es posà a bramar com un desesperat. La Geni, llavors, es va avergonyir del germanet mocós i de la roba atrotinada que duien tots plegats, malgrat la dignitat del pare que sempre li havia dit, molt seriós:

- Tu Geni, siempre con la cabeza bien alta, que som pobres però honrats. El que passa és que tu ets bonifàcia. Quan, en néixer, et vaig veure la carona de lluna amb aquests ulls astorats i la rialla sempre a punt, et volia posar per nom Ingènua, però, en anar-te a apuntar, el senyor del registre, molt malcarat, em digué “esto no es un nombre cristiano. Habrá querido decir Eugenia” i així et vam batejar i així t’has quedat.

El pare va mormolar alguna cosa a l’orella del conserge i aquest, tot passant-li el braç per l’espatlla i canviant la cara de set déus per una rialla oliosa, els va acompanyar fins al despatx del director.

Al cap d'uns anys, la Geni, alumna de primer de filologia clàssica, va saber el perquè del seu nom i del que li volia posar el pare qui, si hagués pogut estudiar, seria una eminència:

D’arrel grega, Eugenius vol dir de casa bona o de bona raça
Ingenuus, d’arrel llatina, significa, a més de bon llinatge, nascuda lliure.