Collons, en Messi!

Collons, en Messi!

Aquesta tarda nedava jo dins d’un mar de barcelonistes, embotit dins la samarreta blaugrana, mentre escoltava la ràdio. Com vostè sabrà, el futur de l’equip depenia del partit d’avui; per això, el neguit embolcallava el meu carnet de soci.
De sobte, algú m’ha agafat pel braç. Jo m’he regirat a l’acte, tot sorprès per l’estrebada. No soc un cerca-raons, altra feina tinc, però tampoc em deixo enjovar. M’he quedat de pedra quan he vist que era en Tomàs! Que de què ens coneixem? Ell era un veí malcarat i llefiscós que havia rondat la meva dona amb la idea d’aprofitar-se’n fins que jo li vaig parar els peus.
-T’he de demanar un favor -m’ha dit amb un to molt amenaçador. Jo m’he quedat expectant, mentre calibrava la situació.
Li he justificat que jo anava al camp i no tenia temps... Ell m’ha tallat en sec:
-No has de fer res d’especial -la seva mà em premia ben fort-. Quan acabi la primera part, surt a l’escala i algú se t’aproparà i et dirà “Collons, en Messi!”. Dona-li el sobre que t’he deixat dins la butxaca i llestos. Oi, que és fàcil? -Jo he seguit excusant-me i ell m’ha etzibat aquest avís:
-No em fallis. T’estaré vigilant.
I tot d’una s’ha mimetitzat amb la gent i s’ha fos. Després d’aturar un primer rampell, el meu cor s’ha desbocat. Què amagava el sobre? Bitllets, molts bitllets! La por m’ha esclavitzat i jo he volat per fugir d’allà.
Ni el gol ha frenat el meu desfici. Arribat el moment, he fet el cor fort i m’he adreçat anguniós cap a les escales exteriors; m’he recolzat a la barana. Tot d’una s’ha materialitzat el suposat contacte. Hem intercanviat contrasenya i carta i m’he dirigit cap al meu seient. Aleshores he sentit uns crits histèrics i un guàrdia m’ha detingut sense cap mena de mirament.
Ha anat com li ho he explicat. Jo no en sé res més. No li menteixo, m’ha de creure!
Que tenen un testimoni que m’ha vist empentar aquell home escales avall? És impossible!
-Sí, ha estat ell! -escolto una veu agra que identifico ben aviat.
En Tomàs?!