CAMÍ A LA LLIBERTAT

Estava mirant per la seva finestra. Tranquil, sense tensió interior, amb la calma que dóna un dilluns el matí sabent exactament què succeirà al resta del dia. Però aquella era una tranquil·litat enganyosa, era una presó amb els barrots transparents, una presó que costa de veure si no és en aquests moments de tranquil·litat absoluta. I per molt que t'adonis dels barrots, són molt difícils de trencar.
Enyorava l'època en que ell era lliure, en que la presó transparent existia però podia escapar durant unes hores sense cap conseqüència. Una època no gaire llunyana, on els càstigs no eren greus i no afectaven el seu estat d'ànim i no feien que els barrots l'estrenyessin més fort tallant-li la respiració.
I allí, mirant els frondosos arbres del bosc, amb els seus verds contrastats, veient com els ocells volaven entre les branques i el vent feia voleiar les seves fulles al ritme d'una música suau, envejava els esquirols que caminaven lliurement pel bosc. S'imaginava sortint per la finestra i poder recórrer aquella malesa que hi havia entre els troncs, apartar els arbustos i sentir el bosc a la seva pell, olorar la seva suau aroma i notar com el terra aguantava el seu pes fluidament.
Però entre ell i la seva imaginació hi havia els barrots, i aquests adoptaven diverses formes. De vidre de finestra, d'alçada de dos pisos, de treball, d'obligacions, de diners, de societat, de promesa, de por, de temor, de futur, de sermó, d'avarícia… Cada any que passava existien nous barrots, fins el punt que la barrera ja no deixava veure més enllà; la llibertat.
En aquells moments de tranquil·litat podia veure mig d'amagat, entre les escletxes, com era la llibertat i com li agradaria poder trobar-s'hi de nou, un altre cop. Entenia a les persones que ho deixaven tot i fugien, les admirava. Envejava als rodamóns reals, els que no estaven lligats a una ciutat o lloc, amb els únics barrots de la supervivència frenant la llibertat absoluta. Ja feia massa dies que aquelles idees rodaven pel seu cap, massa dies que es passava hores mirant per la finestra sense treballar, massa hores escrivint sobre els seus somnis i no fent res del que se suposava que havia de fer; massa coses que ja no havia fet. Encara que ell no se n'adonava ja havia fet aquell petit pas que era el més difícil de fer, el de saber què era el que el feia sentir malament.
Com seria trencar-ho tot i sortir al bosc? Es preguntava cada cop més sovint. Aquell bosc verd l'obsessionava. Aquell bosc verd que veia transformar a marró, a groc, a gris, i a tants colors com podia per tornar al verd de la seva glòria, de la seva plenitud de vida. Com seria formar part d'ell, part de la plenitud, pintar amb la seva pell el verd que ho inundava tot. La finestra no semblava un obstacle tant difícil de superar, i era el primer que havia de superar.
Va aixecar-se i va obrir la finestra de bat a bat. De cop una glopada d'aire calent i humit li recobrí cada porus de la seva pell. L'aire tenia ganes de perdre la seva temperatura i buscava amb ànsia transmetre-la a qualsevol cosa; la seva pell era un objectiu. Se sentí ple, la humitat mullava tot el que havia assecat l'aire fred i artificial de l'aparell que tenia sobre el seu cap. Una calorada intensa va recórrer tot el seu cos i el sistema de transpiració es posà en marxa; suava, però no ho patia, sentia que la seva suor formava part del nou aire i que la barrera entre el món de dins i el de fora s'havia trencat. Es va posar a reflexionar sobre el perquè de falsificar l'aire, el perquè de no voler estar en harmonia amb el que l'envoltava. Li molestà la roba, aquelles teles incòmodes que li oprimien el cos, que no li deixaven gaudir en plenitud del nou i millor ambient. Es descordà la camisa i llençà la corbata per la finestra. Ho va fer sense pensar, simplement per impuls, però aquell petit gest insignificant era el segon pas, aquell pas que no és tant important com el primer però que demostra que la travessia continua.
