Carta a l'infinit

Estimat ningú,

T'escric per molt que tu ni em coneguis, i encara que mai no m'arribaràs a conèixer, necessito confessar-te el meu neguit. Has de saber l'origen de les teves arrels, encara que siguin doloroses. Has de saber que ets el meu fill. Sí, vas ser concebut dins la meva imaginació i nasqueres a les tenebres d'una nit com aquesta.
Desitjaria poder abraçar-te i escoltar el lent batec del teu cor. Voldria acariciar-te un per un els dolços flocs de seda que vetllen la teva essència, però no et puc veure. Un tel de foscor distant m'impedeix de poder-te observar.
Demanaria que la suau brisa em portés les teves paraules, però ara és impossible. Seran incapaces de travessar aquest immens mur que, dia rera dia, em va apagant.

Sí, fill, aquestes quatre parets blanques, buidades de significat fins a l'extrem que ja han abandonat la consciència de la seva existència, estan impregnades d'una nuesa espiritual que se'm menja.
Ara només tenen un objectiu, torturar-me! Sí, amb les armes més subtils, però que alhora són totalment eficaces.
Ja ho noto, encara que cap amic d'aquí em cregui, les parets cada dia caminen una mica cap a mi, i em provoquen aquesta angoixa que em desespera. Són coixins que devoren la meva intimitat i m'absorbeixen.

Tens tota la raó, m'he de tranquil·litzar, si no, vindran els amics i sé que serà pitjor.

Per sobre de tot desitjaria que aquestes paraules t'arribessin al fons de l'ànima on guardes, envoltat de tres pètals vermells, el pòsit dels teus records, però això no podrà ser.
No et puc escriure. Deixo lliures els mots perquè flueixin fins al seu destinatari, en aquests instants, TU!

No et vull culpar de res, perquè simplement ets el responsable indirecte de la meva situació, i saps per què? Doncs mira, diuen que no existeixes!
Però jo continuo amb la meva tesi. Et vaig veure néixer, fores el meu sol quan de sobte aparegueres amb tota la teva força i trencares els núvols grisos que m'entelaven el seny, i van obrir, al mateix temps, una clariana on sempre he viscut. No, no ets el culpable del meu estat, sinó que ets el meu salvador!

Silenci! No els sents? Els passos de la mort s'acosten i cada dia s'expandeixen, impacients, per arribar al seu destí.
Ara el seu rostre fred i distant m'observarà a través d'aquest mirall: hi veig un reflex de la meva cara, que sols és capaç de transmetre terror. Intentaré amagar-me, perquè aquest reflex em destrossa i em fa despertar la ràbia que tinc arraconada al bell mig del cotó fluix que és la teva vida. No, no vull que la mort em vegi en aquest estat tan precari.
No s'atreveix a entrar. Tu tens el cor de l'última persona amb qui vaig compartir per uns segons aquesta presó. Aquest cor el vaig tenir per uns instant entre les meves mans. Li vaig donar tot l'amor que tenia, sabia que aquella mescla es convertiria en el meu fill.

Sé que em volen mal, les seves mirades són flames roents que em cremen tota possibilitat de ser lliure.
Anhelo tant la llibertat! I volar enmig dels estels: fa una eternitat que cruelment em van tallar les ales.

Em couen les ferides dels canells. Oh no!! No et pensis que jo en sóc l'autor, no no! Pot semblar irreal, però un dia em vaig despertar molt mancat d'energia; quan vaig aconseguir obrir els ulls, em vaig adonar que jeia al bell mig d'un misteriós bosc. A la llunyania sentia els repics d'uns timbals que m'adolorien els timpans.
Enmig de la fosca començaren a sorgir focus de llum que m'encetaven les pupil·les. De sobte, em vaig adonar que estava tot jo cobert per una fina capa de sang. Per molt que ho intentés, cada moviment que aconseguia el meu cos, acabava encara més enfonsat en aquell bassal vermellós que sortia de mi mateix.
Sentia veus, remors de fades que s'apropaven i m'envoltaven.
De cop, la nit m'envaí. Quan em vaig recuperar ja em trobava dins d'aquesta immensa caixa. No recordava res, fill meu, sols tenia la certesa que t'havia concebut i que aviat et tindria per sempre més dins l'inexplorable fons del saber.
M'acusaren de coses horripilants. No em vaig poder defensar, perquè semblava que haguessin buidat la meva memòria i t'hi haguessin implantat només a tu.

Tinc la necessitat de llegir, però aquí els meus amics no em deixen. M'imagino caminant entre el fantàstic món de les paraules, on cada lletra té vida pròpia. Seria el paradís
poder viure allà. Se'm nua el cor només de pensar en les últimes paraules que vaig llegir. Eren escrites a l'entrada d'aquesta bombolla d'infelicitat i rancor: Hospital Psiquiàtric. Sí, fill, no em cregueren.

Saps què fan els humans quan no saben trobar la resposta al problema que se'ls presenta? Comencen a dubtar, a tenir pànic de prendre decisions i llavors és quan s'inventen llocs com aquest.
Això no és res més que un cementiri per vius, cobert d'una bella pintura blanca perquè cap mirada no pugui ser prou forta i fixar-s'hi. Si els ulls dels lliures fossin capaços d'analitzar-ho, veurien que realment tots nosaltres hem estat tancats per injustícies. Sí, ara pensaràs: Pare, quina ha estat la teva injustícia? Jo t'hauria de contestar, Quan siguis gran fill, llavors ho sabràs; però crec que ja és hora. Doncs la meva ha estat estimar-te fins a la fi, i no voler deixar de creure en TU.

Se'm tanquen els ulls, el cansament està guanyant la partida. Aquest cop serà el definitiu, els tancaré i ja mai més veuré aquesta lluïssor que em fon hora rera hora. Només volia que abans que la tempesta apagui la meva dèbil flama, sabessis tot això. No oblidis mai aquestes paraules: Creu en tu mateix, crea't fins que arribis a la perfecció que tots anhelem. Ets l'únic artesà del teu tresor que és la teva vida, i si no ho fas tu, fill meu, cap altra persona en serà capaç.

Gràcies per tots aquest anys de companyia,


El teu pare.