Conduir de nit

M'agrada conduir de nit. Em sento lliure. Connectar la ràdio, sigui eslovena, italiana, catalana o espanyola (per posar exemples d'emissores que he sentit al volant sota la lluna), tant és, l'entengui o no, la seva companyia.

La fosca. I paisatges desdibuixats, ombres, sovint interrompudes. Posts fronterers (calen?), o peatges, o esglésies venecianes, o la ciutat de Barcelona al fons...

No parlar. La teva companya dormint al seient del costat, o a estones compartint mots, però no pas els sentiments transmesos sota l'asfalt que es perd fugaç al pas de les llums.

I aquella grandiosa, enriquidora, necessària... vivificant! c'est le mot! sensació de llibertat. Cap distància no et fa presoner. Tens tot un món als teus pedals. Poder agafar una carretera i, de cop, no tornar mai més. Deixar una vida enrera... i començar de nou! Ara, aquí, allà, avui, o demà, no importa ni l'on, ni el com, ni l'amb qui.

Estàs tu mateix. Ets tu mateix. Les veus canviants, les interferències, testimonien que cada cop ets més aprop de la fugida. O del teu destí. Tot depèn de què vulguis, de quan i de que, per fi, enlloc de tornar a casa per escriure un text com aquest, et decideixis per començar el teu camí.