Costa amunt.

Un relat de: Joan Colom
Feu un últim esforç per superar a quatre grapes aquell marge, i tot d'una aparegué el mas que coronava el turó: era allà on anava i era allà on sabia que no aconseguiria arribar; cada petjada era un any de vida i ja no n'hi quedaven molts. Però el vell xacrós seguí endavant.

Els prats maragda s'estenien sobre una gruixuda catifa de terra vegetal, amarada de pluja recent, que entorpia la marxa, convertint cada petja en una victòria efímera: en plantar-lo, el peu s'enfonsava fins al turmell; en tractar d'aixecar-lo, semblava com si un grillet viscós maldés per retenir-lo. En aquestes condicions, els passos s'escurçaven a l'espai i s'ampliaven en el temps, fins que no pogué més i cessaren. Llavors aixecà el cap mirant el cel, com cercant un ajut que no arribava, i es deixà caure de bocaterrosa: amb el cap submergit en el fang, la quietud no trigà a dominar tot el seu cos.

Comentaris

  • Elegia lírica[Ofensiu]
    SrGarcia | 14-04-2025

    Jo també en diria que es un text poètic, poc habitual en els teus relats, i molt ben trobat, encara que diguis que de poesia no néntens gens.
    La lluita física es converteix en metàfora del pas del temps.
    Les descripcions són vives, quasi com del cine que tan t’agrada. El llenguatge pulit i correcte,, tot escrit amb molta economia de mitjans.
    Una obra amb grans tons lírics i elegiacs.

  • camí[Ofensiu]
    Atlantis | 14-04-2025

    Un text que denominaria poètic. Una manera d’escriure diferent a la que acostumes a fer, més racional i narrativa.
    Veig la lluita per fer camí, quan et fallen les forces o el camí és costerut i difícil. Molt ben descrit i amb un llenguatge nou, que m’ha agradat.