Cercador
Carta per a la Dúlia
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Avui he trobat la Dúlia i m'ha quedat al cap. Sento 'Música celestial per a l'esperit' i miro com a les rajoles del pati el brancam de la morera balla les ombres i les llums -espectacle màgic-. M'agradaria que ella ho veiés i se'n nodrís.
Dúlia,
No ets una amiga íntima. Ets una coneguda. Una coneguda d'aquelles de més que menys. El teu fill venia a casa per fer reforç de mates.
Dúlia que ara tens la cinquantena i poc més. Que t'has tallat els cabells ros clar quasi blanc -tenyits- curts i que, com l'anterior -mitja cabellera estirada com seda salt d'aigua- és un pentinat ben triat perquè tens bon gust i, tot i que poca gent et trobaria atractiva, em sembles una francesa elegant. Plores, sí, però guardes troques de dolor massa ben apilades amb les llàgrimes condensades, i sumes tones.
T'han tocat uns anys durs. El teu home a l'atur fa temps. Un home descolorit en essència, que si està assegut veus primer la cadira. I per acabar-ho d'adobar va haver de ser operat del coll de coses lletges. I aquest estiu novament, i amb urgència. Havia perdut molts quilos. Fora ganglis i fora faringe, m'has dit, quan t'he trobat pel carrer quan tu sorties del supermecat i enviaves el noi-home (que no se'n surt en cap estudi i que no vols acabar d'adonar-te que és 'especial' ) a comprar la revista de xafarderies setmanal. I jo de seguida t'he dit que et cuidessis, que em truquessis si et calia parlar, i t'he abraçat i he notat que no et relaxaves del tot. Són les tones de troques que resisteixen. Has aconseguit que la doctora de la teva mare que no es val la col·loqui a llarga estada a l'hospital comarcal. Has hagut de plorar, i no és per això que s'aconsegueixen ajudes i ho és. Els dos germans no et fan costat. Hi ha vides que es desconnecten d'altres i els gens no sempre allarguen relacions.
I tu sense feina. Que t'arreglaves i amb el cotxe tota ben guarnida i eficient anaves a la botiga a vendre roba i almenys feies vida social. Ara no pots, tens una càrrega de tres a casa. I tu has de ser la forta. I tu organitzes i compres i neteges i cuides.
Et comencen a penjar les galtes i no t'ha tocat el sol.
Dúlia, vull que tinguis sort.
Dúlia,
No ets una amiga íntima. Ets una coneguda. Una coneguda d'aquelles de més que menys. El teu fill venia a casa per fer reforç de mates.
Dúlia que ara tens la cinquantena i poc més. Que t'has tallat els cabells ros clar quasi blanc -tenyits- curts i que, com l'anterior -mitja cabellera estirada com seda salt d'aigua- és un pentinat ben triat perquè tens bon gust i, tot i que poca gent et trobaria atractiva, em sembles una francesa elegant. Plores, sí, però guardes troques de dolor massa ben apilades amb les llàgrimes condensades, i sumes tones.
T'han tocat uns anys durs. El teu home a l'atur fa temps. Un home descolorit en essència, que si està assegut veus primer la cadira. I per acabar-ho d'adobar va haver de ser operat del coll de coses lletges. I aquest estiu novament, i amb urgència. Havia perdut molts quilos. Fora ganglis i fora faringe, m'has dit, quan t'he trobat pel carrer quan tu sorties del supermecat i enviaves el noi-home (que no se'n surt en cap estudi i que no vols acabar d'adonar-te que és 'especial' ) a comprar la revista de xafarderies setmanal. I jo de seguida t'he dit que et cuidessis, que em truquessis si et calia parlar, i t'he abraçat i he notat que no et relaxaves del tot. Són les tones de troques que resisteixen. Has aconseguit que la doctora de la teva mare que no es val la col·loqui a llarga estada a l'hospital comarcal. Has hagut de plorar, i no és per això que s'aconsegueixen ajudes i ho és. Els dos germans no et fan costat. Hi ha vides que es desconnecten d'altres i els gens no sempre allarguen relacions.
I tu sense feina. Que t'arreglaves i amb el cotxe tota ben guarnida i eficient anaves a la botiga a vendre roba i almenys feies vida social. Ara no pots, tens una càrrega de tres a casa. I tu has de ser la forta. I tu organitzes i compres i neteges i cuides.
Et comencen a penjar les galtes i no t'ha tocat el sol.
Dúlia, vull que tinguis sort.
Comentaris
-
Un desig[Ofensiu]Joan G. Pons | 11-09-2013 | Valoració: 10
Un Relat per mi molt sensible. Barreja de reconeixement i amistat. I un desig que sigui una BONA REALITAT.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
440362 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com