Cap d'any d'amor

...què vols que et digui? Sóc una bleda, però me n'he enamorat d'aquest relat. Aquest és l'amor que imagino amb el meu marit a mesura que ens fem grans, i t'he de dir que, tot i que sóc molt jove, en el primer paràgraf ja m'hi he vist retratada!!! "Eren davant la xemeneia, sobre l'astora. El reflex de les flames els donava una lluentor a la cara que s'afegia a la seva pròpia de felicitat, de pau, de complicitat i d'íntima connexió."

La frase: "Bells en la seva bella vellesa, retrobant el desig i la tempesta de la darrera vegada." Preciosa!

Mira, m'ha entendrit tant que avui li faré llegir a la meva mitja taronja!!!

Apa un petó i gràcies per les teves recomanacions!

el relat fa treure els sentiments a flor de pell, fantastic.

fugir de la frivolitat i dels compromisos absurds i s'hagin endinsat en la propia vida i en la seva relació, viscuda profundament, fent coses que ningú fa, part del seu somni esdevingut realitat.

Un ritual d'amor repetit al llarg dels anys fins que s'aturi un petit resort, de fet, insignificant, al costat de la grandària de les vivències emotives viscudes durant tant de temps.

Fugir i tancar-se en la persona estimada.

M'agrada aquest relat, per la serenor i solitud que desprén. Gràcies per escriure'l i per deixar-lo a la intempèrie de Relats perque el vent el bufi i se'l endugui allà on vulgui, en un acte de total llibertat.

gypsy

una història molt maca. Segurament fins i tot crea enveja. Felicitats dobles, pel relat i pel teu aniversari.

Abraces els personatges quasi amb el mateix amor que s'abracen ells, els tractes amb respecte i fins i tot amb devoció, sembla que els envegis. La història, que deixa de banda els trets negatius de viure en parella durant tants anys i es centra en allò que fa oblidar el dolent i rebifa (o revifa, ara no ho sé) allò bo. M'encanta com està escrit, és tendre i concís, és clar i encara que podries caure en mil tòpics, no et deixes portar. Molt bon relat, si senyor.

Biel.

hmm... em costa em costa, comentar-te el poema i aquest relat.

a veure... mira, com en l'altre relat t'he dit que semblava com si volguessis transmetre alguna cosa, però no t'acabava de sortir, aquí sí que te'n surts prou bé. És un relat tendre, dolç (encara que amb un final que té un no sé què trist), molt planer, sense alts i baixos, va avançant pausadament, tal i com li toca. És perfecte perquè, quan l'acabis de llegir, et quedi ficat a dins una mena de melanconia, una sana enveja d'aquelles que fa sospirar tot dient "ai, si jo fos ella/ell..."

Penso que les descripcions són bones, les paraules que toquen i tot això. En resum, que és un relat ben escrit, molt sensible i acurat. El que ja et deuen haver dit en els altres comentaris, vaja...



Ara bé, això que t'he dit fins ara, és en certa manera, "objectiu" (sí, sí, ja sé que no és objectiu, però el que et diré ara, ho és encara menys). I és que, personalment, no m'agrada la prosa poètica. Per més ben feta que estigui, per més sentiments que evoqui, no m'agrada. Diguem que les sensacions que em pot aportar, en general són coses que ja em sé. Hi ha relats, que t'agrada llegir-los. Són agradables. Aquest teu ho és. Però no hi aprens res. I a mi, m'agrada molt aprendre llegint. Ja sigui una sensació, o un fet, o una manera de veure les coses. I com entendràs, un amor sincer entre persones, per més ben descrit que estigui, no és una cosa que em vingui de nou.

