Casualitats

El vaig veure quan el vaporetto era a punt d’atracar a l’illa de Murano. Assegut al jardí d’una casa isolada, un home gran mirava fixament als que eren a punt de baixar del vaixell. Amb els braços estesos, expressava de manera universal un oferiment que no consistia en vendre terrissa, ni bosses de senyora, ni ulleres de sol, ni tan sols figures fetes amb el famosíssim vidre local. Es tractava d’una oferta pel cap baix curiosa: jugar una simple partida d’escacs. Amb bon criteri, havia calculat que, des d’un punt de vista purament estadístic, algun que altre visitant cauria en la temptació que el joc mil•lenari exercia sobre tots els seus practicants. I això és el que vaig fer: em vaig separar del grup de turistes i vaig creuar la senzilla tanca de fusta que voltava la casa. El corriol menava a una cadira situada davant la taula on era parat l’escaquer amb totes les peces en llurs posicions de sortida. Vaig saludar al meu oponent amb una encaixada de mans i m’assegué disposat a presentar batalla en l’escenari més original que havia conegut mai. El misteriós contrincant, que tingué la deferència de jugar amb negres, assenyalà amb la mà el centre del tauler a fi que les blanques moguessin peça. Instintivament, com en un duel, ens vam creuar les mirades durant una fracció de segon, els meus vulgars ulls castanys del tot hipnotitzats per les blavíssimes ninetes de l’amfitrió, que semblava que reflectissin qualsevol feix de llum que hi arribés de tan clares com eren.
1. d4 e6 2. c4 f5 La defensa holandesa, una elecció d’obertura que ja em dóna pistes de que això no serà pas un camí de roses.
3. Cc3 Cf6 4. a3 Una mesura profilàctica per aturar la possible jugada Ab4.
4. ... Ae7 5. e3 Jugada sòlida que busca ubicar l’alfil de rei a d3.
5. ... O-O 6. Ad3 d5 Queda format el conegut “mur de pedra” amb els peons negres d5, e6 i f5; les caselles c5, d6 i e5 queden, però, afeblides per a les negres.
7. Cf3 c6 8. O-O Ce4 S’inicia l’atac: el salt del cavall permetrà moure la torre de f8 a f6 per anar cap a h6, a la vegada que deixa pas a l’alfil negre a d6, de manera que torre a h6 i alfil a d6 apunten al peó blanc d’h2, defensat per un rei blanc a qui podria ser que la camisa aviat no li toqués la pell.
9. Dc2 Ad6 L’ala de dama de les negres està per desenvolupar, però l’atac negre és el que preval i no s’hi val a badar.
10. b3 Cd7 11. Ab2 Un moviment d’alfil controvertit, massa passiu si tenim en compte que la diagonal que pretén dominar està més que bloquejada.
11. ... Tf6 12. Tfe1 Th6 13. g3 Sembla un moviment prou sòlid com per aturar l’atac negre; serà suficient?
13. ... Df6 14. Af1 g5 15. Tad1 g4 Els peons blancs de g3 i f2 són el proper objectiu negre.
16. Cxe4 fxe4 I s’obre la columna f per a les negres, amb amenaces devastadores.
17. Cd2 Txh2 Sacrifici espectacular! Ara és el peó de f2 la diana, i Cxe4 no serveix perquè Dh6 sentencia.
18. Rxh2 Dxf2+ 19. Rh1 Cf6 El negre no té pressa en prendre el peó de g3, li calen més efectius, com ara el cavall que ara s’activa; a més, l’alfil de c8 podria entrar en joc amb un eventual e5.
20. Te2 Dxg3 Si les negres haguessin jugat 19. ...Axg3, aleshores després de 20.Te2 la dama negra ha de marxar i l’atac hauria perdut força.
21. Cb1 Ch5 22. Dd2 Ad7 La torre d’a1 entrarà en joc, aparteu les criatures.
23. Tf2 Ocupant la columna f per evitar el que dèiem abans.
23. ... Dh4 24. Rg1 Ag3 25. Ac3 Sacrificant la torre blanca tot intentant que l’atac negre perdi força.
25. ... Axf2 26. Dxf2 g3 27. Dg2 Tf8 28. Ae1 Txf1 Destrossa la defensa blanca, que es basa en la protecció de les caselles h3, g2 i f3.
