CALA MONTJOI

Un relat de: Joana Llor Serra

L’estiu avança lent però constant com una serp que fa un llarg recorregut. Amb la idea d’oferir als nens una proposta diferent, amb la Núria i en Xavi vam decidir fer una ullada a la nostra infantesa i redescobrir Cala Montjoi. La manca de persianes a la meva habitació fa que el dia és desperti matiner. No em disgusta, ans al contrari, és un retrobament íntim. A través del gran finestral de la meva habitació, quan encara és respira el silenci reconfortant de la nit abans, només la plana de l’Empordà i jo. Quarts de deu convé llevar-se per preparar els entrepans. A l’estiu l’abillament és decideix ràpid, el banyador i el vestit de tirants i floretes el seu caient vaporós és adient per no patir més calor del compte.
A les onze tots a punt per enfilar la carretera. Passat Roses el camí s’estreny i comença a entortolligar-se. Trobem un trenet turístic, sembla que no hi ha prou espai, més val deixar-lo passar. Un rètol amb el nom de la Cala ens indica que hem arribat. L’aparcament sembla una fita complicada. Malgrat la recança inicial de no trobar prou lloc per deixar la tovallola, la marxa improvisada d’uns banyistes ens permet muntar la nostra paradeta. Per uns instants romanc immòbil, el cor s’eixampla davant d’un paratge formós, la cala vista des de la costa sembla una ferradura. A la dreta la muntanya s’enfila suau. Els pins i els xifresos a primera fila simulen una muralla natural per protegir la platja. La sorra llueix farcida d’algues seques i com la recordàvem força pedregosa. A l’esquerra els pins i els cactus escalen el penya-segat. A dalt les cases blanques estratègicament situades com a peces d’escacs s’amaguen capritxoses entre la pinassa, fugint dels esguards tafaners dels turistes. Les barques no es volen perdre l’espectacle i com boles de petanca en plena partida agafen posicions privilegiades. Les mames tovalloles esteses, lluint els cossos bronzats. En Xavi ens ofereix unes avellanes per apaivagar la gana i forma una expedició amb els més petits per anar a llençar pedres, a veure quina arriba més lluny. Les grans decideixen descobrir el fons marí fent d’aprenents de submarinistes. A l’hora de dinar l’olor dels entrepans atrau una vespa que no ha estat convidada. Amb els xiscles dels nens s’esvera i clava l’agulló al peuet de la Teresa. Unes primeres cures i tots aprofitem per fer l’últim bany. El temps fuig esmunyedís i acabem la tarda tot prenent un gelat sota una ombra. De tornada el cel rovellós pel sol que es fon mica en mica, ens acompanya fins a casa. Ara l’escena roman a la nostra memòria com quan érem petits i els pares ens portaven amb el 600 a Cala Montjoi.

Comentaris

  • Única[Ofensiu]
    missatger | 13-10-2012

    Aquest estiu vaig anar-hi per primera vegada i no serà l'última, en vaig quedar enamorada, té un encís especial. M'ha agradat molt el teu relat, fins aviat.

  • Les cales del record[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 12-10-2012 | Valoració: 10

    M'encanten les cales. Són un petit paradís en forma de ferradura i recods, molts records. Cala Pedrosa, la Cala del senyor Ramon, Sa Tuna, Sa Riera i totes les magnífiques cales entre l'Ametlla de Mar i l'Ampolla. El retrat que has dibuixat és perfecte, ple de detalls quotidians, vestit, menjar, pedres, abelles, entrepans, gelats, que ens fan viure en primera persona un moment positiu. Moltes gràcies per fer-me començar el dia amb un toc positiu, d'aigua salada i caloreta. Una abraçada.

    Aleix

l´Autor

Foto de perfil de Joana  Llor Serra

Joana Llor Serra

30 Relats

18 Comentaris

21681 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Vaig nèixer a Barcelona al 1965, des del 1998 visc a Girona, i he de reconèxer que és una ciutat feta a la meva mida. Em recordo de sempre escrivint dietaris, cada etapa de la meva vida sobre un paper. Fa tres anys em vaig separar i vaig entendre que a vegades s’ha de morir per tornar a néixer. Va ser un procés lent i dolorós, però el que jo en aquell moment no sabia és que era una pas necessari per començar un nou camí. Retrobar-se amb un mateix pot fer por, però sens dubte és una feina engrescadora.. I amb aquesta intenció vaig començar a escriure un nou dietari. Descobrir-me ha estat tota una aventura, recuperar la meva vida, les meves filles, els meus paisatges, absolutament tot el que m’envolta se m’apareix amb força i no vull deixar passar aquesta nova perspectiva. Arribo a “relats en català” de la mà del meu amic Lèvingir. I en aquesta web m’he sentit com a peix a l’aigua per què com a aprenent d’escriptor aquí he trobat un espai on poder transcendir i compartir. Aquí trobareu part del meu dietari però també d’altres experiments de narrativa creativa. Gràcies els que us atureu i em llegiu, els que opineu i als que no ho feu. M'agraden les crítiques per què sens dubte és la única manera de millorar. En qualsevol cas per a mi ja és un plaer i un privilegi, compartir aquest espai amb vosaltres.