CALA MONTJOI

L’estiu avança lent però constant com una serp que fa un llarg recorregut. Amb la idea d’oferir als nens una proposta diferent, amb la Núria i en Xavi vam decidir fer una ullada a la nostra infantesa i redescobrir Cala Montjoi. La manca de persianes a la meva habitació fa que el dia és desperti matiner. No em disgusta, ans al contrari, és un retrobament íntim. A través del gran finestral de la meva habitació, quan encara és respira el silenci reconfortant de la nit abans, només la plana de l’Empordà i jo. Quarts de deu convé llevar-se per preparar els entrepans. A l’estiu l’abillament és decideix ràpid, el banyador i el vestit de tirants i floretes el seu caient vaporós és adient per no patir més calor del compte.
A les onze tots a punt per enfilar la carretera. Passat Roses el camí s’estreny i comença a entortolligar-se. Trobem un trenet turístic, sembla que no hi ha prou espai, més val deixar-lo passar. Un rètol amb el nom de la Cala ens indica que hem arribat. L’aparcament sembla una fita complicada. Malgrat la recança inicial de no trobar prou lloc per deixar la tovallola, la marxa improvisada d’uns banyistes ens permet muntar la nostra paradeta. Per uns instants romanc immòbil, el cor s’eixampla davant d’un paratge formós, la cala vista des de la costa sembla una ferradura. A la dreta la muntanya s’enfila suau. Els pins i els xifresos a primera fila simulen una muralla natural per protegir la platja. La sorra llueix farcida d’algues seques i com la recordàvem força pedregosa. A l’esquerra els pins i els cactus escalen el penya-segat. A dalt les cases blanques estratègicament situades com a peces d’escacs s’amaguen capritxoses entre la pinassa, fugint dels esguards tafaners dels turistes. Les barques no es volen perdre l’espectacle i com boles de petanca en plena partida agafen posicions privilegiades. Les mames tovalloles esteses, lluint els cossos bronzats. En Xavi ens ofereix unes avellanes per apaivagar la gana i forma una expedició amb els més petits per anar a llençar pedres, a veure quina arriba més lluny. Les grans decideixen descobrir el fons marí fent d’aprenents de submarinistes. A l’hora de dinar l’olor dels entrepans atrau una vespa que no ha estat convidada. Amb els xiscles dels nens s’esvera i clava l’agulló al peuet de la Teresa. Unes primeres cures i tots aprofitem per fer l’últim bany. El temps fuig esmunyedís i acabem la tarda tot prenent un gelat sota una ombra. De tornada el cel rovellós pel sol que es fon mica en mica, ens acompanya fins a casa. Ara l’escena roman a la nostra memòria com quan érem petits i els pares ens portaven amb el 600 a Cala Montjoi.