Cel esclarissat

- I com és que t'agrada tant aquest joc?- va preguntar en Francesc.
- És el més senzill i humil de tots, com tu i el teu ideari - va respondre na Clara. - Un simple tauler i les peces, només dos colors, i ja tens tot un univers per explorar. Les regles són fàcils d'aprendre i a mesura que hi jugues t'adones de la infinitat de possibilitats que amaga. És l'única cosa que m'he resistit a deixar enrere.
Però ell ja no l'escoltava, concentrat de nou en la posició de l'escaquer. Des que Clara, la filla d'un ric marxant d'Assis, havia decidit de seguir a en Francesc en aquesta nova vida dedicada als més desvalguts, rebutjant un matrimoni concertat d'allò més convenient per als patrimonis d'ambdues famílies, la xerrameca per tota la ciutat sobre un tema més que saborós (i les desgràcies dels rics ho són sempre) anava in crescendo. Quina mosca li hauria picat a aquella donzella per a seguir el mal exemple d'un hereu que abandona bous i esquelles per a fer mèrits a fi d'entrar en un reialme que no és d'aquest món? Com gosaven trencar aquella nissaga que, de pares a fills, alletava un orgull de classe insaciable? Què pretenien amb aquesta ruptura, posant en perill negocis iniciats generacions enllà i que els permetien d'apropar-se cada cop més als llaminers centres del poder? Ningú no entenia que es volgués ser pobre si hom naixia embolcallat en les robes més sedoses i envoltat de les comoditats reservades als privilegiats. Cap d'aquestes preguntes passaven pel cap d'en Francesc ni de na Clara, aïllats del món en la seva tossuderia d'enriquir-se espiritualment servint a Déu en la més estricta austeritat.
Estaven tan atents al càlcul de variants que no van adonar-se del vailet que se'ls acostà amb un cistell curull d'ous de perdiu. Aquest va apropar-se sigil·losament a la taula on jugaven, una mica impressionat pel silenci de l'entorn, pensant que la seva presència els faria adonar que no estaven sols. Res, ni cas. Potser és que s'estava fent fosc i costava de distingir-lo en la penombra. Decidit, a l'hora que temorós, se li va ocórrer de fer-se notar deixant anar un ou rodolant pel bell mig d'aquell camp de batalla, malauradament sense èxit: així que l'ou s'apropà a l'extrem del tauler, un cavall alçat per la mà de na Clara, disposat a situar-se en la seva nova casella d'atac, va veure interromput el seu moviment de descens en impactar en la closca de l'ou intrús, amb la força suficient com per a vessar tot el seu contingut. La cara del noi empal·lidí en veure la inesperada desfeta, i just abans d'iniciar un reguitzell de sanglots premonitoris de l'escridassada que ben segur li cauria, encara va ser a temps de dir: Són de part de la teva mare, qui m'envia per a saber noves de la seva estimada filla.
Na Clara va treure-li ferro a l'assumpte amb un estirabot que deixà al nano perplex: - Oh! Has fet sortir al germà sol! Què no ho veus! - El germà sol? Jo no tinc germans...- va dir entre sanglots. - Fixa-t'hi bé: el rovell de l'ou és groguenc i rodó com el cercle que t'encega de dia si goses mirar-lo, i la clara que l'envolta és la llum que emet i que ens escalfa i ens dóna la vida; no trobes que aquest ou xafat s'hi assembla molt? I l'has fet sortir ara que se'n va a dormir! El noiet, una mica més calmat, no sabia què dir mentre s'eixugava les darreres llàgrimes que li lliscaven galta avall. - Au, vinga, que no ha estat res; torna cap a casa i digues a la mare que estic bé, que li agraeixo molt que pensi en mi i que si et deixa malmetre un ou li ensenyaràs com fer sortir el sol en plena nit. En Francesc, atent a la reacció amatent cap al noiet de la seva fidel seguidora, va esbullar-li els cabells amb un somriure tranquil·litzador.
Com es pot suposar, ni la mare ni la resta de comares van entendre res del que els havia explicat el vailet missatger sobre l'ou i la sortida del sol quan es feia fosc, atribuint al cap ple de pardals de la donzella aquelles relacions tan estranyes entre l'astronomia i l'aviram.
El cas és que, uns dies més tard, el nen va tornar a aparèixer pel monestir on s'estava na Clara amb un cistell ple de la mateixa mercaderia, aquesta vegada més grossos, de gallina. I s'hi dirigí així: - Vull que demà facis sortir molts sols. - Com dius? - va preguntar ella, encuriosida. - Demà vull que faci bo, i només tu pots aconseguir-ho; no ets capaç de fer de dia quan és de nit? Doncs gaudir d'un dia assolellat deu ser encara més senzill per a tu, oi?. Na Clara, davant d'aquest raonament lògic inapel·lable, va respondre: - Cap problema, trencaré els ous d'un en un i te'n faré un pa de pessic rodó com un gran sol. I recorda la nostra petitesa com a éssers vius davant de l'enorme germà astre, creat per Nostre Senyor, sense oblidar que la nostra fe és encara més gran i enlluernadora que tots els estels de l'univers. Aquella resposta enlluernà alguna cosa dins del menut, qui a partir d'aleshores frissava per a fer l'encàrrec del monestir a fi de poder escoltar les seductores paraules de la cristiana noia, despullades de tota retòrica però tremendament atractives cap a una vida dedicada al proïsme des de la pobresa més pregona.
