C'est l'amour! (o allò que importa)

Aquesta tarda anava pel carrer totalment capficat en la darrera picabaralla amb la meva xicota. I ha estat en creuar la Diagonal, recordo exactament el moment, i era un tros de pas zebra sense ombra, on el sol queia càlid a mitja tarda, quan de debò m'he adonat (fins al moment només ho intuïa amb més o menys convicció) que l'únic que importa en aquest món és l'amor.

No ens enganyem. L'amor és un sentiment egoïsta, i molt nostrat. Pensava en engegar-ho tot a la merda, la meva vida, les meves conviccions, les meves idees, tot per poder-me dedicar plenament a estimar.

Quin sentit té fer una assemblea on s'intenta alliberar aquest poble nostrat, esquarterat i oprimit, però viu i combatiu en el record de la història i en la ment de molts de nosaltres? O plantar cara a les forces d'ocupació. O anar a un partit del Barça. O una cosa tan simple com anar a treballar o a la universitat. No en té. No ens reporta res. Allò que de debò importa és aquell silenci còmplice, compartit, que valdrà tota una vida, i que mai ningú més no podrà entendre. Que mai ningú ni tan sols en sabrà de l'existència. Ni el nostre millor amic. Ningú.

Serà l'únic instant que li haurem pogut arrabassar al temps, i que vindrà amb nosaltres allà on anem, fins que tot s'acabi. Fins que les ciutats, fins que els indrets, o les olors, tornin a ser això, simples elements del paisatge, neutres, abandonant el seu lloc en la nostra memòria... passar per aquí i recordar el seu somriure... aquella olor i sentir-la tan a prop encara que estigui perduda mar enllà...

I ara, aquí, en la soledat de la nit, els meus darrers records abans d'aclucar els ulls, amb l'anhel de somniar-la... dubto que ella mateixa sigui conscient del que m'està donant. M'està donant records per a una vida. Quan tot això s'acabi, quan la experiència ja sigui un llast, sempre em quedarà la frescor d'aquesta joventut compartida amb la persona que estimo. Una joventut on les esperances es desdibuixen, un renunciar continu a allò què volies ser... per acabar sent qui ets. I on, malgrat tot, ho tinc tot. Tinc tot un món entre els seus braços.

Volia reflexionar sobre l'amor, un sentiment sovint devaluat en a nostra societat, i he acabat fent un text pensant només en ella, hauré d'ensenyar-li, perquè ha estat ella qui l'ha escrit. Era ella el raig de sol que m'ha obert els ulls. I ella serà la darrera cosa que pensaré abans de, lentament, deixar de ser jo mateix... fins demà al matí.

Ja que he escrit pensant en tu, ho acabaré amb un t'estimo. Saps què mai no mostro res als altres. Aquest cop ho penjaré a internet. Perquè era la funció del text. I perquè vull que tothom ho sàpiga.

T'estimo, princesa.