Darrera voluntat

Aquell estiu, el resultat del torneig d’escacs fou sorprenent: vint-i-sis jugadors, cap guanyador i un mort. Com és natural, el darrer fou el responsable del ressò mediàtic. Que una colla d’amics es reuneixin en calça curta per practicar una afició sota uns pins, sucant-se a la piscina entre partida i partida, entra dins la normalitat. Però que acabin la competició de costellada amb una baixa irrecuperable entre els participants és deplorable i estadísticament poc freqüent, tot i la lluita aferrissada en més d’un tauler, amb agudes posicions no aptes per a infartats. I menys encara si la víctima arriba a aquesta trista condició de manera sobtada, caient estabornit sobre l’escaquer amb un trau al cap i sense pista de l’objecte agressor. La imatge de la calba sanguinolenta envaint les caselles blanques i negres, amb les peces escampades arreu, els braços inútilment allargats cap endavant, amb la mà dreta com si coronés, debades, un peó de torre, va impactar en les retines del assistents prou fort com per aturar qualsevol activitat de lleure i intentar de reanimar l’afectat sense èxit.
Atès al mateix lloc de l’accident per un metge que estava de pas, hi certificà la mort amb professionalitat:
- Decés per contusió sobre l’occipital, provocant hemorràgia generalitzada i vessament de massa encefàlica, amb interrupció instantània de l’activitat cerebral.
- Una hòstia a la closca que faria estabornir un bou, vaja – traduí l’inspector Pedretes, cruel pseudònim del veritable Pere Roca, assignat de manera unànime per la gent del poble a tenor de la magnitud dels casos dels que s’havia fet càrrec.
- I vol dir que no duia la calba massa lluenta? – feu l’encarregada dels urinaris de l’espai d’oci, engrescada per un fet que trencà l’avorriment quotidià de forma taxativa.
- Anava ben protegit amb crema solar, era un home amb seny – sentencià el doctor, cansat d’atendre cremades de primer grau en estiuejants que s’encaparraven en competir amb les sargantanes per veure qui s’estava més estona exposat sota l’astre rei en ple mes de juliol.
- Savi sí que ho era, pobre Kostas… Catedràtic de grec amb uns coneixements dels escacs prou profunds com per a titllar-lo de rival temible – afegí un seu company de club a qui havia apallissat massa vegades.
L’escorcollament de les taules, cadires i gespa del lloc del crim fou infructuós. El més curiós és que ningú havia vist qui es pogués acusar d’un acte tan abominable. Els que es trobaven rumiant què moure estaven concentrats mirant fixament els respectius taulers, i els que s’estaven dempeus, passejant d’una partida a una altra, i els estesos sobre la tovallola prop de la piscina no van notar cap persona fent-se escàpol de manera sospitosa. Finalment, que ni el socorrista ni el cobrador de l’accés al recinte haguessin notat cap moviment estrany el va acabar de convèncer de que l’agressor no tenia forma humana.
Les peces d’escacs també foren revisades, naturalment. Per fi aparegué un indici de quelcom prou contundent com per a fer mal de veritat: una torre negra fou localitzada entre unes bardisses amb restes de sang, la qual, degudament analitzada, s’identificà amb la del finat. Més sorprenent encara: el pes de la torre era molt més gran que el de la resta de peces, resultant que s’havia farcit amb plom fins convertir-la en una arma resolutiva si impactava amb prou força sobre qualsevol part de l’anatomia humana. Però qui l’havia dirigida amb tanta mala baba?
Els forenses policials van determinar que el cop al cap havia estat provocat per un objecte que hi entrà en contacte des d’una posició vertical. Això eliminava tots els jugadors i la resta de presents, que ni amb una innocent trajectòria parabòlica s’hauria pogut provocar aquella ferida letal. Més incertesa encara, i els dies anaven passant.
