De bon matí

─Bon dia, matiner! -la veïna del 1r4a, la Lluïsa, treia el gos al carrer.
─Ospa, nano, sí que estàs esportista últimament! A veure quan quedem! -era el Xavier, amb qui havia fet més de dues cerveses.
─Avui suaràs! Fa més calor que ahir! -la Quimeta era una seguidora incondicional de la dona del temps.
El Dídac no es podia entretenir i corresponia a les salutacions dels seus veïns amb un somriure de compromís.
Tot d’una, va fer una llambregada al mòbil i va respirar intranquil, en adonar-se que anava just de temps. S’havia d’espavilar! No entenia com era que s’havia endarrerit tant! Aleshores es va posar a córrer. Notava com la cara se li estrafeia amb l’esforç, la suor començava a amarar-li la pell i les cames se li enrampaven per moments. Era un patiment necessari, per arribar abans que no ho fes ella. Sabia que no era moment de distreure’s amb lamentacions, així que va accelerar tant com va poder.
Per fi, exhaust, es va deixar caure en el banc. El seu pit albergava una locomotora de carbó a ple rendiment. Va maldar per asserenar el seu neguit, ja que ningú havia de notar el terrible esforç que havia hagut de fer. Era el moment de beure una mica d’aigua i refrescar-se.
─Hola, Dídac! Sempre et trobo en aquesta font! No falles mai!
─Sí, Carla, és una bonica coincidència que ens trobem cada dia aquí, oi!? -la seva respiració encara retronava.
─Ben fet, l’objectiu s’ho val! I tant que sí! Bé, marxo cap a la feina, que vaig justa de temps!
─Adéu, Carla! A veure si coincidim demà!
Aquella picada d’ull que ella li havia dedicat valia tot l’esforç que estava fent el Dídac des de feia tres setmanes!
Un cop ella va tombar la cantonada, ja no tenia cap sentit quedar-se allà, així que a poc a poc va retornar cap a casa. Havia conegut la Carla en la festa d’uns amics i n’havia quedat ben impressionat. A través de la seva conversa, va saber que valorava molt la condició física en els homes i ell havia decidit dir-li que s’estava preparant per a la marató de Barcelona...