Contes del Raval: La Mar

El dia anterior a ser ordenada, la Mar va decidir marxar de l'església de Santa Maria de Montalegre, no amb l'objectiu de fugir, sinó amb l'esperança de trobar una raó per tornar.
A la porta de l'església, va començar a escoltar una música. Era una melodia que l'atreia, que la cridava...
Va ser quan va arribar a la cantonada del carrer del peu de la creu quan va començar a visualitzar les primeres llums.
A la plaça de Joan Amades estava de festa. La música i la cervesa corrien entre la felicitat dels veïns.
La Mar va destacar un somriure que il·luminava l'espai i tot seguit, el ball es va apoderar del seu cos
Una jove la mirava des de l'altra punta de la plaça. A poc a poc, la connexió entre elles es va fer més intensa, fins a arribar al punt on l'atmosfera de l'espai les va ajuntar, i mentre la música les envoltava, i els seus cossos es movien com un sol, la seva atracció s'anava posicionant als seus cors.
Era de dia quan la Mar va despertar a l'hortet de l'església. Estava nua, i al seu costat es trobava la jove d'igual manera.

- Deu meu, sóc una pecadora.

Va dir la Mar, guiada per la culpa i la por.

Amb un somriure la jove va dir:

- Si, ho ets, i ho seràs facis el que facis, només tens dues opcions, o reprimir-te, i passar-te la vida fugint... O continuar pecant al meu costat... T'espero a la porta.

La Mar es trobava davant l'altar, conduïda pels nervis i la por, i abans de prendre els vots, abans de conduir la seva vida a la castedat i l'oratòria, la creu que mostrava la crucifixió de Déu nostre senyor, va caure a terra.
La nostra protagonista va observar la creu i amb un somriure, va sortir de l'església, on la seva amant, l'esperava orgullosa.
Molts han dit que va ser la caiguda de la creu la que va propiciar la decisió de la Mar, però la veritat és, que quan la creu va caure a terra, just en el moment en el qual la Mar estava punt de prendre els vots, la mà del nostre senyor senyalava a un únic lloc.
La porta de l'església on l'esperava la seva amant.