DAIXONSES i DALLONSES

El senyor mestre va agafar el guix i, amb lletres ben grans, va escriure a la pissarra dues paraules: DAIXONSES i DALLONSES

"A veure, Miquel", va cridar, "què em pots dir del que he escrit a la pissarra?". En Miquel va fer un bot, sobresaltat. Estava amb el cap cot, pensant en la baldufa que havia deixat al Caco i ara se'n penedia. El Caco era un esmolet desendreçat i ves a saber quan li tornaria, si és que la tornava! Es va rascar el cap. Era un gest que sempre feia quan havia de pensar. La seva mare deia que era perquè el cap era una eina que feia servir poc i tenia la necessitat de comprovar que era al seu lloc abans de fer-la servir.

Va sentir un dolor intens a la galta esquerra i el cap se li va girar. "Aaaai!", va cridar, mentre al seu darrera bramava la veu enutjada del mestre, "Miquel, desperta i contesta!" "Daaallonses, mmm, daixonses, mmm, vull dir", es va enfarfollar per guanyar temps mentre aixecava la vista cap a la pissarra. Va quedar glaçat en veure les dues paraules escrites. Com podia ser que el que acabava de dir estigués escrit a la pissarra? Sabia que no podia parar i va continuar "I és que, mmm, ho dic i .... no sé que dir" Va posar les orelles a escoltar sense atrevir-se a girar la cara. Sabia que tenia el senyor mestre al darrera i la pregunta li ho confirmà "Res més?" Va moure el cap de dreta a esquerra i d'esquerra a dreta diverses vegades. "Molt bé, Miquel! . Efectivament, aquestes són dues paraules que fem servir en lloc de les que hauríem de fer servir i no recordem o no sabem quines son" Va sentir com caminava i tornava a la pissarra. "I un altre dia estigues més atent!"

De vegades, al casal, m’ho comenta. Encara no entén com és que el dia en que es veia sense cap va rebre l’única felicitació del senyor mestre.