Canet de Mar

Un relat de: Mercè Bellfort

CANET DE MAR


Segons es miri l'adolescència és una etapa de la vida força crítica. És quan descobrim que el nostre cos ha fet un canvi que ens ha d'aportar vivències de tota mena. Reculo a la meva època daurada, quan des dels deu anys fins als divuit vaig passar sempre el mes d'agost a Canet. Com que ningú de la meva familia no disposava de cotxe agafàvem el tren i ens recorríem bona part del Maresme veient el mar. Allò era una meravella! Ens sabíem de memòria cada parada, tot i que sempre procuràvem agafar el semidirecte des de Barcelona fins a Mataró per arribar més ràpids al destí anhelat.
Les emocions es disparaven un cop posàvem els peus a l'asfalt de l'estació de tren. Dins meu sabia que m'esperaven trenta dies fantàstics amb els cosins i les cosines, els nois del poble i de Barcelona (ens ajuntàvem tota una colla d'amics dels meus pares i els seus fills i les seves filles que tenien quasi la mateixa edat que jo)
Com a grup important que érem ens organitzàvem molt bé i cada matí baixàvem a la platja de forma gradual. Els meus tiets i el meu pare, junt amb el pare de la meva amiga eren els primers en plantar els para-sols i agafar lloc per tota l'expedició que mica en mica aniria arribant, tot depenent de la son de cadascú. Jo era de les últimes perquè matinar no m'agradava gens i quan arribava ja era gairebé migdia però després ho compensava banyant-me fins a les tres, l'hora oficial de retirada cap a casa amb els meus pares.
És increïble com arriben a marcar per sempre els records de la infància i de la joventut. Aquelles vivències pertanyen al passat però encara són presents a la memòria. I tant que sí! Recordo que agafàvem els matalassos que prèviament inflàvem amb la manxa i repenjàvem els braços cinc o sis membres de la tribu (ai, si em senten!) i, un cop mar endins, ens explicàvem qualsevol ximpleria que ens feia riure tant que ens empassàvem aigua cada dos per tres. Quan el mar arrossegava fort ens banyàvem igualment sota l'atenta mirada dels nostres progenitors. Xalàvem tant amb les revolcades de les ones enfadades que ens feien anar com a titelles amunt i avall ! Sortíem de l'aigua amb una pinta divertidíssima: els cabells tapant-nos la cara, la calceta del biquini mig caiguda, els ulls vermells com xíndries…En fi, aquest era el programa matinal. A la tarda venia la segona tanda d'experiències precioses. Ens agradava anar a l'Espanyol, un bar de la mateixa riera de Lledoners on preníem refrescos mentre xerràvem amb els amics i fèiem bromes continuament a veure qui la deia més grossa o captivava amb la seva mirada fugaç el noi que ens feia més peça. Tot sovint anàvem també als jardins de la Misericòrdia,- a tocar del majestuós santuari del mateix nom, situat al punt més alt del poble-, plens d'arbres centenaris i bancs i taules de pedra on feiem unes xocolatades històriques. I sobre el programa nocturn… millor deixar-ho per una altra ocasió. En tot cas, res que no fos el normal en aquelles èpoques dels anys seixanta/setanta, en les quals només els nois tenien el do de poder expressar els seus sentiments a la noia que més li agradava, en lloc de ser a l'inrevés, com s'escau avui dia…

…………………..

El diumenge passat, dinou d'agost, va esdevenir un dia històric per a totes les persones que vàrem conviure aquells magnífics estius. Després de quinze anys sense trepitjar un racó tan entranyable per a nosaltres algú va tenir l'excusa perfecta per reclamar una mega trobada en aquells frondosos jardins de Canet tan presents encara en les nostres ments. Eren les cinc de la tarda quan van començar a aparèixer uns cotxes que, com de petits a la platja, anaven arribant escalonadament, segons la calor de cadascú. Vaig ser molt conscient de com havia canviat el nostre transport habitual d'aquella època llunyana: el tren havia quedat en un segon pla, a excepció dels membres més grans de la família que van reivindicar la pujada a Canet amb tren. Persones de vuitanta i tants anys! Ferms, malgrat les esquenes corbades pel pas del temps.
Com va anar tot plegat? Si dic bé, penso que no és suficient. Només diré que va ser tan emotiu i gratificant que vàrem quedar per repetir l'experiència. Hi havia molts cosinets i cosinetes infants i adolescents, fills i filles dels meus cosins que em van fer pensar en aquella època daurada, quan físicament i mental estàs en plena ebullició. El moment més emotiu va ser el de la famosa excusa, quan la meva filla, va anunciar que estava embarassada d'un nen. Allò va ser l'apoteosi: Pau, Joan, Guillem, Lau, Pere, Marc, Josep, Gerard… No paraven de reivindicar noms per al petit que des del ventre de sa mare ja deuria copsar el bon ambient familiar i l'olor dels eucaliptus i el brollar de l'aigua de la font i la flaire de la xocolata desfeta i dels croissants i les ensaïmades i els riures estrepitosos de la colla de la pessigolla.
Les càmeres fotogràfiques treien fum. Tots volíem capturar aquells instants màgics i irrepetibles. En el calendari d'enguany encerclarem un dia i un mes inoblidables, fins i tot crec, pels éssers estimats absents que ens observaven des d'algun indret del firmament.