El professor vivia sol en un apartament llogat per a passar-hi les vacances. L’agent de l’ordre no va notar res desendreçat en el minúscul menjador on feia vida, exceptuant els llibres abarrotant postades i apilotant-se pels racons sense ordre ni concert. El que encuriosí l’inspector fou un d’obert sobre un faristol de sobretaula: Tragèdies d’Èsquil. En Kostas havia subratllat una nota a peu de pàgina que resava: “Èsquil morí perquè una tortuga li caigué al damunt quan l’au que la transportava la deixà anar, confonent la testa del dramaturg amb una roca sobre la que esperava que s’esquerdés la closca del queloni i així poder assaborir el seu contingut.” No especificava si l’àguila es limità a escurar les vísceres de la tortuga esberlada o bé aprofità l’avinentesa per a xuclar algun fluït orgànic de l’insigne grec. Les llegendes, embriagades en la narració de l’epopeia, no entren en aquests detalls morbosos que, per la feble condició humana, es transmetrien de generació en generació conservant la frescor dels fets com si haguessin passat abans d’ahir, una llàstima.
- Aquells grecs antics ja ho diuen que se les sabien totes, però els maleïts ocellots els superaven! - Va tancar la porta de l’habitatge amb un somriure encomanadís en recordar una història tan original com impossible.
En Pedretes estava en un atzucac, convençut que tancarien l’expedient sense resoldre res. Decebut, decidí d’anar a donar al volt per a veure si una mica d’aire fresc de la costa, a pocs quilòmetres del club, l’il•luminava entre tanta foscor criminal.
- Una torre assassina que cau del cel? A veure si acabaré caçant mosques, amb tants elements que no lliguen… - i aixecà el cap enlaire, en el precís moment en què una gavina s’alliberà de la seva càrrega de femta. Aquesta s’escampà per la cara de l’inspector de forma ignominiosa. A la viscositat fastigosa de la merda s’hi afegia una pudor a sofre insuportable, que les mucoses nasals i bucals van identificar de seguida com a matèria invasora repugnant, amb la reacció immediata de basques i un reguitzell de penjaments entre els quals les hòsties i els càgumdeus podien classificar-se d’insults menors.
El que menys s’esperaven els qui envoltaven l’afectat per l’atac aeri és que, així que s’hi acostaren per a donar auxili, l’home aixequés els braços enlaire i sortís corrent cap al seu cotxe mentre cridava uns “Eureka!, Eureka!” que haurien fet l’enveja del mateix Arquímedes. El grup es desféu convençut que n’hi a més a fora que a dins.
En Pere conduí a tot pebre cap al Niu d’Àguiles, un centre de rapinyaires que oferia demostracions de falconeria a grups de visitants, embadocats davant l’obediència dels éssers alats sota les ordres de l’ensinistrador. L’encarregat va rebre en Pedretes amb reticència per dos motius: era un representant de l’autoritat i, inexplicablement, feia una catipén de mil dimonis.
- Kostas? No sé de qui em parleu – respongué amb cara de ferro.
L’inspector li ensenyà la torre negra i la imatge del carnet d’identitat del traspassat. La cara del seu interlocutor va canviar a l’acte.
- És la persona que va morir al torneig, m’equivoco? I aquesta és la peça que vaig fer servir per ensinistrar el falcó! – exclamà sorprès.
- Quin tipus d’ensinistrament? – insistí en Roca, qui començava a veure la llum al final del túnel.
- L’au havia de deixar anar l’objecte just sobre aquesta fotografia – i retirà de sota d’un plec de papers un full on hi havia una superfície rodona que semblava que brillés. - Els trencaossos agafen ossos i restes d’aliments amb el bec i els deixen caure sobre pedregars per obrir-los i menjar-ne els bocins, sap de què li parlo? – de cop i volta se li havia desentumit la llengua.
En Pedretes callà per donar entendre que volia més explicacions. No en tenia prou en identificar la superfície rodona amb la calba lluenta del professor.
- Va dir-me que, una vegada la bestiola estigués prou encertada en deixar anar la peça just sobre la foto, l’alliberés prop del club d’escacs en un dia assenyalat, que resultà ser el mateix de la seva mort. Suïcidi programat? Quin sonat es prepara d’una manera tan recargolada per anar a l’altre barri? Això només passa a les pel•lícules, home!
I a les tragèdies clàssiques gregues, mon ami, pensà per dins qui l’escoltava. Cas clos.

Lluís Pagès