CRÒNICA CARNAVALESCA.

L’església del petit poble situat a les vessants pirinenques, llueix amb el màxim esplendor els cortinatges morats que anuncien el començament de la Quaresma. Aquest any són nous, gràcies a una donació feta pel bisbat. Tothom admira el seu bell color. Al mateix temps sembla que l’antiga església, en un principi romànica, rejoveneix. Les noves teles cobreixen els desperfectes causats pel pas dels anys en les parets.

Mossèn Pere està atrafegat rere l’altar mentre una lectora, la mestra, llegeix els Evangelis del dia. En acabar, després d’haver-se retirar la bona dona, el capellà, revestit de la vestimenta apropiada a l’època quaresmal, s’avança i posant davant seu el faristol hi deixa els apunts de la seva xerrada dominical. Alt i prim, es frega les mans mentre espera que el silenci imperi en la nau. Seriós, encara es destaca més la seva figura davant els fidels. Aleshores comença la seva diatriba:

Estimats feligresos d’aquesta parròquia de Sant Pere Massabaix!!!

Estimats fills de Déu! Des del bisbat m’han recomanat que, malgrat el meu gran enuig, fes una breu, simple i amable crònica de les festes del Carnaval. Però el meu cor no s’ha pogut resistir a comentar la disbauxa, la perdició, que ha destruït l’enteniment de les persones de bona voluntat. L’amor i la pau ha de regnar en una parròquia plena de bons cristians.

Feligresos d’aquesta parròquia ja deveu haver notat que avui les campanes, que anuncien la santa missa, no dringuen amb l’alegria de sempre. Sinó que els tocs són tristos, com la pena que impera en la meva ànima. Com voleu que les campanes repiquin plenes de joia quan el cor del vostre capellà plora per haver perdut, malgrat sigui durant el curt termini de tres dies, les ànimes dels seus germans.

Com a pastor, he complert amb tota cura i bona disposició per a què les portes del cel us siguin obertes, de bat a bat, al final de la vida terrena. Fa molts anys que porto donant-vos consells i pregant per vosaltres. Avui em sento defallir al negar-me, jo mateix, a creure amb l’èxit de la meva missió terrena.

Torno a dir, feligresos, estimats germans, els meus ulls ploren plens d’angoixa al recordar els actes immorals, d’aquesta malaguanyada festa del Carnestoltes.

Quan s’ha vist que un petit grup de jovenalla, i també em vaig fixar, d’alguns de vosaltres, ja grans, que amagats en la permissivitat pagana i també per les mascares que ocultaven les cares, poguéssiu fer el que vau fer. Vau destrossar la convivència tranquil·la, pacifica i plena d’amor per la que porto lluitant durant tants anys.

Vosaltres us creieu que amagats sota les grotesques vestimentes no us podia conèixer. Fills meus, sóc el vostre rector des de fa molts anys. Des de petits he escoltat les vostres confessions, i us he acompanyat en les penes i desgràcies. Per tant, us reconec tant disfressats com vestits de paisà. “Us conec tant com la mare que us va parir”.

El mossèn trenca un instant la seva crònica i girant-se cap a l’altar diu amb veu plena de congoixa, mentre amb la mà es pica el pit:
 Perdoneu Senyor, el meu tarannà pacífic s’ha revoltat davant de tanta ignomínia.

Dos comparses, només dos comparses s’han pogut muntar per la rua. Ja ho sé, som un poble molt petit, no arribem a cent persones: això entre vells, dones, homes i nens. Per tant, la nostra desfilada s’acaba molt aviat. Però fills meus, com podíeu construir una carrossa amb una colla de xitxarel·los vestits d’olives sense anxova, després fer sortir de la carrossa aquest peix perquè les omplí de cosa salada, i aleshores abraçar-vos tots junts en una dansa infernal. Fins que finalment eixí una verge morena que acabà morrejant-se amb l’oliva principal.

Per cert Manel, ja veig que estàs bé de les cames ja que ballaves, de mala manera, mentre feies d’anxova o de seitó, no ho sé. Quan vulguis passa per casa que ara no tens excusa per arreglar-me el termos de l’aigua calenta.

Ei!!! He dit xitxarel·los però també havia “xitxarel·les”. Prem-les més fort altre cop, que se’t noten quan botes, Carme.

L’altre carrossa també em va ferir profundament era la parodia de la Setmana Santa amb aquell parell de ... Sí, tu Manel i tu Pere, que fèieu de genolls pel carrer assotant-vos amb cordes com si fóssiu penitents i cantant una rumba. Us ho recordaré per la processó, aquest cop no teniu excuses per no portar el pas de la Dolorosa.

Ja ho sé que tota aquesta injuria ha estat obra del batlle socialista: Baldiri! No t’amaguis rere de l’algutzir, que sé que has estat tu. Pot ser hauré de confessar-li a cau d’orella alguna cosa a la teva dona.

Girant-se altre cop a l’altar es persigna i comenta amb veu baixa:
 Ai Senyor!! Com m’han fet perdre els estreps. Perdona’m no diré res a ningú de res.

Vull acabar aquest calvari de la meva resignació. De les majorettes de faldilleta curta no diré res. Vaig pregar per què quan arribin al cel els hi donin una túnica llarga. Alguna, per les fortes camotes se us notava que éreu muntanyenques. I tu, Adrià, malament està que facis de noia però almenys afaitat les cames.

Després perdició de perdició, l’execrable espectacle de la gent jove beguda, vòmits pel carrer, llaunes i brutícia per tot arreu. I per acabar no ens mancava més que la denúncia de la Maria, (malaguanyat nom de la Mare de Déu), de què l’havien violada mentre estava beguda. Senyor! Senyor!! Senyor!!! A veure fidels de Massabaix, qui no ha fornicat mai amb la Maria que aixequi la mà. Veus, Maria! Ningú. Si ho sé! No veus que tothom es ve confessar amb mi.

En acabar la missa penjaré unes llistes amb les hores apuntades perquè tots, he dit tots; Ep! Baldiri, no facis el desentès, tots passeu pel confessionari aquesta propera setmana. Ah! I seria un detall per part vostre que avui les almoines siguin bones ja que si teniu diners per fer xarlotades pel carrer, també teniu l’obligació d’atendre a la vostra església i acontentar al vostre rector. No solament de misses viu l’home!

Miquel Pujol Mur