Contes del Raval: Els germans Rull

Anaven junts a tot arreu, se'ls coneixia al barri com els germans Rull, eren bessons, i tot aquell que els coneixia, afirmava que eren la parella de germans més maca i més ben avinguda del territori, i no eren pocs els que ho deien, aquesta afirmació s'escoltava des de la font de canaletes, fins al port de la ciutat.
Per aquella haurien de tenir uns tretze anys, ell es deia Enric, era ros i prim, i destacava per una aparença angelical, causa que provocava com a conseqüència una atracció desmesurada a les joves que reflexionaven sobre la idea de fer vot de castedat, idea que marxava ràpidament dels seus caps en veure l'Enric, i que es transformava en tot un conjunt de masturbacions nocturnes progressives.
Ella es deia Maria, una morena, prima, i amb la mateixa aparença angelical que el seu germà. La seva aparença sempre era comentada entre els mossos joves que sortien de la fàbrica, però una vegada davant d'ella, tothom emmudia, la seva sola presencia, provocava en els joves un sentiment de contemplació callada i admirativa. Ningú s'atrevia a dir-li res, i sota aquesta por i vergonya, es masturbaven a la soledat de les nits.
El dia que es van dur a terme els esdeveniments d'aquesta història, feia calor, massa calor i tot per ser estiu.
Els rajos de sol es reflectien al terra de l'església de Sant Pablo, i barrejats amb l'escassa vegetació del seu voltant, provocaven un paisatge d'estiu digne d'un quadre de Joaquim Mir.
Eleonor, una jove pubilla de tretze anys, llegia asseguda a un banc de l'església. El jove Enric es va posicionar al seu costat, i una mirada curiosa li va servir de pretext per apropar-se a Eleonor.
Enric: Que llegeixes?
Va dir l'Enric amb un somriure amistós.

Eleonor: La bíblia, m'he l'ha donat el pare Joan.

Enric: És molt bonica.

Eleonor: L'has llegida?

Enric: Em refereixo a la coberta.

Els dos van somriure a la vegada.
A Eleonor, aquell jove li feia gràcia, sentia una atracció juvenil cap a ell, o potser només era curiositat.

Enric: Vols veure a Déu?

Eleonor: Saps on trobar-lo?

Enric: Sé des d'on el podem veure.

L'Enric es va aixecar, i amistosament, va oferir la seva mà a Eleonor, la qual, el va seguir com uns rata d'Hamelin.
Eleonor: On vius?
Va preguntar-li la Eleonor mentre caminaven pel carrer Om.

Enric: On puc, la meva germana i jo ens anem movent pel barri.

Eleonor: No teniu casa?

Enric: La gent ens deixa dormir a casa seva, cada nit dormim a una casa diferent.

Eleonor: Que bé! Jo visc a Sant Antoni, al carrer Manso...

Enric: A quin número?

Eleonor: Al cinquanta-cinc.

Enric: Vius sola?

Eleonor: Amb el meu germà petit, i la meva àvia.

Van continuar la conversa fins a arribar al moll divuit de Barcelona, per aquella hora, la nit ja havia deixat caure el seu mant sobre la ciutat, i les estrelles enlluernaven la foscor de les vanitats dels éssers humans.

Eleonor mirava el cel amb entusiasme, i al seu costat, l'Enric somreia.

Enric: T'agrada?

Eleonor: És preciós... On creus que es Déu?

Un silenci es va apoderar de l'espai, i segons després, va ser trencat per una veu tenebrosa.

Maria: Tu ens ho diràs...

El ferro d'un ganivet esmolat va travessar el pit de Eleonor, i l'Enric va subjectar perquè no caigués a terra.

Enric: Et vaig dir, que et mostraria a Déu...

Eleonor va obrir els llavis per parlar, però ja no quedaven paraules en aquella boca, l'aire que estava a punt d'expulsar no emetria cap so, només un sospir cansat...
L'Enric va apropar la seva boca per besar-la, i aquell acte, va ser l'últim que va experimentar Eleonor abans de tancar els ulls. Però era fals... Una il·lusió... Doncs l'Enric no la besava, sinó que la mossegava, i rere ella, Maria també ho feia... El sopar estava servit.
En acabar, els germans van tirar les sobres al riu, i amb les mans a la panxa, Maria va dir al seu germà:

Maria: Tinc gana...
Enric: Jo també...

L'Enric es va girar, observant el camí per on havien vingut...

L'Enric: Maria... Saps on queda el carrer Manso?