Cercador
Comptant morts.
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Darrerament, se m'han presentat dues ocasions de matar dos pardals d'un tret: aprofitar un relat per a un concurs del Fòrum i aprofitar un comentari per bastir part del present relat.
En el primer cas, com que passaven els dies i els comentaris i veredicte del RepteClàssic DCCCI (VERGONYA / DESVERGONYIMENT) no arribaven, vaig decidir publicar a la meva pàgina el relat "Tal faràs, tal trobaràs" (13/04/2025) amb què hi havia participat. Tot seguit, em vaig entretenir escrivint "Reflexions pasquals d'un descregut" (17/04/2025) i "Si Rnbonet m'ho confirma" (19/04/2025), i estava a punt d'acabar-ne un altre que s'havia de titular "Impressió, sol de tarda", en referència al paisatge de Claude Monet que donà lloc al terme Impressionisme. Amb aquest tercer relat, d'inspiració pasqual com el primer, volia descriure la malenconia que em produïen, de menut, els Via Crucis a què hagué d'assistir si us plau per força. Quan finalment el convocant del RepteClàssic DCCCI es despertà de la seva letargia, al·legant una llum prodigiosa que l'havia enlluernat i trasbalsat, Xavier Valeri, el guanyador, va reutilitzar aquest pretext per convocar el DCCCII (LLUM QUE ENS TRASBALSA). I jo, que de seguida em vaig adonar que, casualment, a "Impressió, sol de tarda" només li faltava acollir la paraula obligada "trasbals" per poder participar en aquest concurs, vaig decidir donar aquest pas i posposar-ne la publicació a la meva pàgina. Tota una lliçó de reciclatge d'idees pròpies i alienes.
El segon cas parteix del comentari que he fet al relat "El preu de volar molt alt" (11/04/2025) de Nua Dedins, comentari que reproduiré més endavant perquè vull exposar de forma ordenada la reflexió que ha suscitat.
Quan es produeixen successos amb el resultat de la mort de diverses persones, la seva gravetat ve donada bàsicament pel nombre de víctimes: quantes més víctimes, més greu es considera el succés. I, si el nombre de víctimes és similar, els dos successos letals es consideraran d'idèntica gravetat.
És clar que la concurrència de determinades circumstàncies pot alterar l'esmentat criteri. Així, el fet que l'esdeveniment sigui accidental o provocat decantarà la gravetat cap al segon supòsit, tot i que de vegades la frontera entre els dos casos no està massa clara. Per exemple, l'assassinat de 1.200 israelians a mans de milicians de Hamàs procedents de la Franja de Gaza, el set d'octubre de 2023, va ser un fet provocat; però la mort de 50.000 palestins —fins al moment— a la Franja de Gaza, a mans del Tsàhal israelià, com a conseqüència de l'anterior, resulta menys clara: suposant que, d'aquests 50.000, 10.000 hagin estat milicians de Hamàs i els 40.000 restants civils innocents —els anomenats "efectes col·laterals"—, tampoc no és lícit catalogar de morts accidentals les d'aquest segon grup, perquè el desequilibri deixa en evidència l'escàs o nul valor que té per als soldats israelians la vida d'un palestí; de segur que, si haguessin d'abatre milicians de Hamàs infiltrats en territori israelià, no hi hauria aquesta proporció de civils morts.
Limitant-nos a les morts accidentals, un altre factor que influeix en la seva percepció és l'edat de les víctimes: si són nens, l'accident serà considerat més greu que si són adults d'edat mitjana, i, si són adults d'aquesta mena, l'accident serà més greu que si són vells.
Un altre factor pot ser el patiment que presumiblement haurà acompanyat la mort de les víctimes: si ha estat una mort per ofegament, l'accident es considerarà més cruel que si ha estat instantània, i, si s'han cremat de viu en viu, serà més cruel que si s'han ofegat.
I ja que hem parlat de patiment, el de les víctimes, parlem ara del dolor aliè: el dels qui patiran l'absència dels finats. És aquí on volia arribar i és aquí on em permetré acabar reproduint el meu comentari, "Segons com es miri...", al relat "El preu de volar molt alt" de Nua Dedins:
"Molt reixit, aquest relat en què deixes caure la notícia de la mort a Nova York d'aquesta família catalana de cinc membres, en estavellar-se l'helicòpter turístic on viatjaven, com qui no vol la cosa, entre consideracions poètiques sobre el vol dels ocells a gran altura i la descripció de teva quotidianitat en aquest poblet osonenc que llinda amb el Moianès. Era difícil assolir un equilibri entre les tres narracions i ho has aconseguit. Però m'interessa més fer una precisió sobre la valoració humana de la notícia.
