La màquina del temps

Divendres a la nit vam quedar per sopar amb el meu primer entrenador i alguns dels seus atletes, com és normal no tots vam venir. Però els que hi érem, potser perquè sabíem que existia la possibilitat que aquest fos el darrer cop que riuríem plegats, vam aconseguir que el temps no hagúes passat.

És clar que d'un grup majoritàriament "de solters/es" havíem passat a un de majoritàriament "compromesos"... que érem més grans... que molts érem conductors... i que jo era el darrer supervivent en el món de la competició... (cosa que em fa feliç però alhora em fa plantejar-me: paga la pena tornar-ho a intentar un any més, si ja només quedo jo? si sóc l'últim en deixar-ho, potser ja he fet bastant).

Però d'altra banda, només trobar-nos, el món exterior havia desaparegut. Tot era com aquelles tardes a la pista, que abans en semblàven un suplici i que ara veiem tot el valor que teníem... les ganes de tornar que tenen els que ho han deixat...

Cert és que vam aprofitar la maduresa i la perspectiva que ens donava la memòria per tirar-nos per la cara els draps bruts i alguns obusos ben macos... però no passava res perquè hi seguia havent bon rotllo! No passava res perquè en el fons érem els mateixos que 3 anys enrera. I potser no havien canviat tantes coses.

Bé, com a mínim, havíem tornat al passat en la màquina del temps. I això em fa feliç. La memòria compartida. I no penedir-me'n de res del que vaig fer aquells anys. Ni de les corredisses pels hotels, ni de les vomitades els dies de sèries més exigents, ni dels piques ni cançonetes que ens dedicàvem.

Mai oblidaré els anys a la pista. Una pista, la de L'Hospitalet Nord, que sempre sentiré com la meva. Malgrat que fa 3 anys que ja no ho és. Sempre serà casa meva. Sempre la "pista". I elles i ells, els i les "d'entreno".