Sentia el brunzit d'unes veus insatisfetes que es queixaven darrera seu; les sentia, però no les podia escoltar. No li importava el que deien; ja no li podia importar. Veié com algú s'aixecava i tancava la finestra i sentí com l'aire artificial li robava l'escalfor de nou. Però la finestra ja havia estat oberta, el barrot estava trencat, i el vidre quan es trenca costa molt de tornar-lo a arreglar. Tornava a la seva vida, a la seva rutina. Seia de nou al seu despatx, tornava a fer la seva feina, però alguna cosa havia canviat, i no només era que ja no portava corbata.
Veia com els demés actuaven, es relacionaven, parlaven, treballaven, patien, reien... però era llunyà, aliè a ell com si de sobte ja no se sentí un d'ells. D'alguna manera ja no sentia la necessitat d'actuar, de mentir. Parlar ja no era necessari més que per comunicar-se, ja no era una eina de relació, de falsedat. Veia una societat embarrada en el comportament de la gent que l'envoltava.
Mirà a través de la finestra i després mirà dins la sala. Fins a quin punt havien falsejat la realitat! Fora era real, fàcil. Dins era complicat, fabricat a mida. No li agradava gens, com podia ser que no ho hagués vist abans? Veia persones que abans havia considerat superiors a ells, persones que sempre havien estat un exemple per ell, una meta, que ja no significaven res. Eren irreals, corroïdes per la seva pròpia invenció, preocupades per un món que les oprimia cada cop més. Les compadia. Ja tenien el càncer tant arrelat que difícilment es podrien salvar. Veia mites per ell, dones que havien passejat per les seves fantasies, que havien estat íntimes amb la seva imaginació, que ja no les podia ni mirar. Les veia malaltes i sense solució. Les podria ajudar però no creia que resultés per res el seu esforç.
No li agradava tenir prejudicis, ni tan sols pels seus enemics, però s'estava revelant. Ara no era fort, no tenia suficient energia com per sortir endavant sense un intensiu, necessitava trencar, odiar i els prejudicis estimulaven la ràbia i l'odi.

Es passà una setmana covant el seu ou particular, cuidant-lo, mimant-lo i estimant-lo, però també odiant-lo, amb ganes de tirar-lo i escampar totes aquelles forces per terra, tement que el que sortís d'ell no li pogués agradar, anhelant que oclusionés per fi.
La gent que l'envoltava notava el seu canvi. Ja no vestia per ajustar-se a un estereotip, es vestia segons la necessitat del moment; comoditat. Ja no es passava hores parlant sense tenir res a dir, fugia de la falsedat, de la gent falsa. Actuava tal i com faria una ovella disfressada de llop al mig d'una manada que feia dies que no menjava; volia passar desapercebut. Tenia por de l'enemic, però el mateix temps sabia que l'afecte sorpresa el tenia a favor. No és que planegés un acte violent contra els altres, ni tan sols volia que l'escoltessin, ni que canviessin la seva forma de ser. Tan sols volia canviar la seva vida, la seva manera de fer les coses, la seva percepció de l'entorn. Volia poder fer el que volgués sense barreres que li ho impedissin.
Ja no treballava, es dedicava a mirar i a pensar. Buscava els defectes de la gent, aquells defectes que ell tenia i no volia tornar a tenir. Veia com cadascun d'ells seguien una pauta comú que els feia fotocòpies sense personalitat. Vestien igual perquè els ho deien, es pentinaven igual perquè els ho deien, parlaven igual i es movien igual perquè els ho deien. Tots semblaven putxinel·lis moguts pels mateixos cables. Es preocupaven per coses fútils i inanimades que algun dia havien significat alguna cosa per ell i ara se'n penedia d'haver perdut aquell temps tant preuat.
