C'est l'amour! (o allò que importa) - 2

Les circumstàncies d'aquests darrers dies m'han menat a repescar el títol del meu millor text fins ara, com a mínim el més sincer. Tant com ho serà aquest, malgrat que ja no el llegirà. I si ho fa, no hi descobrirà res que no sàpiga o no li hagi dit abans de marxar.

Una cadena d'sms començada enmig d'una nit de bogeria molt gran, en aquells moments al The Loft, em va menar a casa seva la matinada de dissabte. Tots dos sabíem què passaria i tots dos ho anhelàvem. I per fi la distància es va fondre tot besant-nos quan ja no es podia seguir allargant més, llum closa.

Crec sincerament que ja ho he fet tot en aquesta vida. He viatjat, he conegut gent magnífica, m'he realitzat i superat sense límits i he viscut tot el que realment valia la pena. I no em queixo, ni me'n penedeixo de res. I sé que ja ho he fet tot perquè l'he estimat, i l'estimo, de la mateixa manera que ella a mi. I no hi ha res més enllà d'això, cap fita ni ningú.

La màquina del temps on vaig endinsar-me aquest cap de setmana no ha fet sinó refermar-me en la certesa. Puc viure sense ella, i fins i tot tenir una vida millor als ulls del món. Però no vull, no em serveix de res. Sé que amb ella puc seguir el meu camí, que no em posarà cap obstacle malgrat que no pari de demanar-me prudència. I m'agrada que em cuidi. I m'agrada saber que ningú, absolutament ningú, serà capaç de fer-me sentit el que m'ha fet sentir ella.

Li dec no només tot allò que sóc sinó també haver-me donat tot allò a què aspiro. Fins i tot aquest minut de regal que vam donar-nos aquest cap de setmana. Ara que sembla que el nostre temps ha passat, aquella quotidianitat perduda fou el paradís retrobat. Sense saber ni com, tan sols desitjant-ho.

T'estimo