Capvespre al cementiri

Un relat de: rautortor

Prop del rústec xiprer,
el més alt del cementiri,
aprofito, mare, per retrobar-te
cada jorn al captard,
quan tothom retira.
M’assec, llavors, a ta falda
plena de contes de nen petit.
I repassem plegats,
tu, jo i el pare,
les cançons de ma infantesa
que el fregadís del temps,
per molt que ho intenti,
mai no podrà silenciar.
Roda, roda, moliner...!
I el cementiri, tot i en silenci,
sempre somriu.

Comentaris

  • Gràcies[Ofensiu]
    Antònia Puiggròs Muset | 15-08-2013 | Valoració: 10

    D'una bellesa tendra i tranqui·la, infinita en el temps. Mai no deixem de ser nens! Moltes gràcies, rautortor!

  • LA MARE [Ofensiu]
    lluis perealbert | 15-08-2013 | Valoració: 10

    Ploro cada cop que el veig el teu dolor escrit en llàgrimes mes que dolces, avui encara en fa mal i ploro en un dolor com si fos u n forat negre en el mig del meu cor.
    a voltes en miro el meu melic.... si desitgeria tindre i olorar el enllaç del seu ventre.


    Petons ...

  • No cal que et digui [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-06-2012 | Valoració: 10

    si m'ha agradat, però sí que et dic que va directe als meus preferits.
    És pura meravella !!!

  • he seguit el teu consell[Ofensiu]
    Anaïs | 19-05-2012 | Valoració: 10

    He seguit el teu consell de llegir els teus poemes de comiat, són sentiment pur, nascuts de l'experiència pròpia, gràcies per apropar-me'ls a través dels enllaços!

  • Un poema entranyable![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 17-05-2012

    S'hi desprèn aromes de tendresa, d'amor, i també de desig d'apaivagar el dolor de la partença, del buit que resta un cop se'n van els nostres éssers estimats.
    L'entorn íntim del cementiri, un temps acompanyant i, sobretot- el fet de sentir-se acompanyat pels pares, per les lletres d'aquelles tendres cançons de la infància, que tant endins del cor romanen... En fi, una meravella de poema!
    A voltes, quan vaig al cementiri de Sant Andreu a veure el meu pare, ell que era un "fan" dels meus relats, li llegeixo alguna coseta de les que escric, i quan torno a casa, ho faig més ampla que mai. Penso que ell també, en el fons, somriu quan em veu la bona voluntat.
    Una abraçada, rautortor!

    Mercè

  • els cementrirs[Ofensiu]
    montsepema | 11-05-2012

    jo vaig de tant en tant a veure al meu pare, acaricio la lapida, com si ell notés le carícia, i no puc pensar res més que sentir molta pena, i em cauen les llàgrimes com que no vull plorar no hi vaig, està enterrat amb un germà que va morir fa molts anys quan jo en tenia 12 i ell 4 mesos, però tot i que l'estimava no vaig tenir tant de temps, ni tant conscient com quan em va faltar el meu pare,
    preciós poema i bonic poder passar un temps amb els pares

  • Retornant[Ofensiu]
    Núria Niubó | 09-05-2012 | Valoració: 10


    Què bonic poder anar sovint al cementiri a passar una estona prop dels pares! Als pobles, els cementiris són llocs molt acollidors. T’imagino assegut, en silenci, parlant amb la mare i dibuixant-se una rialla al teu rostre tot recordant les seves cançonetes tendres.
    És tan dolç retornar a la infantesa!

    Tendre i acollidor poema.
    I es que recordant la mare no és pot ser d’altra manera!

    He passat una estona molt emotiva llegint els poemes. Gràcies Raül!
    Una càlida abraçada,
    Núria

  • El mirall del cementiri[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-05-2012 | Valoració: 10

    Fantàstica poesia Raül! D'un lloc teoricament trist n'has tret un profit envejable. El record de la mare, el pare i els jocs de menut, quin bell moment per a retratar-ho! Poema breu, però intens. El to positiu que desprèn, encomana i encoratja. Una forta abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

l´Autor

rautortor

222 Relats

757 Comentaris

138511 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Raül Torrent i Torrent (Menàrguens, 1945)

A més d’un sentimental impenitent, em considero un lletraferit sense remei. La docència, la història i l’arquitectura són la meva dèria i conformen bona part de les meves metes; la poesia, en canvi, és la companya de viatge, complaent i seductora, que tothora m’ajuda a descobrir qui sóc.




Fotografia d'Arno Rafael Minkkinen