Cercador
Coloms (1). [temps real de lectura: 5 minuts]
Un relat de: Joan Colom- Compartir:
Sovint, quan m’assec en algun banc, tinc ocasió de comprovar com en són, els coloms, de carrancs, si els comparem amb altres ocells fàcils de veure a les nostres ciutats: pardals i cotorretes pitgrises, sense anar més lluny. El pardal sempre arriba primer al bocí de pa, fent saltironets, i se l’endú en el bec, volant; la cotorra, caminant més ràpid, també arriba abans que el colom, encara que el tros sigui gran el pren i se l’endú cap alguna branca on, ben afermada amb una sola pota, manté amb l’altra el botí mentre se’l va cruspint a picossades. Cosa que no sap fer el colom, que s’ho menja a terra, exposat a tota mena de perills, tot i que el més freqüent, els atacs de gavines, es produeixen gairebé sempre en vol. A més són poc espavilats: molts haureu comprovat com es disputen acarnissadament les primeres molles que heu llançat, per més que els hi ho volgueu posar fàcil llançant-ne més a certa distància.
Avui tenen més mala premsa que als anys cinquanta —suposo que hi contribueixen el risc d’infeccions que ara tots coneixem i l’acidesa de les femtes, molt corrosives—, quan a la plaça Catalunya de Barcelona venien bossetes de veces per donar menjar als coloms: posant-ne unes quantes al palmell de cada mà i estenent els braços, de seguida en tenies una munió al damunt. D’aquella mateixa època recordo una anècdota que em va marcar; suposo que era 1951, any més, any menys, perquè encara vivia amb els pares al carrer Mallorca, davant del Mercat del Ninot, a casa dels avis —ho explico en els relats "Un home de Sabadell i un senyor de Terrassa" i "Barça, Barça!", del passat novembre—. De sempre, que jo recordi, el seu sentit de circulació havia estat de Llobregat a Besós, el contrari d’ara —en 1986 van canviar-lo— i en aquella època hi circulaven autobusos de dos pisos, no com els turístics d’ara sinó amb els dos pisos coberts, com els londinencs Routemaster. Entre on vivíem i la travesia amb el carrer Villarroel hi havia una parada i, gairebé a tocar del xamfrà, un quiosc. Doncs bé, era una tarda que vam sortir de casa en direcció a Villarroel i a la vorera hi havia uns quants coloms; deixant enrere els meus pares, vaig córrer cap a ells picant de peus, per espantar-los, cosa que vaig aconseguir perquè van arrencar el vol. Això potser és una especulació actual, però juraria que no vaig veure que arribava un autobús, perquè me’l tapava el quiosc. Un dels coloms que encara no s’havia enlairat prou, va anar a estampar-se contra el morro del vehicle i caigué sota les rodes.
El que va quedar sobre les llambordes, havent passat el bus, era un paquet de vísceres i plomes ensangonades. Vaig quedar astorat, sense saber què fer. Els meus pares em van prendre de les mans i ens vam allunyar ràpidament. Jo tindria tres o quatre anys.
Pocs anys després, vivint ja al carrer Comandant Benítez, a tocar del que seria el Camp Nou, els diumenges dinava amb els avis del carrer Mallorca i l’anada s’organitzava de la manera següent: els avis ens esperaven, al meu pare i a mi, a la font de Can Caralleu —en no haver-se edificat a la rodalia, l’aigua encara era potable—, a prop del Monestir de Pedralbes, on arribaven amb el tramvia 64, i se m’enduien agafant el mateix tranvia; el meu pare i jo hi anàvem caminant pel carrer de La Maternitat, creuàvem la Diagonal per la plaça Pius XII —on en 1952 s’havia celebrat el Congrés Eucarístic— i seguíem cap al Monestir per l’avinguda de la Victòria —ara avinguda Pedralbes—. Crec recordar que aquesta via ja estava pavimentada, però a banda i banda tot eren solars sense edificar, tret de dos edificis modernistes: els pavellons Güell d’Antoni Gaudí —davant dels quals, al començament del passeig Manuel Girona, hi havia la font dels Ocellets, oberta com la de Can Caralleu i sempre plena de gent que feia cua per omplir les garrafes— i la casa Hurtado de Guillem Busquets.
Doncs bé, tot aquest llarg preàmbul només per dir-vos que la pujada d’aquesta avinguda, cada diumenge, se’m convertia en un calvari. Per què? Perquè un servidor, que si no té TOC n’hi falta poc —queda més fi dir que té una personalitat anancàstica, com en el relat "Recursivitat", de gener del 2022— patia moltíssim veient com calçada i voreres eren plenes de milpeus que creuaven l’avinguda més o menys transversalment i que talment semblaven erugues processionàries per la regularitat amb què feien camí. Per què patia? Perquè em feien por? No, pobrets: el que em feia por era trepitjar-los, i resultava força difícil no fer-ho; així que, des de la Diagonal fins a la Creu de Pedralbes, anava al costat del meu pare però amb la vista clavada a terra i alternant passos llargs amb curts per tal de minimitzar els estralls sobre aquella miríada de miriàpodes. D’alguna manera, el remordiment per la mort del colom sota les rodes de l’autobús estava pesant sobre la meva consciència i m’impel·lia a actuar d’aquella forma.
Hi haurà una segona part, espero que més curta.