Gaudia de l'aire càlid que li tocava la pell les poques estones en que li deixaven obrir la finestra, després amb un renec li robaven el plaer. El bosc cada cop era més atractiu pels seus ulls, els barrots ja tenien més escletxes, ja podia veure més panoràmica del seu objectiu. No només eren els colors que l'atreien. La facilitat en que tot fluïa, en que tot continuava amb un equilibri tant perfecte i alhora tant senzill, el fascinaven. Com desitjava poder viure-ho!

Finalment, un dia de sol intens, un dia de calma absoluta, un dia de calor, un dia de claror, un dia especial, va arribar al seu lloc de treball com feia cada dia. Però aquell dia no era com els demés, aquell dia tenia màgia, tenia un força que altres dies no tenen, una força que es transmetia de l'aire, de la lleugera brisa que bufava, una força que arribava als pulmons i reforçaven cadascuna de les cèl·lules del cos, feia que la sang corregués més ràpid per les venes, feia que la sang arribés amb més força al cervell i que s'aclarissin els pensaments.
Quan era a la porta, a punt d'entrar a dins de l'edifici, li va venir una desig roent i intens que no havia sentit abans. Havia de girar-se. Era superior a ell, no ho podia controlar. No ho volia controlar!
Des del carrer, sense el filtre de la finestra, els colors del bosc es veien més intensos, més nítids. Podia olorar la suau aroma de les fulles verdes, de la terra humida, de les fulles seques del terra. Podia sentir el tacte de la humitat a la seva pell, i com després el vent l'eixugava egoista volent sempre tota l'aigua. Quan els sentits se li van saturar de llibertat els barrots van convertir-se amb barres de gel; i ell estava al mig del desert.
Va tornar a mirar cap a l'edifici. Cap color hi havia en ell, cap aroma sortia d'ell, cap sensació tenia, el contrari, era un enorme forat negre que absorbia tot rastre de llibertat, era una boira grisa que anul·lava qualsevol rastre de sentiment.
No va poder escollir, no tenia on escollir, no va tenir ni el mínim dubte, i sense dubte no hi ha elecció. Va assaborir lentament el canvi, va recrear-se amb cada pas que l'allunyava de la presó, va esperar un a un que els barrots es fonguessin i contemplà com l'aigua del terra s'evaporava fent impossible la restauració. Durant el llarg temps que s'hi va estar antics companys de feina el saludaven, se'l miraven de forma estranya i desap
areixien engolits per la grisó. Ells els tornava la salutació amb una força i alegria impròpia en ell. Els compadia, veia com s'anaven morint de mica en mica, alguns ja no en sortirien mai, d'altres potser. Però ell no hi podia fer res. De moment. Aquell dia havia de ser egoista i gaudir plenament de la llibertat pròpia, no tenia intenció de crear noves barreres. Ja les crearia quan sabés controlar-se.
Ja lliures de lligams va endinsar-se al bosc. Va caminar i caminar, sentint-ho tot, obert a qualsevol cosa, experimentant la puresa de la vida. No va saber mai quan temps havia caminat, però no li importava, només va parar en el moment en que absolutament tot el que l'envoltava era diferent del que havia viscut. Li van passar pel cap idees de marginació, d'antigues responsabilitats, de temences, d'inferioritat. Però rigué i rigué, i cada cop reia més, amb cada nova idea. Li semblaven una broma tant antiga que ja havia deixat d'enutjar-lo, com aquelles bromes que quan te les fan t'enfades, però quan les recordes te'n rius de la manera que et vas enfadar.
