Com puc trobar-te a tota tu?

Perquè no m'acompanyes en aquest viatge? Tu em dónes vida, tu m'ho dónes tot. Perquè haig d'estar sempre en l'últim racó de l'última esperança? Torna, siusplau. El meu mar de sentiments es fon a poc a poc, i les engrunes que quedin només em recordaran allò que hagués pogut arribar a sentir. On vol anar, l'amor? Em vol abandonar? Això pot ser un problema existencial gravíssim. Estic molt trist, i no trobo el remei. Les teves paraules em fan sofrir, perquè desapareixes com un ocell que va de niu en niu, provant la mel de cada estança. Vull fugir d'una vegada per totes d'aquestes sensacions, no vull vessar llàgrimes d'uns ulls que es posen malalts quan et veig. Sóc un fugitiu de l'amor, i em perdo entre els edificis foscos d'un gran desengany molt dolorós. Les meves forces minven en funció d'aquesta soledat angoixant. Mai t'he tingut, per tant, tampoc et puc perdre. He nascut cec i la teva llum no em pot il.luminar el camí. Hi ha núvols d'angoixa que m'envolten, són els meus eterns enemics, que m'indiquen amb un somriure malèvol que ets molt lluny. La meva raó es perd entre els enginys de la tragèdia, que manipula els meus pensaments.
Ara sóc aquí, ara sóc allà. Malgrat això, la situació és calcada, és tot un món de motlles idèntics del teu cor que perfora el meu d'una manera violenta. I això no té cura, quan estic a una distància espacial o temporal de tu, sempre hi ha un semàfor vermell, que m'inspira impotència i em guia cap a l'indret més fosc de l'univers, i d'aquesta manera vaig flotant en un mar de partícules d'odi que em fan desaparèixer per fer de mi una estàtua i tancar-me en una habitació hermètica. Però les llàgrimes seguiran vessant per sempre.
Em sento més perdut que si hagués retrocedit un milió d'anys. Tinc el cor lligat per uns fils que l'utilitzen com si fos una joguina, mentre jo jugo a perdre el cap. La poesia, per què? Per sentir-me millor pensant que em comunico amb un tros de paper? Aquí no hi ha límits, només hi ha traïcions. És un sistema que funciona a la perfecció, degut a que tot l'espai és caòtic, i tan sols hi ha una llei: la de la destrucció.