En aquells temps de lluites fratricides entre senyors d'orgull massa arrogant i fàcil de ferir, Assis es va trobar de sobte assetjada per les tropes mercenàries del duc veí de torn, amenaçant de passar la ciutat per l'espasa si oferien la més mínima resistència. Les ànimes d'Assis vivien amb l'ai al cor tan sols de pensar que l'atac final s'esdevindria en qualsevol moment, i na Clara i les seves dotze seguidores tampoc eren alienes al patiment popular. Segurament per això va quedar molt inquieta quan el nano que els portava els ous de casa la mare no va aparèixer aquell vespre. Aquest va marrar el camí cap al monestir i, aprofitant un descuit de la guàrdia de la muralla, va aconseguir enfilar cap al campament enemic amb les úniques armes que el seu innocent enginy, traduint la catequesi de la seva admirada innovadora de la fe, havia decidit que salvarien la ciutat: un humil cistell amb tretze ous.
Així que va ser detingut i conduït davant del capità en cap de les tropes assetjadores, el seu discurs valent va sorprendre als presents: - Capità, us duc aquest senzill cistell de part de Clara, seguidora de la fe de Francesc i mare abadessa de la seva nova congregació. Accepteu aquests tretze ous, representants de la fragilitat física d'aquestes serventes de Déu, com a mostra de bona voluntat amb el clar missatge que els esclafeu com a símbol de trencament del vostre setge, marxant en pau cap a les vostres terres. Altrament, els sols que apareixerien en esberlar les closques de cadascun d'ells serien els darrers que els ulls de Vos i de la resta de l'exèrcit veuríeu abans de fer-se de dia.
El destí del missatger portador de males notícies és prou conegut arreu: matant-lo, es pretén conjurar l' infortuni anunciat, i el nostre petit protagonista no en fou una excepció. Després de manar de batre els tretze ous en un gran bol, el Capità engrapà el caparró del noiet amb la seva mà nerviüda i forta i li submergí la cara amb fermesa dins del líquid groguenc.
Un fatal pressentiment s'apoderà de na Clara just en el mateix moment en què el nen lliurà la seva ànima amb el darrer espasme del seu cosset. Aterrida pel neguit que la posseïa, va manar de reunir tota la germandat per a posar-se a pregar de seguida. Les dones van lligar la novetat de llevar-se a aquelles hores intempestives amb la por generalitzada davant d'un atac imminent, ignorants del dolorós tràngol pel que estava passant la seva superiora davant d'un crim ignominiós.
Les cròniques de l'època ens parlen d'una fortíssima tempesta que va caure sobre Assis aquella mateixa nit. La immensa quantitat d'aigua desplomant-se d'un cel negre com una gola de llop, intermitentment esquinçat per la llum encegadora de mil llampecs i l'espetec dels trons alternant-se amb el soroll de la pluja picant contra el pedrís, va convertir rambles i rierols en mànegues desfermades del líquid element, que arrossegava al seu pas tot el que trobava. I com que Assis està enfilada dalt d'un turonet, van ser les tropes assetjadores les que van resultar escombrades literalment de la falda de la ciutat. Tendes, armament, cavalcadures i soldats van anar barrejant-se en una torrentera de fang que aclucà el ulls de tots i cadascun dels militars poques hores abans de sortir el sol. El fatal destí que havia vaticinat el menut missatger s'havia acomplert.
La ira del poble en conèixer l'assassinat del valent infant va apaivagar-se una mica en saber la tràgica i merescuda fi dels seus autors. La gent atribuí el miracle de l'alliberament d'Assis a les pregàries de na Clara i les seves fervents germanes, quan van entendre per fi el significat de les paraules de l'agosarat vailet màrtir de la ciutat: Clara manava sobre els fenòmens meteorològics perquè Déu nostre Senyor així li ho havia atorgat. Malgrat que la sang d'un innocent havia estat vessada per a salvar les ànimes d'una ciutat, també el Crist s'havia lliurat a la creu per a redimir els pecats de tota la humanitat.
La santedat de Clara després d'aquells fets va arrelar profundament entre els creients i va ser qüestió de temps que l'ofrena de tretze ous a qualsevol monestir de les clarisses esdevingués una tradició que, diuen, garanteix un endemà assolellat.

llpages