És evident que aquest relat no està fet perquè aprenguis res, o per fer-te mirar les coses diferent..... però jo et dic perquè, malgrat penso que està ben escrit, no m'ha dit res especial, i possiblement, si no fos perquè m'has anomenat aquest en concret, no te l'hauria comentat.


ei! però és que jo sóc una tiquismiquis, eh? Sinó, mira la resta de comentaris ;)





I sobre el poema (faig un dos en un..), bé, és un poema intens, sí, però a veure.. crec que hi ha dues maneres d'escriure poesia... (jo, que no en sé res, de poesia!). Però vaja, són les mateixes que per escriure qualsevol altra cosa. Una, és la que et surt de dins, com una vomitada, i ja no es pot tocar, perquè ja seria un altre poema, una altra vomitada. Llavors, hi ha el contrari, la poesia que has retocat centenars de vegades (no ha de ser per fer-la rimar, sinó perquè mira.. vols aconseguir una cosa en concret), que te la mires i remires fins que no et convenç del tot.
I el teu poema, no és ni carn ni peix. És passional, en un primer moment sembla de l'estil "vomitada" (quina manera de definir-la més lletja que he anat a triar..), però llavors les metàfores que hi ha, fa pensar que és de les retocades i em descol·loca una mica.

Bé, de fet és que a mi la poesia en general no m'agrada gaire i no sé gaire què dir-ne ni què representa que hi haig de veure.


Total..... que et quedis amb la resta de comentaris, que ja és tardet i jo començo a estar espessa.

ah, sento haver-te fet un comentari tan llarg, però amb tu em sento amb la llibertat de fer-ho perquè em dóna la sensació que mira, almenys no t'emprenyeràs si et dic alguna cosa que no t'agrada.

en fi...... feliços reis mags!! :)

Eps fost, et tenia pendent... aquella mateixa nit que ho vam comentar pel fòrum vaig llegir el relat, però em va sortir un imprevist... bé, que fins ara no l'he pogut comentar.

Centrant-me en el relat, em sembla depurat de formes, pensat, estructurat, correctíssim en lèxic i molt sensual, sí, sensual i lliscant, evocador...

El contingut és capritxós... sí, és un regalet: l'amor sense data de caducitat és quasi una utopia al segle XXI... però existeix, i tu ens el presentes de forma celestial i magnificada.

Felicitats pel to que li dones, depurat i tendre.

-Filladelvent-

El repte de les Formigues amb el record als teus pares. Em sembla fantàstic i el relat és realment espectacular, tendre i ple d'expressions originals. Ben treballat.

L'únic "però" que li posaria és que la segona part tenia molta més força com a text separat i en primera persona, quan era el protagonista el que expressava els seus sentiments. De totes maneres aquí queda com un final fantàstic.

Els teus pares poden estar ben contents, siguin on siguin.

Una abraçada

...que això que et diré està relacionat d'alguna amb la nostra petita polèmica sobre el repte.

Però si em coneixes una mica, sabràs que no és pas així.

T'ho diré amb poques paraules: crec que aquest relat, tendre, evocador, romàntic, sensible i força poètic, és tant pel que fa a la forma com al fons, el millor que has penjat al web.

De llarg. De molt llarg.

No podries haver acabat aquest 2005 d'una manera més prometedora.

Un triple per a tu... des de mig camp.

De l'escalf davant la xemeneia, amb un vasest de conyac tebi a la mà, fins les aigües gèlides i purificadores de Les Formigues. Una bella sinopsi del recorregut d'aquesta parella singular i envejable. Et felicito sincerament.

Molt feliç any nou!

que aquests amors encara són possibles, amors que són capaços de que amb un bany en aigües gèlides s'esborrin moltes coses acumulades al llarg de l'any.
foster, trobo que és el relat més tendre que has escrit, m'ha agradat molt, i com els companys penso que ets un poeta. Espero que segueixis escrivint aquesta poesia en els teus relats, i dir-te que jo també envejo els teus pares i a tu per haver pogut gaudir d'aquesta compenetració.
Les sensacions que m'has provocat, a mi també, van molt més enllà de les paraules que has plasmat, ens has permés viure aquesta estona màgica dels teus pares.

Una abraçada i gràcies per deixar-nos compartir aquest escrit!

Un petó!
Leela

Quina enveja m'han fet els teus pares, fins i tot, crec que a tu també te'n fan, oi?
És una lectura que deixa bon regust de boca. Preciós per aquestes dades tan assenyalades.

Bon Nadal foster, i també un bon cap d'any!!

Gemma34

Ets un poeta:
"d'un cel d'alumini que començava a rovellar-se" No he vist mai sortir el sol ( ni pondres ) sobre el mar... aquesta imatge, com la descrius, fa molta enveja... ;)

Reenamorant-se cada cap d'any... fantàstic...
Ells si que SABEN VIURE, em queda molt per apendre...

