El Saló Anual

Aquell any el Saló Anual havia aconseguit una enorme expectació, ja que havia convocat tot aquell que fes de l’extravagància una manera de viure. Havien anunciat premis molt importants. Segons les normes, el Jurat valoraria sobretot l’originalitat de les propostes i per això tothom s’esforçava a extremar els detalls que l’havien de distingir de la resta dels concursants.
Tan aviat com van obrir les portes, el recinte es va omplir d’autoritats, periodistes i curiosos arribats d’arreu. Les televisions van retransmetre en directe l’acte protocol·lari i es van disposar a cobrir en directe l’esdeveniment durant tota la jornada. A més, per donar-li rellevància al Saló, s’havia suggerit als potencials visitants que hi acudissin adequadament abillats a la cita.
Mentre durés l’exhibició, els participants tenien un estand individual assignat dintre del recinte firal, on s’havien de guanyar el favor del públic i, per suposat, el del Jurat del certamen, demostrant que eren més excèntrics que ningú.
La presentació de més de cent candidatures constituïa la prova que la convocatòria havia estat tot un èxit. En un primer cop d’ull, excel·lien un llunàtic empipador de serps verinoses; una artista que feia escultures amb mascaretes contaminades, un futbolista que feia malabarismes amb una síndria, una dona que exhibia tres-centes cicatrius íntimes i un noi que caminava cap per avall.
Al final de la nau, hi havia un estand desocupat, a les fosques, on va seure l’Ot, cansat com estava de tant voltar. Havia recorregut tot el Saló i estava intentant recuperar forces. Mitja hora més tard, va sortir sobtadament de la seva abstracció, quan va notar que augmentava el brogit al seu voltant: era el centre d’atenció de tot un eixam de persones!
─ No en tinc cap dubte: mereix guanyar! -havia sentenciat un home enganxat a un bigoti digital.
L’Ot va mirar d’escapolir-se, però va fer salat.
─ En aquest Saló, aquesta austeritat en el vestir, aquesta timidesa fefaent és extravagància pura!