Com sempre, Espanya

Jordi Pujol no deixa de sorprendre'ns. L'expresident de la Generalitat va declarar l'altre dia (una mica tard) que molts esportistes i personalitats catalanes, coneguts internacionalment pels seus èxits en diversos camps, reben o havien rebut pressions de la casa reial o del govern estatal per tal de que no mostressin la seva catalanitat en públic. El que va ser primer mandatari d'aquest país durant vint-i-tres anys ja fa un temps que, alliberat de l'autocensura que dóna el poder i sense por a manifestar-se políticament incorrecte (moltes vegades utilitzant l'autocrítica) es dedica a dir les coses pel seu nom i a denunciar fets i circumstàncies del passat que, fins i tot al seu propi partit, imagino que deuen incomodar.

De fet, no ha anunciat res que no ens imaginéssim però això no deixaria de ser un brindis als sol si no fos perquè ja han començat les reaccions. Jordi Sans, un dels millors jugadors catalans de waterpolo de la història assegurava fa poc en un diari esportiu que ell va rebre l'any 1996 una trucada que el va sorprendre. Després de guanyar la selecció espanyola, integrada per nedadors catalans, els Jocs Olímpics d'Atlanta, Sans va recórrer els voltants de la piscina onejant una senyera. L'endemà era portada del Mundo Deportivo i L'US Today també va mostrar en un lloc ben visible la fotografia. El mateix dia un alt càrrec espanyol el va trucar (no especifica ni el nom ni si era un dirigent esportiu o polític) i en lloc de felicitar-lo el va esbroncar i li va "aconsellar" que el fet no es repetís.

Hi ha una dita catalana (i també castellana) que assegura que "la por guarda la vinya" i els esportistes catalans no són herois que estiguin disposats a tot per manifestar la seva identitat. És lògic doncs que molts d'ells aparquin aquestes mostres de patriotisme i per contra i si cal exterioritzin el seu suport a la causa que els hi dóna de menjar, perquè no hem d'oblidar que els esportistes professionals tenen contractes publicitaris i els amateurs reben beques estatals. Amb el pa no s'hi juga i, amb molt bon criteri, deuen pensar que primer ja competiran i triomfaran amb els colors dels seus patrocinadors i quan estiguin retirats ja podran fer les declaracions que vulguin i definir-se com els hi vingui de gust. No se'ls hi pot reclamar mostres d'heroisme quan la classe política catalana no ha acabat de fer mai els deures en aquest sentit.