Avui tenen més mala premsa que als anys cinquanta —suposo que hi contribueixen el risc d’infeccions que ara tots coneixem i l’acidesa de les femtes, molt corrosives—, quan a la plaça Catalunya de Barcelona venien bossetes de veces per donar menjar als coloms: posant-ne unes quantes al palmell de cada mà i estenent els braços, de seguida en tenies una munió al damunt. D’aquella mateixa època recordo una anècdota que em va marcar; suposo que era 1951, any més, any menys, perquè encara vivia amb els pares al carrer Mallorca, davant del Mercat del Ninot, a casa dels avis —ho explico en els relats "Un home de Sabadell i un senyor de Terrassa" i "Barça, Barça!", del passat novembre—. De sempre, que jo recordi, el seu sentit de circulació havia estat de Llobregat a Besós, el contrari d’ara —en 1986 van canviar-lo— i en aquella època hi circulaven autobusos de dos pisos, no com els turístics d’ara sinó amb els dos pisos coberts, com els londinencs Routemaster. Entre on vivíem i la travesia amb el carrer Villarroel hi havia una parada i, gairebé a tocar del xamfrà, un quiosc. Doncs bé, era una tarda que vam sortir de casa en direcció a Villarroel i a la vorera hi havia uns quants coloms; deixant enrere els meus pares, vaig córrer cap a ells picant de peus, per espantar-los, cosa que vaig aconseguir perquè van arrencar el vol. Això potser és una especulació actual, però juraria que no vaig veure que arribava un autobús, perquè me’l tapava el quiosc. Un dels coloms que encara no s’havia enlairat prou, va anar a estampar-se contra el morro del vehicle i caigué sota les rodes.
El que va quedar sobre les llambordes, havent passat el bus, era un paquet de vísceres i plomes ensangonades. Vaig quedar astorat, sense saber què fer. Els meus pares em van prendre de les mans i ens vam allunyar ràpidament. Jo tindria tres o quatre anys.
Pocs anys després, vivint ja al carrer Comandant Benítez, a tocar del que seria el Camp Nou, els diumenges dinava amb els avis del carrer Mallorca i l’anada s’organitzava de la manera següent: els avis ens esperaven, al meu pare i a mi, a la font de Can Caralleu —en no haver-se edificat a la rodalia, l’aigua encara era potable—, a prop del Monestir de Pedralbes, on arribaven amb el tramvia 64, i se m’enduien agafant el mateix tranvia; el meu pare i jo hi anàvem caminant pel carrer de La Maternitat, creuàvem la Diagonal per la plaça Pius XII —on en 1952 s’havia celebrat el Congrés Eucarístic— i seguíem cap al Monestir per l’avinguda de la Victòria —ara avinguda Pedralbes—. Crec recordar que aquesta via ja estava pavimentada, però a banda i banda tot eren solars sense edificar, tret de dos edificis modernistes: els pavellons Güell d’Antoni Gaudí —davant dels quals, al començament del passeig Manuel Girona, hi havia la font dels Ocellets, oberta com la de Can Caralleu i sempre plena de gent que feia cua per omplir les garrafes— i la casa Hurtado de Guillem Busquets.
Doncs bé, tot aquest llarg preàmbul només per dir-vos que la pujada d’aquesta avinguda, cada diumenge, se’m convertia en un calvari. Per què? Perquè un servidor, que si no té TOC n’hi falta poc —queda més fi dir que té una personalitat anancàstica, com en el relat "Recursivitat", de gener del 2022— patia moltíssim veient com calçada i voreres eren plenes de milpeus que creuaven l’avinguda més o menys transversalment i que talment semblaven erugues processionàries per la regularitat amb què feien camí. Per què patia? Perquè em feien por? No, pobrets: el que em feia por era trepitjar-los, i resultava força difícil no fer-ho; així que, des de la Diagonal fins a la Creu de Pedralbes, anava al costat del meu pare però amb la vista clavada a terra i alternant passos llargs amb curts per tal de minimitzar els estralls sobre aquella miríada de miriàpodes. D’alguna manera, el remordiment per la mort del colom sota les rodes de l’autobús estava pesant sobre la meva consciència i m’impel·lia a actuar d’aquella forma.
Hi haurà una segona part, espero que més curta.
Comentaris
-
Bordeus [Ofensiu]Prou bé | 23-08-2023
Em va venir a la memòria de "Inés y la alegria" de l'Almudena Grandes, com dius una altra història. I la fugida s'inspira en "Entre el torb i la Gestapo" de Francesc Viladiu. La imaginació també la nodrim llegint, oi ? Encara que siguin lectures de fa anys
Amb total cordialitat -
Records [Ofensiu]Prou bé | 23-08-2023
Molts de compartits. Renoi Joan ( C)! Gràcies per retornar-me a la memòria fets i llocs de la meva infantesa.
Amb total cordialitat -
Barreja[Ofensiu]llpages | 22-08-2023 | Valoració: 10
Una interessant barreja de records i observacions que ultrapassen la línia del temps. S'aprenen un munt de coses de temps pretèrits (o no tants), amb anècdotes sobre processionàries ben vigents (ho dic per a mi, que també n'he vist una pila a corrua feta). Entreteniment i aprendre alhora, què més podem demanar? Agraït, Joan, per aquestes perles de relats!
l´Autor
Últims relats de l'autor
- Vint nanoocurrències sobre PRIMERENC/NOVELL [temps real de lectura: 3 minuts]
- Pi i la quadratura del cercle. [temps real de lectura = 4 minuts]
- Hem begut oli.
- Llegir i escriure.
- Divagacions macabres. [temps real de lectura: 1 minut]
- Mentider! [temps real de lectura: 2 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre ESGLAONS I GRAONS [temps real de lectura: 3 minuts]
- Fibonacci, punt final. [temps real de lectura: 42 minuts]
- Fibonacci, punt i seguit. [temps real de lectura: 26 minuts]
- Crim i càstig.
- Santa innocència. [temps real de lectura: 2 minuts]
- Un lletraferit malastruc. [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre LLEPAR [temps real de lectura: 3 minuts]
- Vint nanoocurrències sobre SEXE [temps real de lectura: 3 minuts]
- DEP, germana.