Canvis

sempre hi han canvis, però a vegades són necessaris per deixa coses enrrera i començar-ne de noves,

molts petonets!

No és el canvi, que mou el món, sinó la por als canvis.
Tothom té por a canviar: un canvi pot portar-te quelcom millor, quelcom pitjor. Però difícilment et deixarà indiferent: és per això que ens aferrem al que tenim, no volem substituir els amcis per uns de nous, no volem canviar de casa, ni volem canviar els hàbits. Qui sap si, després del canvi, tot ens agradaria menys.
Mentrestant, però, tothom va a la feina per no perdre-la, truquen hipòcritament a les amistats que no ho són tant per evitar de quedar-se sols, segueixen mirant els mateixos programes de televisió per simple inèrcia. I tot això fa que el món funcioni.
Hi ha qui diu que adaptar-se al canvi és el que toca. És mentida: adaptar-se al canvi és una fal·làcia; adaptar-s'hi significaria assumir-lo ràpidament, fer-lo nostre, en definitiva, negar-lo (el canvi esdevindria rutina).

I deus pensar... per què escric tot això? No ho sé.
Deu ser simplement que, qui abans no et comentava quasi mai, avui et comenta. xD

Apali. Un bon text. Pel que diu, i pel que diu sense dir-ho explícitament. I encara un puntet positiu més perquè m'ha fet pensar (pocs textos inciten a pensar).

Salut!

Una reflexió en forma de poema...
El temps ho posa tot a lloc diuen... i és cert, encara que no és del tot atzarós. Nosaltres participem dels canvis perquè nosaltres mateixos canviem... Fixa't que fins i tot ho fem amb el tallat dels cabells...

petons, guapa!

Trobar algú que Sant Celoni a relats.
Sobre el teu relat, esta be, però no culpis al temps dels canvis, pren-ho com una lliçó de la vida que t'ajuda a créixer i madurar.

Espero que estem en contacte.

Naiade

O el temps és "l'espai" on es produeixen o desenvolupen els canvis? El pas del temps sempre té l'última paraula... o nosaltres creiem que és ell, qui té l'última paraula. I si és així, perquè ho fem? Li carreguem les culpes perquè alguna cosa hi ha de nosaltres mateixos que no ens agrada?

Ja veus, estic filosòfic, avui, i aquest poema m'ha donat peu a filosofar encara més.

"Qui tenia importància ara l'ha perdut,"

Tampoc no sabria dir-te fins a quin punt pot succeir, això. Que sí, que t'entenc. Però qui de debò tenia importància, la segueix tenint en el record (quan volem i/o podem recordar, és clar).

"Qui t'enviava cartes ja no sap on vius."

Això sí que passa!!! Segueixes en la mateixa tònica amb la qual has començat el poema (amb refereixo al significat dels versos), però en aquest segon vers t'expresses amb més plasticitat: poses un exemple del que pot significar, perdre importància.

"Qui et feia abraçades ara et don cops de puny,"

Molt dur, però òbviament cal entendre'l en sentit figurat (bé, llevat excepcions, és clar). Canvies de tema: aquí ja no fas referència a la pèrdua d'importància d'algú. Aquí més aviat el tema és la traïció i/o l'enemistat.

"Qui abans t'estimava s'avergonyeix de tu."

Això... em sóna dels pares quan els fills arriben a determinada edat. El tema, més que la desavinença, és l'ego personal (de qui s'avergonyeix, és clar!).

"On abans eres gran, ara ja no ets ningú."

Això és molt fotut! Massa jove per X i massa gran per fer Y. L'etern problema de saber-se situar en l'edat que es tingui a cada moment de la vida sense, per descomptat, quedar-s'hi arrelat!

"Les mateixes persones
però diferents."

Síntesi del canvi, sí senyora.

"Canvis, canvis, canvis.

Uns arriben i uns altres se'n van
I el pas del temps n'és el culpable."

Conclusió: si no pots vèncer el teu enemic, alia-t'hi! Cal ser conscient dels canvis per no haver de viure pendent d'ells. Aquesta podria ser la clau.

Gràcies per permetre'm filosofar!!!

V.

Què és la vida?
És un engany, que ni fet amb malícia fa tant mal!
Doncs això, si a la vida no ens ho passessim malament de tant en tant ens avorririem i tot!
És molt encertat eh el poema!

Libertas

Fins i tot aquell que es creu que mai canvia, ho
fa constanment i sense parar,forma part del joc,
segueix escrivint i endavant!.

El sentit del conte està més pressuposat que explícit, però vaja, també és una forma de fer literatura.

M'agrada perquè em fa pensar que la gent, amb el temps, moralment canvia. I lamentablement, sovint canvien a pitjor i tot.

El temps passa, els fets sumen, i ningú dóna disculpes. Si s'enfoca així, i a vegades passa així, s'entén perquè els canvis psicològics de la gent sovint vagin a pitjor (però a vegades van a millor).

Un poema suggerent. Salut!!