Darrere els vidres

Pot ésser per que a vegades la memòria em traeix, pot ésser per que tinc la tendència a mitificar la meva infància, em dóna la sensació que ara no plou com abans. Sembla com si les borrasques, els fronts, s'haguessin encomanat de la nostra vida ràpida i fugissera. Les pertorbacions ens fan visites de metge i sempre tenen pressa. Quan els meteoròlegs anuncien un llevant ens adverteixen que la borrasca només ens deixarà aigua un dia i mig. Quan arriba, plou a cors que vols, però ràpidament els núvols s'esvaeixen i torna a brillar el sol.
Recordo amb delectació els llevants de la meva infància. Llavors els signes del canvi de temps ens arribaven a través dels meteoròlegs locals, bàsicament algun dels pocs pescadors que hi havia a Portbou. La única televisió que hi havia, la que ara ha complert cinquanta anys, ens donava una previsió massa general com per tenir-la en compte. Una ratlla nuvolosa a l'horitzó, els crits nerviosos de les gavines o un tuf general provinent del clavegueram eren una previsió més fiable que tots els models meteorològics que es puguin consultar avui en dia. El vent començava a bufar de mar, humitejant-ho tot, les onades s'allargassaven i trencaven a la platja deixant un pòsit d'escuma blanca. Poc a poc mentre el cel es cobria de núvols grisos i filamentosos, les ones agafaven velocitat i alçada mentre el vent, decidit, constant, et portava una llunyana fortor de mar. Arribaven les primeres precipitacions, pluja menuda, insistent. Lentament, els bassals s'eixamplaven i sovintejaven en el passeig. Apareixien els paraigües en el paisatge tardorenc. Durant dies l'aigua queia a intervals, generosa, sobre la petita població.
A classe, com de costum no se sentia ni una mosca, per por de les inevitables represàlies. Com que el meu pupitre s'arrenglerava amb la fila de la finestra, quan el mestre no se'n adonava mirava les gotes baixant lentament pels vidres, que, entelats per les nostres respiracions agafaven un aspecte de glaç. Les gotes lliscaven empeses per la gravetat de dalt a baix, però en la seva caiguda s'aturaven un moment, atrapades per alguna imperfecció del cristall, s'allargaven i tornaven a patinar ràpides fins l'ampit enrajolat de la finestra. Mentre a la pissarra el mestre dibuixava entre les línies pintades de blanc títols florits i barrocs, els alumnes quedàvem encisats pel regalim irregular de les gotes de pluja escenificat verticalment en les finestres de l'escola. Ja adult, vaig descobrir un poema d'Antonio Machado, "Recuerdo infantil": Una tarde parda y fria de invierno. Los colegiales estudian. Monotonía de lluvia tras los cristales". La meva ment va recuperar immediatament aquells dies grisos i fonedissos, aquelles classes avorrides i somortes amb la remor de fons de la ressaca arrossegant els còdols de la platja:





Enric Roca
10 de Febrer del 2007