Comentaris

  • Què bonics són els records![Ofensiu]
    Josoc | 31-08-2009 | Valoració: 10

    Jo podria explicar-ne uns de molt semblants de la meva adolescència que transcorregueren a Arenys de mar.
    Ara però, sembla que tant tu com jo circulem per l'Escala. Dos dels meus fills (fill i filla) solen llogar-hi apartaments cada estiu i jo hi sóc sovint convidada.
    T'agraeixo molt la informació que em dones en el teu comentari.
    Sempre és un plaer llegir-te.

  • Ha estat un veritable plaer[Ofensiu]
    brins | 17-08-2009 | Valoració: 10

    llegir els teus records, Mercè. Els has sabut explicar amb tendresa, amb alegria fins i tot, perquè formen part d´un temps entranyable
    que tens gravat molt endins. Jo no podria recordar tanta felicitat com tu... vaig perdre el pare als deu anys i això va marcar molt la meva vida, però més endavant, a l´adolescència, ja em va tornar a somriure la vida. Gràcies per oferir-nos les teves vivències.

    Pilar

  • Mercè Mercè[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-08-2009

    ja sabia jo que teniem més coses en comú, els seixanta-setanta? jo hi vaig ser tots els estius del seixanta-dos al setanta-quatre o cinc, no ho tinc segur ara mateix, per allí anava la cosa. Els dos últims ja no, però tots els altres hi vaig estar tres mesos l'any, de Sant Joan a la Mercè, gairebé.
    No recordes la bruixa del carrer ample, ni la Nita de la carretera? la que venia de tot, d'anissos fins sidral, quin fart!
    La Misericordia, i el camp de futbol. Amb set anys tornava cada dia amb els genolls pelats, i quina colla que feiem, segur que haviem coincidit a la platja, jo hi anava just devant del carrer de La Mangólia, no recordes on és? per travessar la via calia passar per una valla de fusta, o millor encara devant dels cines... com es deien? Miramar? no ho recordo, jo anava amb la colla dels fills de l'amo, però mai ens convidava, i ens feien comprar xufes abans d'entrar... l'home de les xufes!
    Jo també hauré d'escriure sobre Canet un dia.

    De moment, gràcies per retornar-me aquells recons de la memória, i que has descrit amb un ritme i un estil que cada dia m'agrada més. I m'alegro que també sigui un record bo per a tu, aquell poble del Maresme.

    Et felicito també pels teus cent relats, jo m'he quedat un xic aturat, a l'hora de publicar, que el cap segueix treballant!

    (perdona les faltes, estic escribint a raig, i sense mirar el teclat)

    Bon estiu Mercè!

  • Els montaditos![Ofensiu]
    Nubada | 01-08-2009

    Quina gràcia que m'ha fet recordar els montaditos! Vam fer un bon esmorzar (o era dinar?) amb en Manel.
    Està bé recordar bons moments de tant en tant, oi? Mentre llegia els teus records de Canet, relatats de manera tan senzilla i entranyable, em venien a la memòria els meus records d'infantesa i joventut a Moià. Sense mar (que ja el tinc tot l'any a prop) però ple d'aventures infantils de piscina i bicicletes, de vivències d'adolescent amb la colla i del primer amor... i tantes altres coses que potser un dia explicaré a RC. M'has donat la idea!
    Fins una altra, Mercè!
    Núria

  • Records...[Ofensiu]
    Joan Gausachs i Marí | 30-07-2009 | Valoració: 10

    Records... què bonics són els records. Encara que ens indiquin que, com més en tenim... més anys tenim!
    Ah! Per cert, el 19 d'agost és l'aniversari de l'Òscar, el meu net gran -en farà 10-. M'ha fet gràcia la coincidència amb el vostre 19...
    - Joan -

  • Passat i present[Ofensiu]
    Naiade | 28-07-2009 | Valoració: 10

    Quin relat més bell i descriptiu, gairebé m'hi sentit formant-ne part. Els meus records són d'Arenys de mar( si fa no fa) Les retrobades organitzades al cap dels anys són magnifiques, t'aporten records que potser ja havies oblidat i sobretot creen una atmosfera de amistad i afecte que no és pot descriure amb paraules.

    Una forta abraçada i bon estiu

  • Un relat de records[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 24-07-2009 | Valoració: 10

    Un relat molt descriptiu i positiu. Avui per demà tot és diferent.

  • canet sempre canet[Ofensiu]
    viabrul | 24-07-2009

    No comentaré el relat. Simplement diré que com a part d'aquest mon que sento tan meu i que m'ha fet durant molts anys tan feliç, felicitats Mercè, amiga meva, per descriure tant fidelment i amb una pincellada ràpida 18 anys de les vides d'unes persones merabelloses algunes de les quals ja no es troben entre nosaltres. Un petó

  • m'ha deixat pensant[Ofensiu]
    ANEROL | 23-07-2009 | Valoració: 10

    no comentaré el relat perquè ho considero bo, molt àgil, descriu molt clarament les sensacions...
    el que vull dir-te és que m'ha atraigut el titol perquè jo hi he viscut als anys 80, en vaig sentir parlar i hi vaig anar per les 24h? (no em recordo si es deia així, la cançó catalana, abans del canet rock). el mateix lloc, vivències i coneixements diferents. una abraçada

Valoració mitja: 10