Tant el teu relat com alguns dels comentaris precedents posen l'accent, implícitament, sobre la tràgica circumstància afegida que cinc des sis morts —el sisè era el pilot de l'helicòpter— fossin els membres d'una família: un matrimoni i els tres fills. I potser sí que una resposta immediata ens duria a considerar aquesta circumstància com un plus de malaurança de l'accident. Però si provem de distanciar-nos emocionalment de la notícia i intentem comparar-la amb situacions semblants, per afinar l'avaluació, la conclusió serà justament la contrària: si, en lloc de tractar-se dels membres d'una família, els cinc passatgers morts no haguessin tingut cap vincle afectiu entre ells, la desgràcia hauria estat encara pitjor des d'un punt de vista humà. Per què? Doncs perquè a la coincidència objectiva de dades —el mateix nombre de víctimes— hauríem hagut d'afegir el dolor que provocaria cadascuna de les morts a pares, germans i fills supervivents. Dolor que, en el cas de pares que perden els fills, arriba al límit d'allò suportable: en paraules del citat Francesc Torralba, a qui, com ens recordava SrGarcia, se li va morir un fill en 2023, 'La mort d'un fill no se supera mai, a tot estirar la pots assumir'."
En el primer cas, com que passaven els dies i els comentaris i veredicte del RepteClàssic DCCCI (VERGONYA / DESVERGONYIMENT) no arribaven, vaig decidir publicar a la meva pàgina el relat "Tal faràs, tal trobaràs" (13/04/2025) amb què hi havia participat. Tot seguit, em vaig entretenir escrivint "Reflexions pasquals d'un descregut" (17/04/2025) i "Si Rnbonet m'ho confirma" (19/04/2025), i estava a punt d'acabar-ne un altre que s'havia de titular "Impressió, sol de tarda", en referència al paisatge de Claude Monet que donà lloc al terme Impressionisme. Amb aquest tercer relat, d'inspiració pasqual com el primer, volia descriure la malenconia que em produïen, de menut, els Via Crucis a què hagué d'assistir si us plau per força. Quan finalment el convocant del RepteClàssic DCCCI es despertà de la seva letargia, al·legant una llum prodigiosa que l'havia enlluernat i trasbalsat, Xavier Valeri, el guanyador, va reutilitzar aquest pretext per convocar el DCCCII (LLUM QUE ENS TRASBALSA). I jo, que de seguida em vaig adonar que, casualment, a "Impressió, sol de tarda" només li faltava acollir la paraula obligada "trasbals" per poder participar en aquest concurs, vaig decidir donar aquest pas i posposar-ne la publicació a la meva pàgina. Tota una lliçó de reciclatge d'idees pròpies i alienes.
El segon cas parteix del comentari que he fet al relat "El preu de volar molt alt" (11/04/2025) de Nua Dedins, comentari que reproduiré més endavant perquè vull exposar de forma ordenada la reflexió que ha suscitat.
Quan es produeixen successos amb el resultat de la mort de diverses persones, la seva gravetat ve donada bàsicament pel nombre de víctimes: quantes més víctimes, més greu es considera el succés. I, si el nombre de víctimes és similar, els dos successos letals es consideraran d'idèntica gravetat.
És clar que la concurrència de determinades circumstàncies pot alterar l'esmentat criteri. Així, el fet que l'esdeveniment sigui accidental o provocat decantarà la gravetat cap al segon supòsit, tot i que de vegades la frontera entre els dos casos no està massa clara. Per exemple, l'assassinat de 1.200 israelians a mans de milicians de Hamàs procedents de la Franja de Gaza, el set d'octubre de 2023, va ser un fet provocat; però la mort de 50.000 palestins —fins al moment— a la Franja de Gaza, a mans del Tsàhal israelià, com a conseqüència de l'anterior, resulta menys clara: suposant que, d'aquests 50.000, 10.000 hagin estat milicians de Hamàs i els 40.000 restants civils innocents —els anomenats "efectes col·laterals"—, tampoc no és lícit catalogar de morts accidentals les d'aquest segon grup, perquè el desequilibri deixa en evidència l'escàs o nul valor que té per als soldats israelians la vida d'un palestí; de segur que, si haguessin d'abatre milicians de Hamàs infiltrats en territori israelià, no hi hauria aquesta proporció de civils morts.