Va notar que la percepció de les coses havien canviat. Ja no trobava bell allò que abans ho havia trobat. La bellesa anava lligada amb la puresa, amb els sentiments, no era tan sols una cosa física, era l'harmonia de la perfecció amb la percepció. No podia trobar bella una gran poma vermella i brillant sense saber si dins no hi havia el verí més mortífer o simplement podridura. Trobava impossible jutjar una cosa tan sols pel sentit de la vista, un sol sentit no podia ser el dominar, no trobava just que la part del cervell encarregada a dominar la vista fos la dominant. Reflexionà; la imatge sempre havia estat la única porta d'entrada pels seus judicis, si el que veia no li agradava no li donava cap més possibilitat. Jutjava per les aparences i els prejudicis. Mai més!
Continuà assaborint la seva nova llibertat. Mai s'havia sentit d'aquella manera abans. No era només perquè el bosc el feia sentir nou, gran part del seu estat era perquè ara ja tenia la visió completa, res obstaculitzava els seus sentits.
Caminant, perdent-se, sense cap mena de rumb ni direcció. Va endinsar-se més i més. Al principi tot era nou i desconegut, però ben aviat tot va ser com si ho hagués conegut de tota la vida, com si aquells troncs, aquelles tiges, aquelles fulles, formessin part de la seva vida. I el reconfortava, se sentia còmode.

Aviat es va adonar que no estava sol. La seva nova percepció més aguditzada, lliure de tot prejudici, l'ajudava a sentir més. El bosc era un bullit de vida: plantes, animals, insectes de tot tipus gaudien de la seva llibertat. Es relacionaven, caçaven, vigilaven, menjaven, corrien, grimpaven...
Tot el conjunt tenia el seu equilibri, tant inestable però alhora tant fort. Animals, plantes, l'aire, l'aigua, la terra, formaven una comunitat harmònica, sense enganys ni falses promeses que la lliguessin. Era una comunitat perquè realment havia de ser així i de cap altre forma. No havia estat buscada ni pretesa, però tampoc havia estat rebutjada ni odiada. Havia sorgit d'aquella manera i anava canviant amb cada petit canvi que es produïa; sense ressentiments ni nostàlgia.
En un principi es va trobar estranger, llunyà, sentia que no pertanyia al lloc i temia possible rebuig. L'experiència li deia que els canvis son rebutjats al principi, ell era un canvi i per tant patiria rebuig. Veia com una barrera en forma de raó s'anava creant al seu voltant. La veia com creixia amb cada nou pensament i veia com s'enderrocava amb cada nou intent. Però la construcció anava més ràpid i aviat va ser acabada.
-No pensis amb res que pugui relacionar-te amb el passat. No tinguis pensaments de coses que et puguin fer tornar a la presó. La llibertat és massa bona perquè la llencis amb prejudicis i pensaments inculcats. Llença'ls. Desprèn-te de tot el més ràpidament possible, no deixis que formin part de la teva raó, deixa'ls a la part de records dolents.
La veu provenia de darrera seu. Era una veu suau, plena, que transmetia pau i tranquil·litat. Parlava sense errors ni equivocacions, sense dubtes ni temors. Reforçava la seguretat i la confiança del qui l'escoltava. Era una veu amiga i propera, però al mateix temps deixava notar cert desafiament i misteri. Era una veu femenina, una veu sensual.
-T'he estat observant mentre feies el camí cap a la llibertat. He observat com et recreaves a cada pas que feies. M'he adonat que les teves intencions són nobles. M'has recordat a mi.
-He recordat el què era aquella sensació nova de tornar a viure i he gaudit de nou amb cada pas teu. Però també he recordat les dificultats, els nous temors, les noves sensacions, les preguntes no contestades i de nou el camí cap a l'empresonament - va fer un silenci llarg. Pensava cada paraula que deia, no era important el que havia de dir, ell ja ho sabia des del principi; era importat com ho deia - com tu n'hi ha hagut molts, i n'hi ha, encara que no tants. No sé que estàs buscant ni cap a on vols anar a partir d'ara, cadascú tira pel seu camí sol o acompanyat. Alguns tornen a la seva antiga vida d'altres no son prou forts per suportar-ho. Això és una elecció personal.
