Colons

Un relat evidentment molt cinematogràfic!
Amb tan sols 428 paraules ( molt ben aprofitades, tot s’ha de dir! ), ens fa viatjar en el temps i l’espai, i ens trasllada amb una sola frase fins al Far West més clàssic, aquell que en tantes pel•lícules rebia la migració de colons en busca de nous espais, de la conquesta d’unes terres sense propietari... aparentment. ( No havien llegit Colons, de copernic, és clar! ;-) )

Un relat molt ben ambientat, amb paraules triades i col•locades amb cura, fins al punt de constituir referències de luxe, com altres vegades he trobat en el mateix autor, que amb una prosa aparentment senzilla, esquitxada de detalls petits però molt ben situats, aconsegueix un quadre clar, pintat amb efectivitat, atractiu de contemplar.
Fins i tot, es permet en mig de la descripció l’alternança de recursos no sempre senzills d’harmonitzar: tocs irònics que aporten frescor al conjunt, sense descuidar pinzellades de lirisme poètic en mig de la prosa narrativa àgil i funcional, la lectura de la qual esdevé un autèntic plaer.
Només m’ha quedat un dubte: perquè no escriure el diàleg en la forma corresponent?
De fet, tal com queda presentat no dificulta la comprensió de l’intercanvi d’informació entre els protagonistes, que es segueix amb facilitat.
Pel que fa a les paraules obligades, l’autor es ventila dues d’elles en la primera part de la primera frase del text, i les dues restants, en la darrera, fent un joc de claus i referències cinematogràfiques captivadores:

I un cop acabat el comentari de la jutgessa, t'envio una abraçada de relataire a mig colonitzar,.
Unaquimera

En algun moment vaig llegir, segurament va ser al fòrum que aquest relat havia estat un divertiment. Doncs, no sé què dir-te, el vas aprofitar molt bé per pintar, amb ironia això sí, una situació que va ser quotidiana durant molt de temps en el país més ric del món ( o potser ja és la Xina, hores d'ara?). En tot cas, el fet que les armes estiguen a l'abast de qualsevol ve de lluny i que qualsevol contenciós s'hagi arreglat (o no) fent-les servir ja és indicatiu de moltes coses. Després vénen els de Wikileaks i posen de manifest les deficiències argumentals dels observadors: aquest és llest, aquesta immadura, aquest no mira als ulls... L'informe PISA no sé què deu dir de la comprensió lectora i de l'agudesa verbal dels susdits (sembla que torna a guanyar la Xina), però no em puc imaginar aquests intrèpids colons, siguin del segle que siguin, sense anar pel món amb la pistola carregada per si de cas. Un relat que, tot i estar ambientat en el llunyà Oest, és d'una gran actualitat. M'ha agradat especialment el diàleg entre els dos personatges: «Penso establir-me aquí. És un bon lloc, assolellat, fèrtil, amb aigua suficient. Vull construir-hi una casa... donar un futur digne a la meva dona i als meus fills...», diu el nou arribat. Tots volem aquestes coses, és evident. Qui no les vol? Que li ho preguntin els agosarats subsaharians que s'arrisquen a creuar l'Estret amb pastera. Però, pobres desgraciats, com no se'ls ha acudit que tot això ja té amo? Bé, m'estic enrotllant i el que volia dir-te és que quan el vaig llegir al repte em va agradar molt, perquè em va fer pensar en tot això que t'he dit i més coses encara, i quan un relat provoca tants pensaments ha de ser necessàriament bo. Amb la meva admiració, Fredia.