Canvia una arma per una flauta!

Els dits es movien ràpidament, a ritme constant. Un i dos i tres i quatre. Recordava aquelles classes de mecanografia a l'escola amb la germana Font. Ai, la germana Font. Quina líder! Pacient, dolça, ferma, amable, humil, servicial, bona persona. Encara la recordava. Tenia cara d'àngel. Sempre havia pensat que segurament era una gran dona, però vist amb la perspectiva dels anys n'estava convençuda. Era una dona ferma, que tenia clar el sentit del seu camí. Aquest camí, per a ella, era ajudar i servir orquestrant amb la seva batuta musical, la flauta dolça.

Al seu costat hi havia viscut noves experiències, com gravar en un estudi unes cançons de 'L'escombra sàvia' i que anys més tard volarien cap a Brasil, on hi passaria els darrers anys de la seva vida amb un dels seus projectes vitals més grans, segurament. 'Canvia una arma per una flauta!'. Aquest era l'eslògan de l'escola de música que va fundar la germana Rosa! Quin eslògan tan màgic i ple de sentit! I és que la riquesa rau en la senzillesa. Certament, amb quatre paraules es poden transmetre tantes i tantes coses! Darrera d'aquell eslògan hi havia un projecte vital amb sentit molt gran. Allà hi va fundar una escola de música i va aconseguir que molts infants poguessin liderar un millor camí salvats per una flauta. La música captiva, sensibilitza, commou, emociona, endolceix el pensament i els cors. La música és pura màgia! I ella, bondadosa missionera, la sabia cultivar i regar en cada infant que se li acostava.

Aquell vespre, amb el portàtil obert i en la penombra d'aquella habitació que li regalava aquella vista a les muntanyes, hi va bolcar en un no res aquells pensaments. A ritme constant, com havia après en aquelles classes impartides per la germana Rosa a l'escola, ella seguia picant lletra per lletra tot allò que tenia atrapat a dins del cap. Un i dos i tres i quatre. La metodologia del ritme musical era espectacularment màgica! Un i dos i tres i quatre. Estava impacient i necessitava deixar-ho anar com l'escuma que enfila amunt d'una ampolla de cava quan el tap li obre el camí, com un infant golafre quan es posa a la boca una cullerada de xocolata desfeta o un xupa-xup Kojak, com l'aigua que cau d'una cascada sense aturador, com la corredissa d'aquella jove que espera aquella trucada, com aquells gossos que criden l'atenció de l'amo aixecant la pota o bordant tot esperant un tros de salsitxa, com el vent que tot ho travessa, com la pluja que tot ho mulla, com el sol que tot ho escalfa i il·lumina, com aquelles fulles seques que sardanegen enmig d'un camí de faigs... i com tantes coses a la vida, com tants petits moments plens d'impaciència. Un i dos i tres i quatre. El temps seguia avançant a ritme. I ella seguia bolcant els pensaments que tenia a dins i que impacients, explosionaven a través del ritme constant dels seus dits que picaven, a ritme, el teclat d'aquell ordinador.




Aquest relat el dedico especialment a totes les persones que inspiren, que lideren, que ajuden, que estan al serveis dels altres. I el publico i comparteixo amb vosaltres, lectors, en senyal d'agraïment d'aquest aprenentatge tant valuós com el que em va regalar la germana Rosa (la metodologia musical en l'aprenentatge de la mecanografia, explicada amb sentit i amb el cor!).