I que arribi l'estiu!

Per fi el solet arriba al vespre. Per fi el vent és d'una frescor agradable, i ja es pot començar a dur màniga curta. Per fi es pot tornar a sentir, deixar-se portar, i tenir ganes d'aquelles tardes o nits amb els amics, en terrasses o platges, aquí o allà, xerrant de la vida i vivint-la. I tornen les olors que no oblidarem mai, i que ens remeten als moments que tot just hem esmentat, els més dolços, els de gent coneguda, que entra i surt, que alguns es queden, de sopars que potser són els últims, d'optimisme i de menjar-se el món.

Per fi l'optimisme torna a ser una realitat, s'espera un noséquè que ha de ser, de ben segur, millor. Un romanticisme que el vivim ja a dins, i que més endavant el compartirem, encara que no ho diguem. Les ganes de no fer res d'especial, tan sols de gaudir d'aquests anys. Les nits mirant els estels mentre xerrem: amb nosaltres i amb ells, de banys de matinada en aigües tèbies i somriures dolços.

Per fi torna la vida!