29. Rxf1 e5 Ara sí! Tota la carn és a la graella.
30. Rg1 Ag4 Amenaça Af6 i Dh1 mat.
31. Axg3 La desesperació blanca és patent.
31. ... Cxg3 32. Te1 Defensant e2, però els escacs a la descoberta no es poden aturar.
32. ... Cf5 33. Df2 Dg5 34. dxe5 Af3 35. Rf1 Cg3 i teló per a les blanques.
Inclino el rei i ofereixo la meva mà dreta en senyal de rendició. Quan sóc a punt d’aixecar-me de la cadira, amb prou feines entenc el que em diu:
- Geza Maroczy contra Savielly Tartakower, Teplitz-Schönau, 1922 – i somriu com si em donés a entendre que ens tornaríem a veure. Surto rabent cap al vaporetto que és a punt de salpar de tornada. No he tingut temps de visitar l’illa, però no hi fa res, m’enduc quelcom més que el record d’una pallissa memorable, d’aquelles que couen temps i temps.
Les paraules del vell d’ulls blaus em ressonen al cervell durant tot el trajecte sobre l’aigua, martellejant-me com les onades que piquen, una rere l’altra, contra el casc. Inquiet, així que trepitjo terra em dirigeixo prest cap a la primera biblioteca pública i allà, en un apartat prestatge, trobo un volum que conté la partida esmentada.
Em vaig tornant blanc a mesura que vaig reproduint mentalment el joc entre els dos grans mestres del passat. És exactament la mateixa partida que he jugat aquesta tarda contra l’home de Murano! Després d’un lleuger rodament de cap i d’una hiperventilació controlada, recordo que ja havia llegit en algun lloc que aquestes coincidències succeeixen, que no sóc pas el primer afectat. Però el que més em sorprèn és que ell ha reconegut la partida així que l’hem acabada. Res, que demà el tornaré a veure i, si s’escau, jugar una altra partideta.
Les limitacions de l’idioma em juguen una mala passada, que el nostre protagonista de la tercera edat parla un italià tan tancat i sense vocalitzar que no hi ha qui l’entengui. Així que sóc a punt d’explicar-li, amb signes i una còpia del full del llibre que reprodueix la partida, l’encert de les seves paraules d’ahir, l’ancià m’assenyala la cadira per, seguidament, moure el peó de rei blanc del seu exèrcit. Em sentiria incòmode si no jugués per a explicar-li quelcom que ja sap, i per això decideixo de moure també el peó del meu rei negre. El joc entra en la fase final amb avantatge clar de les blanques, les quals fan claudicar el monarca enemic abans d’executar un escac i mat inapel•lable amb dues torres i alfil.
- Savielly Tartakower contra Ernst Gruenfeld, Viena 1923 – fa l’home, impassible. Tinc la mosca darrera l’orella, em penso que m’està prenent el pèl, però accepto el resultat i me n’acomiado fins demà.
De nou a la biblioteca, tinc la sort d’enxampar la partida que ha anomenat el meu rival. És increïble! Ha tornat a encertar-la! Abans que les palpitacions vagin a més, que l’atzar és una cosa i les refotudes coincidències una ben altra, em prenc una til•la al bar de l’hotel. Hi dono voltes i més voltes, però no me’n sé avenir. Dues partides exactament reproduïdes en un lapse de temps tan curt? On s’és vist un cas com aquest? Sortosament, respiro a fons i deixo que el meu cos es relaxi sota els efluvis de la infusió ben calenta, que escalfar-se massa el magí per esbrinar fets inexplicables no condueix mai a res de bo.
L’endemà hi ha encara una tercera partida. Ara jugo amb les blanques. Després d’una obertura anglesa amb defensa irregular per part de les negres, quedo amb clar avantatge i guanyo fàcilment en vint-i-dues jugades!. Exultant, espero les paraules exactes del vell sobre quin era el rival d’en Tartakower en aquesta darrera reproducció de quelcom que va jugar-se fa una pila d’anys: Savielly Tartakower contra Richard Reti, Budapest 1913, amb prou feines balbuceja fent una cara de sorpresa per l’inexplicable del que ens està passant.
