d'absències

el silenci dels morts

Les muntanyes clouen el record de l'agonia: l'eco de massacres injustes reverbera entre pedres, sepultant la memòria històrica. Són santuaris de contemplació on els que encara gaudim d'aquesta escassa condició anomenada llibertat, hauríem de meditar sobre el passat per entendre el present: la sort i la dissort dels nacionalismes.

Asseguda sobre la Loma de Tiscapa, a Managua, veig caure el sol rere el monument al General Sandino. Una llum grisenca dilueix els carrers de la ciutat mentre ombres crepiten per les parets de les instal.lacions de l'exèrcit.

La silueta de Sandino té un deix malencòlic; un posat llunyà dels retrats històrics, de personatges amb actitud de victòria i orgull. Ell, i jo imitant-lo, semblem intentar percebre, en el murmuri del vent, els crits esgarrifosos dels presos polítics: quan el govern somocista els extirpava l'informació, la dignitat i la vida en les cambres de tortura.


Inevitablement comparo aquesta història adoptada amb la del meu país. Seria el mateix el sentiment, si m'assegués a escoltar els laments que rauen en la muntanya de Montjuïch: també testimoni del genocidi injust, de l'execució monstruosa dels innocents. I arreu del món, les muntanyes de ciutat vetllen pel silenci dels morts; però només la justícia calla les ànimes que han lluitat per causa noble: un bon bucle. Fins on és legítima una guerra?

Desfaig el camí, i Sandino sembla acotar el cap.

Que l'humanisme ens empari de l'ambició nacionalista: cada vida és una petita nació.



la viuda negra

A la taula del costat una parella es menjava l'un a l'altre, deixant un cementiri desordenat a la taula maltractada: carcasses d'ambrosia líquida, l'elixir de la nit, que ja havia amarat a la meitat dels presents de passió i eufòria.


Ella havia vingut discreta, de negre, sense arracades i amb cua alta.
Feia veure que llegia un fulletó en un racó del bar mentre els observava; un per un, de dalt a baix, mesurant, calculant i estudiant l'espectativa.
Sempre ho feia; era el seu passatemps des de feia anys, i mai sortia del meu bar sense un bon partit, a qui després segurament donava llargues; no és de repetir, ella. El de llavors era alt i morè, amb la barba espessa com un rostoll; amagant uns llavis molsuts: plens de promeses.

Em va demanar cervesa negra: el color còmplice de tot el que l'envoltava en aquestes nits de caça, en les que es recreava secretament, rere vels de fum, glaçons i jocs de paraules.
Picant-li l'ullet li vaig demanar que perquè sempre negra, i ella va ocultar un mig somrís. Les bruixes, va dir ella, som d'emocions fortes... I jo em vaig empegueir, perquè la seva mirada inquietava...


*


Una nit vaig ser jo el blanc qui va caure a la seva teranyina de deliris i, sense saber com, em trobava lligat de mans i peus, i no m'importava: quina anestèsia més dolça!, pensava, mentre ella em cavalcava... Fins que vaig veure aquell home retratat, acusador, d'ulls sortits, mirant-me.
Ella reia, desbocada, i cridava ‘descansa en pau, amor', mentre em clavava al pit una daga: tacant aquell paradís ensucrat d'un color vermellós, com la sang fresca d'un innocent...


*

Una aranya ha parat trampa sota el cartellet d'un bar on amb tristes lletres negres posa: "tancat per defunció"...




l'últim vol

L'endemà acabaria aquella feina.
La torre piramidal que havia estat netejant des de feia tres dies lluïa enmig de la tarda que lentament es desdibuixava. La seva fesomia erecta es retallava fosca, però de totes maneres imponent i majestuosa.


En la quietud del crepuscle, només les aus s'aferrissaven en arribar a bon recer; els treballadors havien sortit feia estona de les oficines. Només les aus i aquell home penjat de les politges, que tranquilament netejava les finestres, trencaven la quietud.

Una mica més amunt. Només faltaven tres rengles.
En el miratge iridescent d'una bombolleta de sabó, en Daniel es contemplava el rostre fosc i deformat que se li presentava; una cara distant, que no coneixia, i inconscientment començà a taral.lejar una cançó que feia dies que li voltava pel cap.

L'edifici era buit, ell feia hores que hauria hagut de plegar. Es preguntava quant tardaria en acabar els tres rengles que faltaven; potser encara quedaria prou llum.
Però ni la mecànica feina de netejar ni la cançó feien que pogués evadir-se del pensament que l'atormentava. Hauria de baixar, pensava, i anar a buscar els resultats. Però... com actuaria si donava positiu? Què faria? Fins ara sabia que la vida podia evaporar-se en un instant, però mai havia sentit aquella por tan propera.


'No em reconec', canta el Boss, ‘la roba em va massa gran...'

En Daniel es mirava reflectit en un mar de sabó i formes; i s'imaginava com un esperit se li escolava entre la roba i pujava pel coll escanyat-lo, sembrant sota la seva pell la llavor d'un missatge virulent, el camí cap una agonia llarga...

*

L'endemà a aquella hora, l'esbarzer de baix recollia sobre les seves fulles la sang esquitxada: com mans netes, però buides, que saben que rebran la mort.