Limitant-nos a les morts accidentals, un altre factor que influeix en la seva percepció és l'edat de les víctimes: si són nens, l'accident serà considerat més greu que si són adults d'edat mitjana, i, si són adults d'aquesta mena, l'accident serà més greu que si són vells.
Un altre factor pot ser el patiment que presumiblement haurà acompanyat la mort de les víctimes: si ha estat una mort per ofegament, l'accident es considerarà més cruel que si ha estat instantània, i, si s'han cremat de viu en viu, serà més cruel que si s'han ofegat.
I ja que hem parlat de patiment, el de les víctimes, parlem ara del dolor aliè: el dels qui patiran l'absència dels finats. És aquí on volia arribar i és aquí on em permetré acabar reproduint el meu comentari, "Segons com es miri...", al relat "El preu de volar molt alt" de Nua Dedins:
"Molt reixit, aquest relat en què deixes caure la notícia de la mort a Nova York d'aquesta família catalana de cinc membres, en estavellar-se l'helicòpter turístic on viatjaven, com qui no vol la cosa, entre consideracions poètiques sobre el vol dels ocells a gran altura i la descripció de teva quotidianitat en aquest poblet osonenc que llinda amb el Moianès. Era difícil assolir un equilibri entre les tres narracions i ho has aconseguit. Però m'interessa més fer una precisió sobre la valoració humana de la notícia.
Tant el teu relat com alguns dels comentaris precedents posen l'accent, implícitament, sobre la tràgica circumstància afegida que cinc des sis morts —el sisè era el pilot de l'helicòpter— fossin els membres d'una família: un matrimoni i els tres fills. I potser sí que una resposta immediata ens duria a considerar aquesta circumstància com un plus de malaurança de l'accident. Però si provem de distanciar-nos emocionalment de la notícia i intentem comparar-la amb situacions semblants, per afinar l'avaluació, la conclusió serà justament la contrària: si, en lloc de tractar-se dels membres d'una família, els cinc passatgers morts no haguessin tingut cap vincle afectiu entre ells, la desgràcia hauria estat encara pitjor des d'un punt de vista humà. Per què? Doncs perquè a la coincidència objectiva de dades —el mateix nombre de víctimes— hauríem hagut d'afegir el dolor que provocaria cadascuna de les morts a pares, germans i fills supervivents. Dolor que, en el cas de pares que perden els fills, arriba al límit d'allò suportable: en paraules del citat Francesc Torralba, a qui, com ens recordava SrGarcia, se li va morir un fill en 2023, 'La mort d'un fill no se supera mai, a tot estirar la pots assumir'."
Comentaris
-
Llum hieràtica [Ofensiu]Xavier Valeri Coromí | 24-04-2025 | Valoració: 10
Aquestes llums que sorgeixen en llocs de culte o en llocs dedicats a usos sacerdotals que ens creen una sensació de buidor deuen estar disposades per recordar-nos la nostra insignificança en el global. No ho sé? El mateis trasbals que tenies a l'església de Santa Maria de Sants el sentia jo en una altra portalada lluminosa. Tothom deu sentir aquestes sensacions que també poden transmetre els paisatges pintats. No totes les llums aixequen colors, En la vida els colors serveixen per atraure i enganyar.
Pel que fa al dolor humà no crec que es pugui comptar, però tothom sent el seu i deu ser similar. Espero que hagi estat encertat en el comentari a les teves reflexions. -
Discussió[Ofensiu]SrGarcia | 24-04-2025
Això de portar una comptabilitat del dolor em fa una mica d'angúnia Un vegada un home em va dir "Jo he patit dotze vegades més que Jesucrist". No vaig dir res, però vaig pensar que filava molt prim amb aquesta proporció tan exacta.
El desig de quantificació és cosa bona; sense quantificació no hi hauria ciència, però potser hi ha coses molt subjectives, difícils d'expressar amb números.
No m'agradaria trobar-me en una discussió:
—Jo vaig patir més.
—No, jo encara més que tu.
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències de TEMA LLIURE, AMB CASTELLANADES O HIPERCATALANADES.
- El restaurant "Mena Rojas".
- Habemus papam et mamam!
- Girar-se com un mitjó o com un guant?
- Dels ocellets a la inquietud.
- "Parenostre" (Manuel Huerga, 2025).
- Impressió, sol de tarda.
- Trenta nanoocurrències sobre GRAPA.
- Teràpia i morositat.
- Gossos.
- Comptant morts.
- Si Rnbonet m'ho confirma,
- Reflexions pasquals d'un descregut.
- Tal faràs, tal trobaràs.
- Costa amunt.