MAS MENGOL

Feia estona que ens havíem llevat quan el sòl començava a tramuntar. Després de fer les maletes tot era a punt. Les nenes trasbalsades per la gran aventura que els esperava. Dos quarts de deu en punt i ja érem a sota de casa la Núria. Una petita expedició de sis persones disposades a passar un cap de setmana ple noves experiències. En pocs minuts vam deixar Girona a l’esquena, enfilant l’eix transversal, les nenes al meu darrera xerraven, però jo ja no hi era, seguia la ruta prevista corpresa pel paisatge, cims sobergs perfectament situats com en un joc d’escacs, verds intensos, glaucs, discretes pinzellades blanques, grogues, pins i avets centenaris. En travessar Arbúcies, seguint direcció cap a Viladrau la carretera va fer una recolzada i seguirem per un camí de sorra que ens conduïa a la casa situada damunt d’una petita carena. En arribar els amos ens van rebre amb totes les atencions. L’habitacle, petit i acollidor, semblava sortit d’un conte de fades. Olor a fusta i herba humida. Només obrir la porta, el menjador decorat amb mobles rústics. En una de les parets, la cuina amb uns armaris coberts amb unes cortines de quadrets blancs i vermells. A l’altra una llar de foc de pedra encastada. Dues portes conduïen a dues habitacions, els llits amb capçals de ferro forjat. Però les sorpreses encara no havien començat. Un dels reclams de la casa eren els animals, distribuïts en gàbies situades a les feixes del tossal, oques, conills, conillets d’índies, galls, però les estrelles de la festa eren uns xaiets de pocs dies. Els nens en saber que els podrien donar el biberó van dibuixar un somriure i se’ls il•luminaren els ulls. El dia va transcórrer serè, assossegat, lluny dels trasbalsos de la setmana, la mainada jugant, la Núria i jo, amb l’esguard perdut cap a la vall, confidències. L'endemà ens varem llevar sense presses, i després d'esmorzar la visita a Arbúcies era quasi obligada. La bassa de la Farga, un petit paradís pels ànecs que hi viuen que fins i tot disposen d’ una barraqueta on refugiar-se en cas de mal temps. Seguim la riera i ens anem endinsant al Parc de la Glorieta, vegetació frondosa, humitat, el ressol que ens oferia una certa escalfor. Ponts de fusta. Tornem a casa ben entrat el migdia la taula de pedra enorme que hi havia a l’entrada semblava perfecte per dinar. Mentre esperàvem que fos l'hora dels biberons, la Núria i jo vam aprofitar un moment màgic, solaçant amb un llibre entre les mans i un cafè. Les cinc tocades i els masovers carregats de biberons ens van avisar. Tots absolutament tots vam volem provar l'experiència, els xaiets xuclaven amb delit l'aliment com si fóssim les seves mamàs, els nens amb uns ulls com uns salers.
Encara era d’hora per sopar i els bailets no volien desaprofitar ni un moment. Així que les mamàs no ens varem poder resistir a encendra aquella llar de foc que semblava que ens cridava, i amb aquell caliu, ens vam asseuajar mentre el dia queia, un altre cop la lectura ens feia companyia. Es llevava el diumenge i a Arbúcies, es celebrava la fira de bruixes i bandolers. Després d'escoltar les històries d’en Serrallonga, i el so dels trabucs. Uns tastets exquisits amb un gotet de vi, van acabar de fer les delícies dels grans. I una tirolina enmig del bosc al costat de la riera la dels petits. Però encara quedaven unes hores abans de pensar en la tornada i cap de nosaltres estàvem disposats a desaprofitar-les. El dinar, el sol que s’anava esblaimant, els riures, tot absolutament tot anava omplint la nostra motxileta amb moments, sensacions, experiències. I allà quedaria tot com un record magnífic que retrobaríem cada dia que l'obríssim.