Va escoltar com les fulles del terra de darrera seu cruixien cada vegada més a prop seu. No es volia girar, no volia posar forma a aquella veu, però la veu sí que volia tenir forma. Lentament, aguantant el misteri fins el límit la veu deixà de seu només un veu.
Davant seu tenia una figura més baixa que ell, d'edat indeterminada. Es notava una forma física excel·lent sota la pell curtida però llisa. Els cabells li queien per sobre les espatlles sense cap ordre i es confonien perfectament quan tenien contacte amb la pell daurada, no es notava on començaven uns i on acabava l'altra. Anava completament nua.
Els ulls marrons mostraven saviesa, tota la saviesa que donava l'experiència. Mostraven seguretat, la seguretat de tenir clar el que estava fent. I mostraven misteri, un misteri irresistible. I aquells ulls l'estaven mirant sense titubejar.
-Jo et puc ajudar a arribar al teu camí sense perdre temps, sense que puguis penedir-te de haver fet accions inútils - seguia amb la mirada fixa - Però no t'equivoquis. Els meus actes són completament egoistes, faig això perquè ho he triat, perquè em ve de gust. No hi ha res a les meves accions semblant a obligació o deure. No hi ha lligams, no hi ha acords. Jo m'ofereixo, tu ho pots acceptar o no. En cap moment faré res que tu no vulguis, i al contrari. La cosa anirà de forma senzilla, no s'ha de complicar, crearem un equilibri que es trencarà quan s'hagi de trencar.
-Accepto la teva invitació - s'atreví a dir finalment - i accepto totes les teves condicions conscient que gràcies a la teva ajuda arribaré més ràpid a on vull arribar o he d'arribar, i també sabent que em perdo part de l'experiència i la saviesa que em donaria el dur camí fins arribar-hi. Confio amb tu. No sé si m'equivoco o no, però és igual, no hi vull pensar, confio segament per primer cop a la meva vida.
Sense cap més paraula dita, només amb mirades i petits gestos es van entendre perfectament.

Van estar junts el temps necessari i imprescindible. Ni massa ni massa poc. El temps suficient per aprendre les coses necessàries per no tornar enrere, per no ser pres de nou. El temps suficient per experimentar els plaers de la llibertat, els plaers sense tabús ni prejudicis, però no tant temps com perquè aquests plaers arribessin a ser rutina ni malestar. Va aprendre que aquest temps era relatiu, que podia durar per sempre o molt poc, tot depenent de la compenetració i les sensacions dels dos, o dels tres, o dels que sigui.
Va aprendre a no donar importància a coses supèrflues: a quedar be, a mentir, a les primeres impressions, als objectes materials, a la mort... i va aprendre a valorar altres coses: dir la veritat, respectar l'entorn, omplir-se de llibertat, viure, gaudir de qualsevol cosa.
Parlar no sempre era necessari, era tan sols una eina per una comunicació més detallada, per la concreció, però en cap cas era la única ni la més valuosa. Ja no era aquella eina per omplir els silencis tal i com havia après, no calia parlar sense tenir res a dir tota l'estona per ser més acceptat dins el grup. Els gestos, les mirades, els moviments del cos i la cara, enriquien la comunicació. Fins i tot els sons eren important. Els sons guturals i inconscients quan assolia l'orgasme, els crits d'alegria quan gaudia amb una cursa pel mig del prat, els crits de dolor quan es feia mal, deixaven de ser només crits per passar a convertir-se en part del llenguatge. Parlaven de tantes formes diferents que la seva comunicació era plena, total, en qualsevol de les activitats que feien.

Un cop sol va seguir el seu camí, sentint-se ple, lliure, posant-se només aquelles barreres triades per ell, movent-se per on realment volia, estant i fent el que realment volia. Però sense oblidar en cap moment la seva vida passada i tenint en compte que el primer pas el va fer ell. Un pas tant complicat de fer però alhora tant senzill a realitzar.