Contes del Raval: Anna Manlleu

Era la primera vegada que en Ricard anava a veure una malalta a domicili... Per què ell? Era el metge més jove de l'hospital de la Santa Creu, i no crec que la confiança fos un motiu de l'acció portada a terme.

Per què ell? En Ricard sabia la resposta, era com un fil cosit al revers de la seva autoestima, la veritat era, que ningú volia anar aquell lloc, a enfrontar-se a aquella dona, a aquella malaltia, a aquella pudor sòrdida del soterrani d'una casa en construcció que reflectia l'època de la ciutat del modernisme... Un modernisme passat, i que és el modernisme passat? Classicisme... Un moviment latent en la vida de Ricard... El passat el perseguia, i no podia allunyar-se d'ell... Perquè el passat, és només l'antesala del present.

Finalment va arribar al carrer Lancaster, allà on vivia la seva, presumpte pacient... El número nou, era l'edifici on s'allotjava la dona. En entrar per la porteria, va descobrir un jove infant tocant una flauta de fusta, la falta de l'ull esquerre de l'infant, va crear en el jove Ricard un punt d'interès.

-Saps on viu l'Anna Manlleu?

El jove infant va senyalar el primer pis sense deixar de tocar la flauta.
En Ricard va pujar els esglaons que donaven accés al primer pis, i prudent, va picar a la porta.

-Està oberta...

Va indicar-li una veu des de l'interior.

En entrar a aquell pis, en Ricard va notar un calfred que li recorria el cos, desembocant com un riu al seu pit.

El pis estava compost per un mobiliari antic, i ple de pols, les parets estaven compostes per quadres paisatgístics... En arribar a la sala d'estar, en Ricard va trobar una paret buida, blanca, composta només per un quadre... Un quadre on hi havia un personatge... Amb la cara arrancada...

L'Anna es trobava asseguda al balancí. A simple vista semblava una dona normal, però si t'apropaves, podies veure en el seu rostre una fina cicatriu que anava des del pòmul detret fins a l'interior del pit.

- Serà millor que segui al meu costat jove.

En Ricard, obedient, va seure al seu costat.

-Veig que és nou... La Santa Creu no té prou personal?
-Em vaig oferir voluntari.

Va dir en Ricard.

Una mirada de l'Anna va recorre el seu ésser.

-No és molt correcte mentir als pacients... No obstant això, m'agrada... S'ha de ser valent per dir una mentida... El risc que t'enxampin... No et preocupis, ets jove, amb el temps t'adonaràs, que és més divertit dir la veritat...
-Ho sento...

Va dir en Ricard avergonyit.

-Saps perquè estàs aquí?
-Suposo que perquè té alguna docència, ho sento, no m'hi han informat...
-Deixi de disculpar-se!

Un silenci es va implantar a conseqüència del crit.
L'Anna va mirar en Ricard, i amb un somriure li va dir:

-M'estic morint... Vostè està aquí per informar...
-És que té alguna malaltia? Es troba malament...?
-No jove... M'han vingut a buscar.

El Ricard la va mirar estranyat, i amb cura li va preguntar:

-Té problemes amb algú?
L'Anna va riure entranyable, i amb cara d'enyorança, va apropar-se a en Ricard.
-Jo vaig estar casada, sap? Ell era un home gran, més gran que jo almenys... Es va casar amb mi... Vam tenir un fill... I cada nit ens pegava, cada nit tornava a casa, després de la jornada de treball, i ens pegava, als dos, nit rere nit...
Un dia vaig decidir fugir... Vaig fer la maleta, vaig agafar el meu nen, i em vaig dirigir a la porta... Però allà estava ell... Esperant-nos, darrere del marc de la porta... Amb una llima de ferro a la mà.

Va agafar-nos dels cabells, i ens va portar fins on estem ara... Em va donar un cop de puny que em va deixar mig inconscient a terra, mentre veia com s'emportava al meu nen a l'habitació.

Dues llàgrimes van regalimar per les galtes de l'Anna.

-Quan vaig despertar, me'l vaig trobar assegut en aquest balancí... Tenia alguna cosa a la mà... Quan vaig recuperar la compostura, vaig descobrir que era l'ull del meu infant, del meu nen, de la meva vida...

Es va posar a sobre meu, i amb un somriure malèfic va dir-me, ''et toca bonica''... Vaig començar a cridar... Encara sento el metall d'aquella llima a la meva pell... La porta es va obrir, i un guàrdia el va abatre d'un tret...

En Ricard va sospirar fascinat i trist en escoltar aquella història.

-Ho sento...
-En què havíem quedat?
Va dir l'Anna amb un somriure afectuós.
-Només hi ha una cosa que no entenc, perquè ha arrencat la cara del retrat?
-Potser no em creu... Però quan el meu fill va morir, la cara del seu retrat va desaparèixer...
L'Anna treu un tros de tela de la seva butxaca.
-Tots aquests anys, la tela del retrat a estat buida, fins fa uns dies...

L'Anna va entregar el tros de tela a en Ricard, que el va agafar amable, i amb un somriure de confiança, es va disposar a donar-li un cop d'ull.
Se li va gelar la sang.

La cara de l'infant, l'havia vist abans, aquell rostre innocent l'havia indicat on trobar l'Anna.

-És el meu nen.

Amb por i incomprensió, en Ricard va observar detingudament al retrat, i en el moment en el qual li va retornar a l'Anna, el so de la flauta, un so que s'escoltava des de la porteria, va tallar-li la respiració.