Moltes gràcies per compartir aquest relat

Jo no en sé massa de prosa, i només puc basar el comentari en la meva pròpia opinió i les sensacions que m'han sobrevingut (que no poques!) a mida que llegia el relat, i després.

M'ha semblat un relat terriblement tendre, on parles d'un sentiment que va més enllà de l'amor. Parles d'una estimació i una complicitat envejables.

M'agrada la manera com està escrit, com descrius les imatges i els moments que vn vivint els dos protagonistes, i especialment m'agrada el final, que transpira la tendresa que regna en tot el relat.

No puc més que felicitar-te pel text i, ja que hi som, les festes de Nadal. I desitjar-te un nou any ple de grates sorpreses i alegries.

Una abraçada.


Salz.

molt ben escrita. Et diré que no em sembla pas un relat "made in fost"... Jo diria que has tractat l'estimació, més que l'amor en si mateix. I aquesta estimació madura i serena, però il·lusionada i amb un punt d'ingenuïtat alhora, es fa palesa al llarg dels 4 minuts que dura la seva lectura. És una història harmoniosa, dolça, que es fa llegir pausadament, degustant frases tan boniques com "...ho sabia tot d'ell, el pensava abans que ell mateix (superba expressió!), i li coneixia els gestos, els sospirs, les inquietuds"..... "ella es recolzava dins el seu pit d'home fet i es deixava acompanyar les passes"...... "Bells en la seva bella vellesa (chapeau!), retrobant el desig i la tempesta de la darrera vegada"... "trencant el silencia absolut del matí encara adormit dins els llençols de l'any que acabava de morir (hmmmm...)".... " "allà el temps deixava de ser una ironia i l'espai era l'espai definit pels seus versos..." (encisador!).

I afegiré que l'últimíssim paràgraf m'ha trencat una mica el to mantingut fins a aquest punt. Per un moment, "el mar de seda negra" m'ha tergiversat lleugerament la dolçor del relat. M'ha fet pensar que es tractava d'un suïcidi conjunt. Però només per un moment, perquè he rellegit el principi del relat i he recordat que això que feien la Maria i en Miquel era un ritual de cada any. Però la paraula "negra" m'ha fet trontollar el desenllaç.

En el meu parer, en l'últim paràgraf hi ha alguna cosa amagada que se m'escapa, no sé si ho has fet intencionadament, però el que hi dius ho veig com una mena d'autoretret d'ells dos... "els netejava de culpes i rancúnies, deixant-los nets i purs en el seu pur i net amor"...

El relat traspúa felicitat, menys el final que m'ha convidat a pensar en alguna cosa estranya, que no et sabria definir ben bé.

Dius en la introducció que és un relat dedicat als teus pares... felicitats per aquest amor tan intens!

Amb aquest relat, crec que has variat el teu registre i ens has sorprès... al darrere del fost intrèpid i engrescador, hi ha un coret molt interessant, capaç d'escriure delicadeses com aquesta.... i com el teu anterior poema, que també ens mostra algú que, alguna vegada, podria sentir-se transformat i seduït per un gran amor.

Bé, fost, resumiré (je,je,je) dient-te que he gaudit molt d'aquesta lectura. Ets un bon autor de prosa. Crec que ens aniràs sorprenent gratament...

Bon Nadal i besets minúsculs!

He gaudit molt del teu relat....
L'amor serpenteja per tota la història, i això m'encanta i ho descrius tant bé... li he posat música, amb el teu permís... un cant celta amb sons de gaites melòdiques avançant entre les arbredes del bosc i les aigües dolces que has construït.
Realment ha estat un plaer llegir el teu missatge al fòrum i regalar-me aquest matí la teva lectura.

Un petó

angie

Hola foster,

M'ha agradat molt la teva reinterpretació o extensió del repte del triangle, que ja en sí era molt bo. Per casualitat acabo de comentar també una adaptació del seu propi repte d'en rnbonet.

En aquest relat la teva prosa és sublim, i les imatges que construeixes plenes d'il.lusió i nostàlgia són molt boniques.

Felicitats i molts petons!

P.D. ja he renunciat, he set sincera; ha anat com una seda. Gràcies.