M’adono que l’home no afegeix res més. Recull les peces en la capsa de porta corredissa i aixeca el tauler amb aquesta a sobre. Ho fa com aquell que duu una safata per, seguidament, oferir-me el joc sencer a tall de regal. El meu signe claríssim de rebuig és contrarestat pel tauler atansant-se amenaçadorament al meu ventre, forçant-me a agafar-lo amb les dues mans. Aquesta vegada és el vell qui pren el vaporetto de tornada, deixant-me palplantat al bell mig del jardí. Mal perdre? De cap manera, la seva cara expressava un terror tan profund com els seus ulls blavíssims. Per què?
El destí m’impedeix de rumiar gaire estona, que algú se m’acosta pel darrere i m’etziba:
- Hola, sóc la Neus, fa una partideta? – M’ha parlat en català?! Entre atordit i emocionat per l’encontre, deixo els estris on eren fa un moment i convido a seure el meu nou contrincant. És una jove desimbolta, d’aspecte intel•lectual, amb suadora marró xocolata que cobreix una samarreta blanca, pantalons grisencs de ratlla fina i espardenyes de set vetes que fan el seu efecte. Disposo les peces d’esma, sense adonar-me que ni li he demanat amb quin color volia jugar. No obstant, em sento alleugerit en comprovar que el rei blanc ha quedat sota el seu comandament.
Després d’un gambit de dama no acceptat, entrem en una defensa ortodoxa que incorpora la variant Rubinstein. Les peces menors van sortint del taulell, fins que un atac combinat de la meva reina i una torre sobre el seu sector de dama em deixa amb dos peons lligats i passats que inclinen la balança al meu favor. En jeure el seu rei sobre el tauler, la Neus diu:
- André Lilienthal contra Savielly Tartakower, París 1933. Quina casualitat, no?
- No pot ser! Vols dir que hem reproduït fil per randa la mateixa partida jugada fa anys?
- I? No som pas originals – respon amb tota la tranquil•litat del món.
- I si et dic que és la quarta partida seguida que m’ha passat això? Amb aquestes peces i aquest tauler, t’ho juro! I sempre amb el mateix protagonista, en Savielly Tartakower! Com s’entén? – hi ha un punt de desesperació en les meves paraules.
La noia ha escoltat el que li deia tot giravoltant un peó entre els seus dits de la mà dreta. Hi ha infinitat de jugadors que tenen aquest tic: pincen el cap del peó i el fan voltar sobre ell mateix, picant amb la base del mateix cada vegada que completen una volta: gir i repicó, gir i repicó. Fins que notà que, quan anava a tocar la base, la mà no trobà la resistència de la taula i picà amb el cap del peó; el cos de la peça ja no hi era, havia sortit rodolant fins caure a terra. La Neus, sorpresa pel fortuït accident, el recull d’una revolada i el planta al bell mig del tauler.
- Sembla que la peça té masover, m’equivoco? – i assenyalo el paperet que sobresurt de l’interior. Es tracta d’un rotlle, que ella s’afanya a desplegar per a llegir-ne el contingut: “Tàctica és saber què cal fer quan hi ha alguna cosa a fer; l’estratègia és saber què cal fer quan no hi ha res a fer”.
- És una frase de Tartakower! – exclama la Neus, que ara sí que no comença a no entendre res.
- Estem davant d’un cas d’embruixament, aquest joc està maleït! – el meu to de veu és més alt del que és normal, els nervis comencen a estar a flor de pell.
- Les peces ens volen dir alguna cosa, segur. I si hi hagués més missatges amagats en elles? – i ja comença a descargolar el cap d’un altre peó.
- Recoi! Què hi diu, aquest? – el neguit està assolint cotes insuportables.
- "Un peó aïllat estén les tenebres per tot el tauler”, també d’en Savielly! – i, sense aturar-se a pensar, ja engrapa el següent. M’ensenya el missatge sostenint-lo amb les dues mans.
- “Sempre és millor sacrificar les peces del teu oponent". Això torna a ser seu, ho dic bé? – i el cop de cap de la noia, assentint, em torna a deixar en estat de xoc.
