Caputxeta del dia de Pasqua

Un relat de: Mena Guiga
Un diumenge de Pasqua la mare de la Bosseta (nena que duia al cap una bossa, les caputxes estan obsoletes, es veu) li va demanar a sa gentil filleta si podia anar a portar un tros de mona pasqüosa a l'àvia.
La nena es va gratar les rastes i va assentir. I amb els auriculars posats sota la bosseta, tot escoltant metal alternatiu tipus Breaking Benjamin (molt recomanable), que va cap a... cap a...
Òndia reondiada...i on vivia l'àvia?
El bosc era tan gran que s'hi podia estar hores buscant. No li venia de gust gens, gota, gens ni mica. L'esperaven per facebuquejar i xatejar i tenia deures pendents de circulació viària i aviària.
Sort que el llop va ensumar la seva situació. Va ensumar també la mona i de passada va ensumar el perfum qualitat basar xinès que impregnava els pantalons cagats de Bosseta i la camiseta feta a l'Ïndia amb els motius del yin i del yan i que si van amb "g" al final estava descolorida.
I el llop, amb tantes pistes, hi va anar de pet, per no dir de llufa. El llop, tenyit de color llop com fuig i així sempre ho tenia tot mès fàcil. Complicar-se la vida no fa pels llops de bosc llopós.
Bosseta, innocent, rastosa, bossetosa, monaportaire, va somriure mostrant un piercing dental que va encegar l'animal.
El llop, però, es va posar unes ulleres antiencegament i llestos. Llop ben equipat val un imperi.
El llop, tot pacient, va haver d'escoltar com la nena admirava les violetes petitetes i liletes que tot just saludaven la primavera entre llaunes rovellades, botes esventrades, condons fora de lloc, trossos de càntirs d'ànimes de càntir, piles mig passades a millor vida, bricks podrits per dins, guants abandonats amb pretensions de ser pops mediterranis,...
La va acompanyar a casa l'àvia, sota un pont obert a la brutícia d'aquest món.
No calien curses ni disfresses. Un cop a lloc, va devorar nena, àvia, el dolç de pastisseria i un tros de pont. Les rastes de Bosseta les va tallar abans, que les faria servir per treure's la pols de la consciència...si és que en tenia i quan en tingués. Amb les rastes restes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

878 Relats

946 Comentaris

390990 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com