Conte de neu

Feia temps que un exili interior l’havia portat molt lluny. Aquella malaltia de nom impronunciable sotmetia la seva voluntat a un silenci que ja durava massa i que li anava apagant la mirada poc a poc, com una espelma que abaixa les defenses per fondre’s amb la foscor. Semblava no adonar-se de que els dies es repetien amb una rutina que a un altre li hagués condemnat a morir d’avorriment. L’avantatge és que per a ell qualsevol emoció li resultava aliena. El seu rostre ja no expressava sorpresa, ni alegria, ni dolor, ni cap espurna d’allò que recorda la nostra humanitat als altres. Un rictus hieràtic, entre un mig somriure i una apatia que inundava cada arruga, dibuixava una fesomia que generava la impressió de que la vida havia decidit emigrar a un altre lloc.
Cada dia contemplava des del sofà com el món girava al seu voltant amb la vocació de no aturar-se. El net s’havia acostumat a aquella presència casi invisible. De fet mai havia gaudit de l’oportunitat d’escoltar la veu de l’avi. Ni una sola paraula, ni un sol petó, cap carícia havia fugit d’aquell iaio misteriós i taciturn. Li havien dit que podia parlar amb ell, que li escoltava, però que estava malalt i no podia respondre. Això feia que, de tant en tant, el nen s’acostés per explicar-li tot el que li havia succeït al cole. No obstant, cap història va provocar ni el més mínim gest. La quietud havia lligat a l’ancià a un destí que semblava impossible de capgirar.
Però un dilluns 8 de març el cel va portar un obsequi inesperat. S’havia enganxat l’hivern al calendari sense intenció de rendir-se a una primavera que trucava a la porta. El fred provocava que la gent que caminava pel carrer se submergís en els abrics i les bufandes, cansades ja d’haver treballat durant tants mesos. De sobte, tothom va mirar cap al cel. Uns enormes flocs de neu decidiren aterrar al poble enmig d’un silenci estrany. Els cotxes semblaven anar a càmera lenta. Es van escoltar crits d’alegria al pati d’alguna escola propera. En pocs minuts les voreres es van disfressar de cotó. Les muntanyes posaven cara de postal nadalenca. Volien sortir bé en les fotos que els vianants feien amb els seus mòbils. Alguns turismes es van aturar al voral i d’ells emergien nens amb la més gran de les sorpreses esclatant a les retines.
L’avi no s’havia adonat de res. Almenys fins que el net va cridar amb totes les seves forces: “està nevant”. Llavors un petit múscul es va moure a prop del seu ull. Després un altre, i un altre… Un minut més tard es va girar per dirigir la seva mirada a la finestra. Cap membre de la família es va adonar del que estava succeint. Amb la il·lusió d’un infant aproximaven el nas al vidre per poder fruir de la visió dels carrers sota la nevada més gran que es recordava. El vell també va voler gaudir de l’espectacle a través de la finestra i es va aixecar del sofà. De cop, es va fer el silenci en aquell saló. Aleshores, un pensament fugaç va passejar-se pel malmès cervell de l’avi: “potser és la darrera vegada que veig la neu”.