Quina porcada!

Quan cau el dia, els expedicionaris ja estan preparats per sortir. Es desplegaran bosc avall segons el pla que ha dissenyat el seu Cap. Els companys l’admiren i obeeixen les instruccions que els dona sense cap mena de recança. Ell sap el que es fa. En la ment col·lectiva perdurarà durant molt de temps la imatge d’en Tomassot tornant triomfador d’una de les més sagnants batusses, en què va ser abatut en Miqueló, l’anterior líder del grup. Ell reuneix a parts iguals gosadia i estratègia i per això ningú discuteix les seves decisions.
Comencen a baixar per una muntanya que tenen ben apamada. Al costat d’en Tomassot viatja la Rosanda, l’exploradora que ha proposat l’objectiu d’aquella nit. El grup avança disciplinat cap a un botí que els fa venir salivera, però no es descompon ja que és conscient que la seva força rau en el fet d’atacar conjuntament.
Arriben al punt més perillós; saben que, mentre estiguin travessant la carretera, quedaran al descobert, i per això la passen tan de pressa com poden. Des de l’altre costat, en Tomassot apressa dos dels jovenets que s’hi estan entretenint més del compte. Un cop han salvat l’obstacle sense cap baixa, tornen a concentrar-se en la seva marxa i miren de no perdre la referència del Cap.
Així que són al llindar del bosc, tots observen el camp i es conjuren per assolir aquell objectiu que tanta salivera els fa venir. De tota manera, esperaran l’ordre, perquè saben que no es poden refiar ni dels homes, ni de les seves escopetes. El silenci és absolut. La Rosanda li assegura a en Tomassot que no hi veu ningú que no hagi estat convidat i ell gruny tres cops. És el senyal perquè vint-i-cinc senglars golafres segueixin el seu líder cap a la conquesta d’aquells gira-sols tan desitjats com tímids. Només la Rosanda s’ha quedat a recer d’uns matolls. De sobte, el cel comença a esclatar.
─ Apunteu bé! Que no en quedi cap!
La Rosanda gira cua i corre muntanya amunt. Està molt pagada de si mateixa, ja que ara serà la nova líder dels supervivents.