Sense dir-nos res, ens posem els dos a escapçar peons. Les frases cèlebres del gran mestre d’escacs polonès van fent acte de presència sens falta, una darrera l’altra: "les errades són aquí, en l’escaquer, llestes per a ser comeses”; "el guanyador de la partida és el jugador que comet la penúltima errada"; "no n’hi ha prou en ser un bon jugador, també cal jugar bé"; "no s’ha guanyat mai cap partida abandonant-la"; "els escacs són un conte de fades de mil u una errades"; "un mestre pot jugar malament comptades vegades, un aficionat mai!"; "el gran mestre situa un cavall a e5; seguidament s’esdevé l’escac i mat"; “un matx demostra menys que un torneig, però un torneig no demostra res de res"; "els escacs són una lluita contra les teves pròpies errades"; "les victòries morals no compten"; “si una obertura és considerada feble, aleshores es pot jugar”; "una partida d’escacs té tres fases: obertura, on esperes quedar millor; el joc mig, on creus que estàs millor, i el final, quan saps que perdràs". La Neus és a punt d’obrir el darrer peó, espera que no li fallarà i també transmetrà alguna sentència. Efectivament, "no he derrotat mai un jugador sa" completa la sèrie de l’ànima dels escacs.
- Què vol dir aquesta darrera frase? No l’acabo d’entendre – em sento una mica més assossegat, que un s’acostuma a tot, fins i tot al més inesperat.
- Fa referència als jugadors que acusen a una malaltia imaginària la raó de la seva derrota – explica sense ni mirar-me.
-Què, seguim obrint peces? Això no pot quedar així, no trobes? – insisteixo.
- He tingut una pensada – respon mentre espera que la interrogui. No cal, engega els seus pensaments en veu alta quan li sembla que ja hauria d’haver-li demanat. – El tauler també amaga un secret.
- El tauler? I com vols que amagui res? - la intriga ho agombola tot.
No havia acabat de parlar que ella es posa a remenar la bossa i en treu una navalla suïssa, que desplega tan ràpidament que se’m fa un nus a la gola.
- Ep, no prendrem mal, eh? – i em faig enrere en veure-la tan decidida.
- El serraré del tort i del revés, està format de vàries capes de fusta, segur que entre aquestes hi més missatges – explica del tot resolutiva.
- I la resta de peces? També les desmuntem? – provo de diluir una mica tanta empenta decidida a endur-se per endavant qualsevol obstacle.
- I tant, ja pots comptar-hi! Va, tu prova de descargolar el capdamunt de torres, cavalls, alfils, dames i reis, mentre jo provo d’obrir el tauler – i ja li ha clavat la punta de la navalla, fent palanca entre dues caselles consecutives.
Els minuts passen, però la sort s’esmuny entre tanta peça esberlada i tauler estripat. Ni un missatge críptic més. Dessolats, es miren l’un a l’altre sense dir res.
- I ara què? Ho refem tot i sant tornem-hi? – li ho dic davant de la desencisadora evidència.
- Com vols jugar tal i com ha quedat? Jo diria que entre el Dr.Tartakower i nosaltres hem assolit unes taules per ofegat – respon ella.
- Qui va dir allò de "les taules per ofegat són la tragicomèdia dels escacs"? Em sona moltíssim!
- Caram, encara no hem esgotat les cites d’en Savielly? Això comença a ser obsessiu... – i desa la navalla.- Hem estat perseguint un fantasma, anàvem ben errats! Un seguit de casualitats, la probabilitat de què passin essent baixíssima, però no nul•la – respon resignada la Neus.
- Si ja ho deia el filòsof aquell, "Erro ergo sum”: m’equivoco, per tant existeixo – replico per treure ferro a l’assumpte.
- Escolta, que te’n fots de mi, o què? Estàs confós, no és en Descartes qui la va dir, aquesta frase també és del genial polonès! – i s’aixeca per donar per closa la trobada.
- Espera, dona, no t’enfadis amb mi, que m’ha sortit de dins sense ni rumiar-ho. Va, què et sembla si fem un gelat al bell mig de la plaça de Sant Marc? Convido jo, per suposat! – i li allargo el braç per a què m’ajudi a aixecar-me.
La Neus arrufa el nas, que no ho veu clar. Però la meva cara de xai degollat venç qualsevol resistència. Així que, per efecte de l’embranzida en tibar-me cap endavant, em trobo dempeus al seu costat. A l’acte, l’abraço a l’alçada de l’espatlla i li xiuxiuejo a cau d’orella:
- Al cap i a la fi, "cada jugador d’escacs hauria de tenir una afició", hi estàs d’acord?
La Neus separa el cap de la meva espatlla i em mira amb cara d’estorada, a punt d’arrencar a córrer.
- Què passa, què he dit ara? – li dic, mirant-la fixament. Per sort, se li escapa el riure per sota el nas i em tiba de la mà camí del moll.

Lluís Pagès